Barcelona Metropolis

“Allò residencial és sempre polític”, afirmava David Madden en la seva visita recent a Barcelona per presentar el seu llibre En defensa de la vivienda, escrit en col·laboració amb Peter Marcuse. Madden opina que hi ha una crisi de l’habitatge perquè el sistema jurídic i executiu protegeix el dret dels propietaris dels béns immobles, però no pas el dret dels habitants de les llars. La solució? Repolititzar l’espai de debat públic pel que fa a l’habitatge i concebre l’habitant com a subjecte polític emancipat.

Un amic em va dir, molts anys enrere, que per a ell la seva habitació era una mena de menú principal del videojoc de la seva vida. Un espai amable en què es té a l’abast tot el que cal per al benestar de l’individu. L’alfa i l’omega de tota aventura diària, perquè cada dia comença a l’habitació, i cada nit hi descansa. Quan em va dir allò, el meu amic era un jove acabat de sortir de la pubertat, a la seva família no es passaven estretors i les seves màximes preocupacions eren treure bones notes a l’institut i sortir a voltar per Barcelona amb la bicicleta. Arribar a casa cada tarda amb els deures a la motxilla, sentir la flaire del sopar fent-se a la cuina, sentir de lluny el televisor encès emetent el programa de sempre... Totes aquestes sensacions quotidianes feien que el meu amic se sentís a casa seva. Aquella confiança li conferia (a ell i a qualsevol en la seva situació) un sentiment d’autonomia en l’espai de la seva pròpia llar: el concepte d’espai es convertia en el de lloc, i el concepte de casa, en el de llar. Per a ell, això era el menú principal de la seva vida; si ho preguntem a un filòsof, però, ens dirà que estem parlant del concepte de seguretat ontològica.

Sense la certesa de saber quant ni quan t’apujaran el lloguer, sense la tranquil·litat de poder pagar la llum, l’aigua i el gas cada mes; sense la seguretat ontològica de la teva pròpia llar, el fet de mantenir un nucli familiar, endegar una feina o involucrar-se en el teixit social de la ciutat resulta una odissea. Més de la meitat dels habitants de Barcelona dedica com a mínim el 40 % de la renda a pagar el lloguer, un 15 % més que la mitjana europea, segons les dades de l’informe La llar és la clau, dut a terme per Caritas Barcelona i presentat el desembre de 2018. En l’estudi també consta que el 36 % dels veïns de Barcelona i la seva corona metropolitana estan mancats d’un habitatge digne (sense comptar aquells que ni tan sols tenen un lloc on dormir). Per a les persones que viuen rere aquests esfereïdors percentatges, la inseguretat, la por, l’estrès, l’ansietat i el desempoderament són desencadenants de problemes de salut greus.

‘En defensa de la vivienda’

David Madden, professor assistent del Departament de Sociologia de la London School of Economics, és un d’aquests joves professors universitaris empolainats amb americana de tweed i jersei de coll girat, amb un discurs pausat i serè. A principi de febrer va presentar durant una gira per Espanya el llibre En defensa de la vivienda, dos centenars de pàgines que parlen sobre la dimensió política de l’habitatge, la seva mercantilització i els moviments socials que s’hi oposen. Un assaig que ha escrit juntament amb Peter Marcuse, advocat i professor emèrit de planificació urbana a la Universitat de Colúmbia (i fill d’Herbert Marcuse, filòsof de l’Escola de Frankfurt).

Durant els dies que va passar a Barcelona, Madden va tenir ocasió de compartir experiències amb alguns dels actors socials que més treballen en el problema de l’accés a l’habitatge a la ciutat com, per exemple, el Sindicat de Llogateres de Barcelona o l’Observatori DESC.

Habitatge i Estat

La gent no només viu a casa seva, sinó que fa vida al barri, compra a les seves botigues i paga els seus impostos. Tanmateix, l’espai urbà que ocupa l’habitatge marca el lloc de vinculació social dels individus. L’habitatge crea i consolida les interrelacions entre les persones, però també marca les relacions de poder. Des que es van construir, els estats moderns han regulat i desregulat els aspectes clau que afecten l’habitatge, des dels usos del sòl fins als contractes de lloguer, passant per la política de desnonaments.

Tot sovint els governs han ficat mà a les lleis referents als temes residencials sota una bellíssima premissa: la de la defensa del dret a l’habitatge. Això no obstant, si aquesta defensa no ha de fer trontollar els fonaments del sistema de distribució dels beneficis de les despeses de l’habitatge, aleshores es tracta d’un dret feble, tal com comenta Madden. El que en resulta és un sistema jurídic i executiu que protegeix el dret dels propietaris dels béns immobles i no pas el dret dels habitants de les cases.

Vivim un període d’expansió del mercat de l’habitatge paral·lel a un procés de desigualtat econòmica creixent; combinat amb les retallades dels salaris i l’augment disparat del preu del lloguer, podríem pensar que ens trobem al bell mig d’una crisi del sector. Alguna cosa en tot això, tanmateix, ens diu que l’accés a l’habitatge sempre ha estat en crisi per a uns segments concrets de la població: estrangers, dones (sovint amb menors a càrrec seu) o persones en situació precària; i que només en el moment en què a les classes mitjanes també els ha resultat difícil viure a casa seva és quan hem afegit el terme crisi al problema. Al capdavall, i seguint la tesi que mantenen Madden i Marcuse a En defensa de la vivienda, no hi ha crisi de l’habitatge perquè el sistema estigui fallant, sinó perquè funciona perfectament.