Barcelona Metropolis

Nussbaum fa un recorregut a través de la genealogia de la tradició cosmopolita, la qual ancora en la resposta que donava Diògenes el Cínic quan li preguntaven d’on era i contestava que era kosmo-politês (ciutadà del món). Segons la filòsofa, en aquesta afirmació s’hi troba implícitament el concepte de dignitat, és a dir, la consideració que tots els éssers humans són iguals, més enllà del lloc de naixement o de la jerarquia social.

En concordança amb les problemàtiques que tant la caracteritzen, Martha Nussbaum presenta a La tradición cosmopolita. Un noble e imperfecto ideal una teoria de la justícia basada en la dignitat que respon a una concepció parcial del benestar. La proposta és parcial perquè no pretén dir com s’ha de viure en tots els àmbits, sinó indicar quins són els requisits bàsics que cal complir perquè cadascú concreti la vida bona de la manera que li sembli més adient. Tal com esclareix al final del llibre, aquesta és la seva versió del punt de vista de les capacitats humanes, del qual n’és una de les principals propulsores des del tombant del segle xxi, conjuntament amb Amartya Sen.

Aquesta obra planteja una revisió del concepte de dignitat com a element fonamental de la igualtat humana considerada des del punt de vista moral, és a dir, en relació amb la justícia. L’expertesa en filosofia clàssica de Nussbaum es fa palesa durant un esclaridor recorregut a través de la genealogia de la tradició cosmopolita, la qual ancora en la resposta que donava Diògenes el Cínic quan li preguntaven d’on era i contestava que era kosmo-politês (ciutadà del món). Segons la filòsofa, en aquesta afirmació s’hi troba implícitament el concepte de dignitat, és a dir, la consideració que tots els éssers humans són iguals, independentment del lloc de naixement o de la jerarquia social, i, per tant, que tots han de ser tractats dignament. Seguidament, i de la mà del De officiis de Ciceró, Nussbaum desenvolupa la noció ciceroniana de justícia i els dos tipus de deures que en deriven: els “deures de justícia” i els “deures d’ajut material”. A partir d’aquestes consideracions, i acompanyada de Groci i Adam Smith, la filòsofa i professora d’ètica i dret a la Universitat de Chicago desenvolupa críticament aquests dos tipus de deure per tal de mostrar —encertadament, a parer meu— que per poder complir amb els deures de justícia, considerats moralment ineludibles, caldrà primer respondre als deures d’ajut material que els seus antecessors solien menysprear.