Barcelona Metropolis

L’espai urbà ha deixat de ser un lloc per viure, relacionar-se o acollir activitats productives i comercials, i ha esdevingut una mercaderia amb capacitat per crear valor per si mateixa i per competir al mercat. Com en un tauler del Monopoly on tot està en venda, els visitants i els inversors prenen l’espai i desplacen els residents, i això genera un malestar que neix d’una pregunta clau: què és una ciutat?

“He hagut de tancar la porta del passadís. S’han quedat la part del fons.” La Irene pregunta al seu germà si està segur del que acaba de passar i ell assenteix. “Aleshores, haurem de viure en aquesta banda.” Julio Cortázar va publicar Casa tomada el 1946, i, si el llegim avui, el conte reflecteix perfectament la dinàmica de la gentrificació: l’expulsió gradual dels residents per deixar pas a nous habitants amb més poder adquisitiu. Aquests carrers que, com la casa del relat, guarden “els records dels nostres besavis, l’avi patern, els nostres pares i tota la infància” són agafats pels fluxos de capital o de persones.

La pregunta de partida és: què és una ciutat? El Nadal passat, un membre d’una administració local responia a les protestes per les aglomeracions dient que “la ciutat és com un gran espectacle per al qual caldria cobrar entrada”. És a dir, no és un lloc per viure-hi i relacionar-se, sinó un espai privat que ha de crear valor. És la ciutat neoliberal. El nostre model obliga que tot el que existeix es converteixi en mercaderia, que competeixi en un mercat, i això inclou el territori i els éssers que l’habiten. Així doncs, la ciutat és un espai econòmic que necessita fluxos de capital, productes, informació o persones amb capacitat per crear valor. És un tauler del Monopoly. Tot es ven.

L’urbs sempre ha estat un espai econòmic, però el canvi en les darreres dècades és que ha deixat de ser un lloc on es localitzen activitats productives i comercials per convertir-se en una mercaderia amb capacitat de crear valor per si mateixa gràcies al moviment. És una cosa que s’ha de vendre. Fins i tot desarticulant les activitats productives i comercials que existien prèviament.

Aquest model va néixer com a solució a la crisi de la indústria, que ja no garantia la taxa de guany. Les antigues zones productives van evolucionar cap a l’economia de serveis per atreure els fluxos globals: el capital, a través dels districtes financers, o el consum, als espais de lleure. Les antigues fàbriques i les acereries van donar pas a centres comercials, auditoris, museus, centres culturals, centres de convencions, aquaris, casinos, cinemes, galeries d’art i molta oferta d’hoteleria. Els rius van deixar de connectar fàbriques i magatzems, i van passar a ser una atracció turística. Tot és per a l’exterior.

La clau de la nova economia urbana és el moviment. Les administracions intenten captar aquests fluxos d’inversió oferint infraestructures, deduccions fiscals o competitivitat laboral; és a dir, precarietat i salaris baixos. En aquest model, la tasca principal dels poders públics ja no és la gestió política cap endins, sinó la gerència empresarial cap enfora. La gent important ja no és la que hi viu, la capacitat de treball de la qual és substituïble, sinó la que hi passa, la que té capacitat de creació de valor. Cal competir amb altres ciutats per atreure el moviment i oferir les millors condicions. En el nou model urbà, la ciutat s’ha de convertir en un producte per competir al mercat. Per això, cal desposseir de la ciutat els habitants mateixos.

El guanyador s’ho emporta tot
El principal malestar urbà és l’habitatge. El model basat en el moviment fa que els residents no només hagin de competir entre ells, sinó amb els fluxos globals de persones. Poden ser turistes, nòmades digitals o analògics, o les elits dels països del Sud que aprecien l’estabilitat i la seguretat que ofereix Espanya, un país que concedeix un visat especial a canvi d’una inversió immobiliària. No només canvia l’espai, sinó el temps. La legislació permet que l’espai urbà es pugui convertir en un producte financer i tingui capacitat de creació de valor sense ser habitat.

El 1992 Barcelona va acollir uns Jocs Olímpics que es van obrir amb un missatge al món: “Hola”. I el món va escoltar. Trenta anys després, la ciutat rep uns dotze milions de turistes cada any, que causen nombrosos conflictes amb els veïns que queden. La ciutat ha tingut una davallada de la natalitat i una fugida local. La meitat de les persones empadronades no han nascut a Barcelona i el 44% dels residents de 20 a 39 anys són estrangers. Periòdicament, apareixen estudis sobre com l’ús del català a la ciutat és cada cop més baix, i provoquen debats alarmistes, però que sempre obliden el factor fonamental: el model econòmic. Si poses la ciutat al mercat, te la compren i ja no és teva. Si converteixes la ciutat en un complex turístic, no pots esperar que no s’assembli a un complex turístic.

El 1950 les quinze primeres destinacions turístiques internacionals absorbien el 98% dels desplaçaments. Ja no és així. Les ciutats no s’han convertit en els focus d’atracció principals de manera natural, sinó perquè les administracions han considerat que la captació de fluxos era la millor opció. És a dir, cada ciutat ha d’allotjar un Eurodisney al centre històric. És un fet que provoca conflictes amb els residents, que, com els dos germans del conte, es van desplaçant cap a altres punts de la ciutat o cap a la perifèria. Les grans ciutats espanyoles no creixen. La població es concentra a les àrees urbanes. En els darrers vint anys, hi ha hagut una suburbanització silenciosa que, a Barcelona, a més, és invisible perquè la seva primera anella també és molt densa.

La ciutat es modifica per a aquesta població de passada i els residents es divideixen entre els que en poden treure partit a través de la propietat i els que es recol·loquen als serveis. Aquest sector també atreu una altra població. La desigualtat creix perquè aquest és el model social del complex turístic: el nòmada amb un alt poder adquisitiu i els que li presten servei. L’esquema és semblant al personal de servei del segle xix: cuiner, xofer, neteja… Com que s’ha convertit en un producte, la ciutat es divideix per renda, i la privatització dels serveis incideix en aquesta desconnexió social. Barcelona concentra la pobresa extrema de Catalunya, però expulsa les rendes baixes i mitjanes a una perifèria cada cop més allunyada.

La llei i la força
Als relats de Cortázar, el món fantàstic no té explicació. Apareix, i la realitat ha de conviure amb l’estrany. Això no obstant, a les nostres ciutats, els intrusos no són invisibles ni han aparegut de sobte. Els hem cridat. Les administracions públiques no només fan campanyes per atreure els fluxos globals, sinó que modifiquen la legislació perquè sigui més atractiu estar de visita que ser resident.

Si de veritat volem canviar el model urbà, el primer pas és un exercici d’imaginació i deixar de veure en la inversió i el turisme la resposta a totes les preguntes. El segon pas és intervenir de manera decidida. No és un fet estrany. Ja es fa. Simplement, en lloc de legislar a favor dels fons d’inversió o de les elits que adquireixen habitatges com un refugi actiu, legislar a favor dels habitants. El tercer pas, més complicat, seria abandonar la creació de valor com a mesura de totes les coses. No tot es pot convertir en un producte sense provocar una dissolució dels consensos en els quals hem basat la nostra convivència.

Com sostenia l’historiador Tony Judt, quan deixem de valorar més el que és públic que el que és privat, segurament estarem abocats a no entendre per què hem de valorar més la llei, el bé públic per excel·lència, que la força.

Referències bibliogràfiques
Agulles, J. M. La destrucción de la ciudad. El mundo urbano en la culminación de los tiempos modernos. Catarata, 2016.

Bravo, P. Exceso de equipaje. Debate, 2018.

Carmona, P. La democracia de propietarios. Fondos de inversión, rentismo popular y la lucha por la vivienda. Traficantes de Sueños, 2022.

Christin, R. Mundo en venta. Crítica de la sinrazón turística. El Salmón, 2018.

D’Eramo, M. El selfie del mundo. Una investigación sobre la era del turismo. Anagrama, 2020.

Gainsforth, S. Airbnb, ciudad mercancía. Mármol Izquierdo Editores, 2021.

Harvey, D. Ciudades rebeldes. Akal, 2013.

Harvey, D. Espacios del capitalismo global. Hacia una teoría del desarrollo geográfico desigual. Akal, 2021.

Lefebvre, H. El derecho a la ciudad. Capitán Swing, 2017.

MacCannell, D. El turista. Una nueva teoría de la clase ociosa. Melusina, 2017.

Marcús, J., Mansilla, J. A., Boy, M., Yanes, S. i Aricó, G. (coordinadors). La ciudad mercancía. Turistificación, renovación urbana y políticas de control del espacio público. Teseo, 2019.

Pistor, K. El codi del capital. Com la llei crea riquesa i desigualtat. Saldonar, 2023.

Settis, S. Si Venecia muere. Turner, 2020.

Sorando, D. i Ardura, A. First we take Manhattan: la destrucción creativa de las ciudades. Catarata, 2016.