Barcelona Metropolis

Jordi Canal
Bibliotecari i estudiós del gènere negre i policíac

La novel·la negra a Barcelona viu un moment dolç: BCNegra és un festival consolidat; hi ha una estructura editorial important que en publica (potser massa i tot); hi ha un relleu generacional d’autors, alguns dels quals han obert nous mercats més enllà de les nostres fronteres… Només falten els lectors. Tenim uns índexs de lectura baixos i, en el cas de la novel·la negra, hi ha un envelliment progressiu dels lectors i no sembla pas que les noves generacions segueixin.

El true crime, que sempre s’havia anomenat crònica negra o successos, té un punt de morbo, i, com que vivim a la societat de l’espectacle, no deixa de ser l’actualització del setmanari El Caso en temps dels reality shows. L’explotació mediàtica d’un crim real sempre fa una mica d’angúnia pel que té de violació de la intimitat: un drama que afecta l’entorn del criminal i de la víctima, convertit en espectacle. Evidentment, hi ha un bon periodisme de successos, però l’encabiria dins del periodisme, no pas dins la literatura.

La ficció sempre ha estat una reelaboració de la realitat, però la distància i la reflexió crec que són necessàries. Allò que, des d’un vessant periodístic, feia Pedro Costa a TVE a La huella del crimen: “La historia de un país es también la historia de sus crímenes. De aquellos crímenes que dejaron huella”. Alguns autors actuals, des de la ficció, s’acosten al passat a la recerca de les arrels dels problemes contemporanis i ajunten literatura i memòria a partir d’un fet criminal. Un camí interessant.

Carles Porta
Periodista i escriptor. Director de Crims

El true crime ha existit sempre. Abans se’n deia crònica negra o de successos, i era millor que el que es fa ara. Llegiu Amor y sangre en la oficina de Josep Martí Gómez i me’n donareu la raó. Martí explicava els crims amb un estil literari, contava històries truncades de vides reals. Aquell model, aquell estil narratiu, és el que jo he fet als meus Crims. Martí ha estat el gran referent. No es limitava a explicar els fets, intentava transmetre el rerefons que feia entendre els criminals, els que els detenien i jutjaven, els seus carcellers i les seves víctimes.

El que es fa ara a la majoria de televisions i ràdios no és true crime, sinó successos sense rerefons, cops d’efecte, sang i fetge. No s’expliquen històries i, quan s’ho proposen, no tenen estil. La nostra virtut, la causa de l’èxit de Crims, ha estat aquesta voluntat estilística i narrativa que ha fet que la gent ens valori. I la manera de mirar els protagonistes dels fets. Intentem entendre que darrere d’un crim hi ha un gran fracàs col·lectiu, la vida trencada d’una persona a qui li ha fallat la família, l’escola, la feina… la societat.

Explicant la cara fosca de la vida fem quelcom molt difícil d’assolir: arribem a les emocions de les persones, fem que s’indignin, que sentin ràbia o alegria… Però l’èxit, l’audiència, es pot aconseguir de manera truculenta (penso en el cas Alcàsser), amb morbo i sang. O fent prevaldre la curiositat sobre la morbositat, la història sobre el fet aïllat, l’estil narratiu sobre l’astracanada.

Clàudia Pujol
Directora de la revista Sàpiens i escriptora de novel·la negra

El true crime, els crims reals, és una tendència que ve de fora i que en els darrers temps està guanyant espai en les televisions, les ràdios o el món editorial. Aquí ha trobat molts seguidors perquè la novel·la negra té molts lectors des de fa dècades; ha trobat un terreny força adobat.

Aquest model, a part d’exercir una gran fascinació perquè fa experimentar sensacions perilloses sense perill, permet explicar històries de manera molt més realista. I les històries basades en fets reals i, sobretot, els crims reals, són dues de les tendències del mercat audiovisual internacional actual. A Catalunya, la sèrie Crims de Carles Porta ha contribuït a aquest interès creixent i ha fet emergir el que podríem anomenar “detectius de sofà”, espectadors i oients que esperen poder ajudar a solucionar casos no resolts.

Que als anys seixanta Manuel de Pedrolo impulsés la col·lecció “La Cua de Palla” va ajudar que la novel·la negra i policíaca comencés a tenir presència, sumés lectors i despertés l’interès d’escriptors catalans a endinsar-se en aquest terreny.

Quan vaig escriure Diari d’un forense i En l’escena del crim, la meva principal preocupació era no retraumatitzar les víctimes i els familiars. No obrir velles ferides. Fer una aproximació als fets desproveïda dels aspectes morbosos innecessaris. A mi, del true crime m’interessa el vessant psicològic —intentar comprendre com una persona aparentment normal pot cometre una barbaritat—, el vessant detectivesc —descobrir com s’aconsegueixen resoldre els crims i que encaixin les peces del trencaclosques— i el vessant social —la crònica negra és una bona taquígrafa de l’esperit del temps—.

Carlos Zanón
Escriptor i comissari del certamen BCNegra

No soc gaire fan del true crime. Com a lector m’interessa més la ficció i no tant que em relatin els crims; m’atrau més saber per què s’han fet, els motius. El que m’interessa és que m’expliquin la veritat amb mentides, que és el que és, una mica, la literatura. Però entenc que hi ha lectors que s’han cansat de la ficció i necessiten l’interès que genera el fet de parlar de casos i personatges reals, propers.

Amb el true crime està succeint el mateix que va passar amb el gènere de ficció. Semblava que només interessessin les novel·les que passaven a Nova York o a Londres, però es va començar a imposar el que és local. La gent tenia interès per saber què passava aquí. I ara interessen els crims i els successos locals, els que la gent té a la vora.

Però interessen perquè s’està fent un treball de qualitat. Hi ha una feina periodística on preval la voluntat literària i on s’intenta anar més enllà i aprofundir en la psicologia dels personatges, veure què ha motivat un desenllaç, i els bons llibres de true crime excedeixen el treball periodístic, però, a diferència de la ficció, no poden ometre proves.

També és cert que s’observa un canvi cap a una major qualitat per intentar guanyar la partida a l’audiovisual. Entre llegir un true crime periodístic pur i dur i veure’l a la televisió, la gent s’estima més aquesta segona opció. A més, ara està en un moment àlgid perquè es fan programes que estan molt bé, com el Crims de Carles Porta.

Ángel Sala
Director del Festival Internacional de Cinema de Sitges

Catalunya sempre ha sentit una inclinació pel misteri, per allò que és desconegut i estrany. Als noranta, sèries com Expedient X o Twin Peaks lideraven les audiències amb índexs molt per sobre de la resta d’Espanya. No és estrany, doncs, que el misteri documentat que és el true crime hagi trobat aquí el nínxol d’audiència més ampli.

A més, Barcelona ha tingut una tradició de novel·la negra i una escola de cinema policíac als anys cinquanta i seixanta enormement fèrtil amb directors com Coll o Rovira Beleta… i, més tard, amb Jordà i Balagué.

El true crime deriva d’un tipus de thriller molt meticulós en el procés narratiu i descriptiu dels mètodes d’investigació que comença a despuntar des de ficcions properes al terror, com ara El silenci dels anyells, i que després adopta un to més realista i fins i tot de crònica, com a Zodiac. Els darrers anys, el true crime s’ha desenvolupat com un subgènere televisiu amb una gran influència del reality, tot i que el fet que s’hagi passat a plataformes l’ha fet guanyar en rigor i concepció formal. S’ha etiquetat com una ficció híbrida pròpia de l’streaming modern.

La curiositat per les coses mòrbides, per la personalitat criminal i per les vides dels altres forma part de la cultura popular universal, una espècie de programes del cor en clau obscura; un saber de l’altre encara que sigui monstruós. En definitiva, l’eterna simpatia pel diable i la curiositat constant que fa que ens aturem a la carretera per veure un accident.

Teresa Solana
Escriptora de novel·la negra

El true crime sempre ha estat un gènere molt popular que els lectors han seguit a través de les cròniques periodístiques dels diaris. Els assassins reals ens fascinen, només cal pensar en Jack l’Esbudellador i tota la literatura que ha generat… L’èxit recent d’aquest gènere a les llibreries i les pantalles de televisió es deu a dos factors: el primer, que possiblement el mercat està saturat de novel·les sobre crims de ficció, i el segon que el true crime explica històries de persones reals que són capaces de fer allò que nosaltres estem convençuts que mai no faríem. Hi ha una part de curiositat morbosa que entronca amb els reality shows, però també una part de curiositat que és del tot legítima, justament perquè no estem parlant de ficció.

El gènere negre és art, és ficció, i els lectors ho saben, i per això entren en el joc d’un món paral·lel en el qual la tragèdia d’un crim es converteix en gaudi estètic. La bona literatura no ha de competir amb la realitat, sinó que l’ha de reescriure. En aquest sentit, una bona novel·la negra és molt més que el mer relat d’un crim i d’una investigació; permet reflexionar sobre la condició humana i sobre el món des de la distància interposada de la ficció.

No és el mateix escriure novel·la negra que true crime. La novel·la negra està plena de policies i detectius peculiars que empren uns procediments que no s’ajusten a com realment s’investiga un crim. Els autors acostumem a prescindir de la part més burocràtica i tediosa de la investigació, ens inventem un món que s’assembla una mica al món real, però que, en realitat, no existeix. A més, el gènere negre sovint serveix d’excusa per fer un retrat crític de la societat en la qual vivim, mentre que el true crime se centra gairebé exclusivament a explorar els perfils psicològics de l’assassí i la víctima.

Kiko Amat
Escriptor, guionista i productor dels pòdcasts Psycholand i Pop y Muerte

Llegeixo true crime perquè m’interessen la violència, la mort i la criminalitat. Vinc d’una cultura oral on és habitual parlar al bar d’històries violentes, dramàtiques o sanguinàries en clau de comicitat o mordacitat. I això és el que faig amb Benja Villegas a Psycholand i a Pop y Muerte. Si hi ha violència, a la gent li interessa.

Nosaltres combinem un 50% d’erudició salvatge sobre aquests temes, perquè he estudiat d’una manera no acadèmica tot allò relacionat amb el true crime i forma part dels meus interessos, i l’altre 50% és l’humor i la conya que acompanyen aquesta informació. La combinació de tots dos és el que fa que sigui quelcom inusual i atractiu per a determinada gent. Conversem sobre serial killers, homicidis, catàstrofes o morts en el món del rock, amb un element de broma. Si t’agrada, ho vius com a pur entreteniment.

A més, el true crime ho ha petat sempre. Els grans llibres que es venien els anys cinquanta i seixanta eren històries de casos reals; els diaris sensacionalistes que existien els anys setanta eren de casos reals, encara que exagerats o dramatitzats fins a un punt que ja eren completament irreals. El true crime sempre ha interessat el públic: la gent vol sentir casos de violència, de morts i d’homicidis reals.

I els llibres d’assaig sobre casos reals, ja siguin homicides, catàstrofes o bizarros, són grans històries sense la versió novel·lesca; encara que alguns s’acosten a la narrativa, són la versió veraç i testificable del que va passar.

Mireia Lite
Editora a Rosa dels Vents, La Campana i La Magrana

El boom del true crime aterra al nostre país a través de les plataformes digitals i dels canals de televisió tradicionals. Hi ha més espai de “successos” a la premsa i molta més presència del true crime a les taules de novetats de les llibreries.

A Espanya i a Catalunya fa molt temps que es consumeix aquest tipus de contingut. El 1952 va néixer el setmanari El Caso, que el 1959 va vendre més de 400.000 exemplars en un any. Amb un to sensacionalista es dedicava als successos, més específicament, als crims. Sota aquesta mateixa línia informava Interviú, que darrere de portades eròtiques amagava reportatges d’investigació signats per periodistes reconeguts com Cela, Umbral, Vázquez Montalbán o Millás.

Un dels primers èxits editorials del gènere es va donar a Catalunya, al petit poble protagonista de Tor, tretze cases i tres morts (2005, La Campana), del periodista Carles Porta. Porta és un dels referents del true crime català per la “precocitat”, així com per la capacitat d’experimentar amb nous formats; ara és un dels referents presents en ràdio, televisió, plataformes i llibres.

El true crime no hauria de ser cap mena de competència per a la ficció, ja sigui novel·la negra o thriller policíac. Qui s’acosta als crims reals sovint ho fa mogut per la nostàlgia d’un fet conegut que va sacsejar d’alguna manera la societat, és un “voler saber-ne més” d’un fet que, més per mal que per bé, ha deixat una cicatriu en la societat, per buscar unes respostes o entendre un succés passat que altera la convivència.Com passa amb totes les modes, el moment de suflé del true crime que vivim decaurà, però en cap cas desapareixerà, perquè sempre ha estat aquí.

Montse Clavé
Llibretera experta en novel·la negra i criminal

Segueixo poc els llibres sobre crims reals; m’agraden més altres subgèneres, però recordo haver llegit, fora d’A sang freda o La dalia negra, L’adversari d’Emmanuel Carrère o Dentro del monstruo de Robert K. Ressler. I d’autors de casa nostra, diverses versions del cas Enriqueta Martí, la suposada assassina del Raval, o Tor, tretze cases i tres morts, del famós Carles Porta.

No puc negar que a través de diverses plataformes he seguit algunes sèries de crims reals, com Mindhunter o El caso Alcàsser. El que busco és passar una bona estona o “una mala estona”, segons es miri, seguint la vida dels altres des de la seguretat que dona el sofà de casa. Els personatges podrien ser, fins i tot, els meus veïns. En uns casos, seguir aquesta temàtica és xafarderia i morbo, en altres, és seguir un excel·lent relat sobre un succés real.

El que ara té lloc no crec que sigui un fet puntual. El seguiment més o menys morbós d’un crim està arrelat a la societat des de fa segles. Al segle xix es venien auques de sang i fetge; més tard, llibrets o fulls amb crims ben morbosos. Als anys cinquanta, a Espanya es publicava El Caso, crónica de sucesos. Ara es fan documentals per a plataformes i programes de ràdio. Pel que fa als llibres, el true crime és un subgènere dins de la novel·la negra i criminal.

De llibres de crims reals n’hi ha amb sang i vísceres, i també n’hi ha que semblen una crònica periodística. Per exemple, Operación Masacre de Rodolfo Walsh, o l’excel·lent Guillem de Núria Cadenes.