Barcelona Metropolis

A la imatge de la contraportada, la protagonista torna a ser una dona gran —en aquest cas, vestida amb davantal i espardenyes— que cuida d’un nen en un espai públic, el Park Güell, molt abans de convertir-se en una atracció comercial turística. La fotografia la va fer la surrealista francesa Dora Maar durant la seva visita a Barcelona el 1932, i sembla voler captar la naturalitat amb què la imaginació desbordant de l’arquitectura d’Antoni Gaudí s’integra en el dia a dia dels ciutadans.

Aquestes dues fotografies presenten algunes de les línies conceptuals que la historiadora Isabel Segura desenvolupa en aquest llibre per mitjà de textos i una selecció d’imatges de Barcelona capturades per 21 dones, majoritàriament espanyoles, des dels anys previs a la Guerra Civil i fins la dècada dels noranta. La primera d’aquestes línies és el concepte mateix de ciutat: a l’autora, l’arquitectura i la ciutat que l’interessa explorar històricament no és la de les postals, sinó la ciutat com a vivitori. És a dir, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, a qui cita, “els llocs per treballar, llocs per passejar, conversar, jugar, estimar, dormir, morir”. La segona és que, remunerada o no, la feina de les dones s’ha de visibilitzar i ha de passar a formar part del nostre imaginari col·lectiu com el de qualsevol altre treballador. La tercera línia conceptual, mostrada de manera rotunda a la fotografia de la portada, destaca que, durant molt de temps, la dona espanyola va condicionar les seves aspiracions fotogràfiques al rol que li marcava la societat. I, finalment, tal com demostra també aquesta imatge i l’existència del llibre mateix, la constatació del fet que aquestes restriccions no van resultar insalvables: davant del poder, sempre hi ha hagut la resistència creativa. En conjunt, es tracta d’un posicionament polític que determina la selecció de fotògrafes i d’imatges i que podria sorprendre el lector acostumat als llibres de fotografia de gran format.

Segura divideix el llibre en tres capítols que abasten, respectivament, des de principis de la dècada dels anys trenta fins el final de la Guerra Civil; la dictadura franquista; i la Barcelona dels setanta fins la Barcelona preolímpica. A través d’un text documentat i amè, teixeix un context polític, social i urbanístic de la ciutat de Barcelona en què insereix eficaçment les expedicions fotogràfiques de les diverses artistes. El primer capítol, “Barcelona s’internacionalitza”, mostra els treballs de Margaret Michaelis, Dora Maar, Gerda Taro, Kati Horna i Anna Maria Martínez Sagi (l’única espanyola d’aquest capítol), les portades per El Día Gráfico de les quals s’han recuperat gràcies a la recerca de Segura.

El segon capítol, “Barcelona des del terrat”, se centra en el grup de fotògrafes amateur de l’AFC, a qui Isabel Segura coneix bé, ja que va ser comissària de l’exposició Carme Garcia. Des del terrat el 2018, i entre les quals destaquen la citada fotògrafa, Milagros Caturla Soriano, Rosa Szücs del Olmo i Montserrat Vidal i Barraquer. També inclou Joana Biarnés, la fotoperiodista que ha vist la seva rellevància recuperada en els últims anys per mitjà d’exposicions, publicacions i premis.

El darrer capítol, “A peu de carrer”, reuneix el treball, en gran part documental, de fotògrafes que van néixer a les dècades dels quaranta i dels cinquanta i que van fotografiar i participar en les protestes antifranquistes, les lluites feministes i els canvis urbanístics previs a les Olimpíades de 1992, un altre tema que Segura coneix bé, no només com a historiadora sinó també com a activista. Les fotògrafes són Pilar Aymerich, Consuelo Bautista, Anna Boyé, Colita, Silvia T. Colmenero, Roser Martínez Rochina, Marta Povo Audenis, Guillermina Puig, Marta Sentís, Anna Turbau i Pilar Villarrazo.