Barcelona Metropolis

Deia el sociòleg alemany Ulrich Bech que els xocs antropològics es produeixen quan moltes poblacions senten que han estat sotmeses a un esdeveniment terrible que els deixa marques indelebles a la consciència, que marcarà els seus records per sempre i que els canviarà el futur de manera fonamental i irrevocable. Els xocs antropològics proporcionen una nova forma d’estar al món, de veure’l, i de fer. En aquest sentit, la covid-19 és, sens dubte, un xoc antropològic. Les dades són esgarrifoses i no deixen de créixer. A mitjans de setembre hi havia més de 29 milions de persones infectades i 940.000 morts arreu del món. Un virus invisible que tot ho ocupa, un d’aquells “hiperobjectes” característics de la condició antropocena dels quals parla Timothy Morton.[1] Ens trobem, en efecte, al llindar d’un gran canvi. Els innumerables intents de desdibuixar la magnitud i l’abast de la catàstrofe posen de manifest què està en joc: el futur.

Nous models d’organització

En aquest context, és interessant reconèixer allò que Beck anomena “la metamorfosi del risc”.[2] Per ell, no es tracta de contemplar les conseqüències negatives de les catàstrofes, sinó d’aprofitar-ne les conseqüències imprevistes, potencialment positives i emancipadores, com ara el sorgiment de nous ordres, estructures i relacions.

Fixem-nos, per exemple, en les ciutats, on habita més del 55% de la població del planeta i es genera el 70% dels gasos d’efecte hivernacle o es consumeix el 78% de l’energia. Faríem bé d’interessar-nos, doncs, per models d’organització nous com els que defensa l’economista Kate Raworth. El model de Raworth es representa a través d’una imatge molt pregnant: hem de viure dins d’una rosquilla. La rosquilla que proposa no és una guia de polítiques concretes, sinó una manera d’analitzar el sistema per orientar decisions. Al forat central de la rosquilla s’hi representen les necessitats bàsiques per al benestar: aliment, aigua potable, habitatge, energia, sanitat, igualtat de gènere, salari de subsistència i llibertat política. El perímetre exterior de la rosquilla representa el sostre ecològic. És a dir, els límits planetaris identificats com amenaçadors per a la vida, des de la pèrdua de biodiversitat fins l’acidificació dels oceans.[3] D’aquesta manera, Raworth ha aconseguit redibuixar l’economia com un subsistema obert que pertany al sistema planetari. Aquest va ser el principal canvi conceptual introduït per economistes ecològics com Barbara Ward o Herman Daly a la dècada dels 70, tot i que, malauradament, sense èxit.

Per altra banda, l’adaptació, el model de ciutat renovat, sorgirà de la nostra capacitat de promoure relacions simbiòtiques noves. La simbiosi és un pacte creatiu en el qual, al final, ningú no guanya ni perd, sinó que hi ha una recombinació. D’aquesta manera es construeix alguna cosa nova com a mecanisme d’adaptació a les pertorbacions. Això ho sabem gràcies a la biòloga Lynn Margulis, qui, a la dècada dels 70, va formular una teoria nova que, tot i no trencar totalment amb els postulats de Charles Darwin basats en la competició, sí construïa un nou marc per comprendre la innovació evolutiva: la simbiosi (o associació física entre organismes d’espècies diferents).[1]

Posem ara atenció a les experiències, els prototips i els inicis de noves associacions simbiòtiques com a evolució cap a una ciutat que satisfà les necessitats de totes les persones, però dins dels límits del planeta. Una ciutat com Àmsterdam, on es fomenta la creació d’empreses que desenvolupin productes que durin més temps i es puguin reparar; on es creïn passaports que comptabilitzin els materials reutilitzables a les demolicions i es promogui l’ús de materials més sostenibles en la construcció d’edificis; on les llars i els bars i restaurants donin el menjar que rebutgen. Una ciutat com Nova York, on la resiliència vers les pertorbacions, tant sanitàries com climàtiques, defineix noves infraestructures i espais a la ciutat. Ciutats on es fomenta l’associació del consum de productes ecològics i de proximitat. Ciutats que han estat capaces d’establir aliances, bancs de terra i cultiu amb el seu entorn rural proper. Ciutats com Vitòria, on han incorporat l’agricultura, la biodiversitat i la biofilia al tractament de les zones verdes.

Sistemes sostenibles

Per tal de frenar la propagació d’aquesta pandèmia, arreu del món s’estan implementant mesures estrictes que han dut, per primer cop a la història, a una reducció global de l’activitat que s’ha vist reflectida en una disminució de la mobilitat i de l’activitat industrial, que ha comportat una reducció temporal de la contaminació. Aquesta conjuntura ens ha fet reflexionar sobre la importància dels serveis de proximitat, de la qualitat de l’aire i de l’espai públic. Moltes capitals europees s’han sumat a d’altres —com París, Londres, Berlin, Roma o Barcelona— que ja havien apostat per definir zones de baixes emissions per reduir les emissions contaminants produïdes en gran part pels vehicles, i per reapropiar-se de l’espai públic. Propostes com la “ciutat dels 15 minuts”, de l’urbanista Carlos Moreno (defensada per l’alcaldessa de París Anne Hidalgo) o les “superilles”, ideades per BCNecologia, guanyen ara adeptes a tot el món. Es tracta de models que pretenen fer síncrona la transició energètica cap a fonts baixes en carboni i renovables amb una política urbana de transformació radical de la mobilitat i, així, dels nostres modes de vida.

La covid-19 ha evidenciat també els riscos de la vulnerabilitat social i de les desigualtats de gènere, així com la fragilitat i la insolidaritat dels models productius basats en el turisme. Per altra banda, ha posat en valor l’habitatge i l’espai públic com llocs per viure-hi i no de consum, la distribució igualitària dels serveis al territori i les xarxes de cura ciutadanes.

En definitiva, cada cop hi ha més propostes socials i econòmiques que aspiren a un sistema que tingui com a eix la sostenibilitat de la vida en el sentit més ampli. En harmonia amb el planeta, respectant-ne els recursos naturals, i en harmonia amb les cures que totes les persones necessitem al llarg de la vida. Són aquestes formes emergents, d’evolució simbiòtica i creativa, en què ens hem de fixar si volem ciutats més resilients, saludables i justes. La ciutat del futur ja és aquí. I és una ciutat que no està obligada a seguir les lògiques del creixement, ni les normatives, ni l’aparença, ni les rutines, ni els horaris ni les congestions de la ciutat d’abans de la pandèmia. És una ciutat on es treballa col·lectivament per construir hàbitats que facin possible un model econòmic en què es tingui en compte la interconnexió del món globalitzat i els límits socioecològics del planeta.