Barcelona Metropolis

Durant diversos períodes de convergència tecnològica i colonització, progressos de la tècnica com la impremta i la navegació van donar pas a la màquina de vapor i al telègraf, seguits de les comunicacions sense fil, de les cadenes de muntatge i de l’explotació d’una nova font d’energia, el petroli, ja a principis del segle xx. El petroli i els progressos de la indústria militar van donar pas a ordinadors connectats a escala global gràcies a internet. Les tecnologies digitals han canviat gairebé tot el que fem en combinar uns i zeros per codificar missatges, vídeos, fotografies, transferències bancàries i objectes físics, i han transformat novament el disseny i la producció.

Amb la combinació de realitats físiques i digitals, el disseny té un paper fonamental per canviar la forma en què vivim, treballem i juguem a les ciutats. És des del disseny i la seva relació amb la tecnologia i la biologia des d’on hem d’imaginar com intervenir a les ciutats, en col·laboració amb els agents i sistemes que les fan possible. Les ciutats no es poden entendre des de lògiques antropocèntriques, ja que són un sistema viu en si mateix que depèn d’altres sistemes vius que no basen el seu propòsit en servir l’ésser humà. Cal entendre els processos de canvi com una evolució entre espècies, biològiques i sintètiques, humanes, artificials i naturals.

Dominació i manipulació de l’entorn

L’espècie humana ha desenvolupat la capacitat de canviar la morfologia d’entorns naturals per donar pas a la urbanització i configurar d’aquesta manera noves relacions entre sistemes biològics i tecnologia. De la mateixa manera, ha fet servir aquestes relacions per a la dominació i la manipulació de l’entorn amb la finalitat de generar un progrés que, des d’una perspectiva antropocèntrica, es mesura des de fa dècades a través del creixement econòmic. Per garantir els subministraments que avui requereixen els assentaments urbans és necessària la construcció d’infraestructures complexes, basades en principis colonitzadors, extractius i lineals pel que fa a les matèries ecològiques que les configuren. Per produir artefactes tecnològics com els smartphones, elaborar hamburgueses australianes a Barcelona, fabricar roba excessivament “barata” o construir cotxes elèctrics que es condueixen sols calen energia, recursos naturals com l’aigua, o l’explotació del sòl per l’agricultura o la mineria. El ritme actual de producció i consum d’aquests productes fa inviable la coexistència de l’ésser humà amb altres espècies; a més, posa en perill l’equilibri climàtic, el qual és necessari per l’existència de la vida i s’ha mantingut durant milers d’anys de forma natural sense la intervenció de l’espècie humana.

En els últims dos segles hem perfeccionat els sistemes de moviment d’àtoms, a escala planetària, en forma de matèries primeres, per mitjà de fonts d’energia associades a combustibles fòssils; també hem transformat aquestes matèries en béns de consum, gràcies a processos industrials que provoquen emissions elevades i una gran generació de residus. Aquest model econòmic, que es basa en el creixement infinit mitjançant l’ús de recursos naturals suposadament infinits, prioritza els beneficis econòmics per davant de prendre cura dels sistemes biològics i socials. Però, en realitat, la mà d’obra, l’energia i les matèries primeres associades a la major part dels productes que consumim no són barates, perquè els seus impactes ambientals i socials no es calculen dins dels costos reals de cap producte o empresa. Aquests impactes seran assumits per les futures generacions com un crèdit que mai no van signar.

Sota aquest model econòmic lineal, la morfologia i les dinàmiques urbanes s’han desenvolupat amb lògiques econòmiques principalment neoliberals, al voltant d’infraestructures per al moviment d’àtoms (aeroports, ports i carreteres), amb productes com automòbils, camions, trens o avions, ja que la major part del desenvolupament del coneixement i dels progressos del segle xx es van concentrar en aquestes tecnologies. Les ciutats són les responsables de la major part de les emissions de CO₂ i també concentren la quantitat de població més gran del planeta. Aquests impactes seguiran incrementant-se, de manera que cal imaginar i posar en pràctica un model econòmic de ciutat que sigui regeneratiu respecte als sistemes dels quals depèn; que permeti la diversitat cultural en relació a la generació i circulació de valor a escala local; que contingui en els seus principis lògiques de cura entre tots els sistemes naturals que hi intervenen, inclosos els seus habitants; i que permeti integrar, al servei de les persones, tecnologies que interactuïn a la ciutat i a les seves bioregions, i no a l’inrevés.

La iniciativa global Fab City —nascuda entre Barcelona i Boston— pren tot això com a punt de partida per posar en marxa un model en què els àtoms, per arribar a les nostres mans i estómacs, deixen de viatjar milers de kilòmetres; al contrari, es mantenen circulant a escala local. En canvi, els bits d’informació viatgen grans distàncies arreu del planeta, gràcies a la revolució digital i les telecomunicacions, i els models de fabricació han esdevingut la clau per desenvolupar, durant les properes dècades, un model urbà centrat en el desenvolupament de les ciutats i de bioregions productives. La fabricació i la producció locals podrien augmentar la resiliència dels ciutadans i recuperar la capacitat de satisfer les necessitats de les comunitats, proporcionant tecnologia que podria contribuir a:

- Impulsar la producció d’una gran quantitat d’aliments de proximitat respecte als centres urbans, reduint així el consum energètic en el transport i millorant la qualitat nutritiva dels aliments i la transparència de les cadenes de subministrament.

- Transformar el model de producció d’energia a escala global per mitjà de tecnologies complementàries de microgeneració i distribució.

- Augmentar l’ús de noves matèries primeres a partir de materials considerats com a residus, associats a l’augment de la demanda de la capacitat industrial existent a les ciutats i a les zones periurbanes.

- Reduir el moviment de materials a escala global i l’excés de producció, ja que les ciutats poden produir allò que necessiten a demanda i principalment amb materials locals.

- Repensar la infraestructura urbana necessària per proporcionar a les ciutats la capacitat de ser productives, i també per transformar el metabolisme urbà, inclosos els biodigestors, les biorefineries, les biblioteques de materials, les fàbriques flexibles i els fab labs com a centres d’aprenentatge i de creació de prototips.

- Desenvolupar repositoris de dissenys i noves tecnologies en codi obert per a la regeneració dels sistemes vitals naturals a les ciutats i a les seves bioregions.

- Augmentar la sobirania tecnològica de les ciutats, gràcies a l’augment de la infraestructura i la formació, amb l’objectiu de disposar d’un model d’innovació local, connectat a xarxes de coneixement a escala global.

Si volem imaginar futurs emergents per ciutats productives que puguin mantenir els àtoms a escala local en bioregions i moure bits d’informació a escala planetària, cal habilitar processos en què la urbanització pugui esdevenir restauradora, regenerativa i productiva, per tal de reconfigurar les relacions entre les espècies i les formes de vida que fan que sigui possible pensar, llegir o escriure i passar per l’experiència de viure.

Bibliografia

Díez, Tomás, “Personal Fabrication: Fab Labs as Platforms for Citizen-Based Innovation, from Microcontrollers to Cities”, Nexus Network Journal 14, pàg. 457–468 (2012).
Díez, Tomás i Tomico, Óscar, “Master in Design for Emergent Futures”, Fab Lab Barcelona at IAAC Education Programs (2020).
Gershenfeld, Neil, Designing Reality. How to Survive and Thrive in the Third Digital Revolution. Basic Books, 2017.
Papanek, Victor, Design for the Real World. Academy Chicago Publishers, 1972.
Patel, Raj i Moore, Jason W., A History of the World in Seven Cheap Things: A Guide to Capitalism, Nature, and the Future of the Planet. University of California Press, 2017.
Phillips, Johnathan, “Humans as geologic agents and the question of scale”, American Journal of Science 297 (1), pàg. 98-115 (1997).
Van Newkirk, Allen, “Bioregions: Towards Bioregional Strategy for Human Cultures”, Environmental Conservation 2 (2) (1975).
Wahl, Daniel Christian, “Cosmopolitan Bioregionalism”, Age of Awareness, 2017.