Barcelona Metropolis

Així, els dies que s’obria l’aixeta del vent, els carrers s’omplien de canalla i de bèsties. Naixia un món estrafet mogut per persones escurçades. Homenets i donetes fent rutllar la vida. Tot adquiria un punt ridícul amb aquelles veuetes demanant el diari esportiu o deu talls de llom fins per arrebossar. Els fills dels comerciants els servien a tots, també als enemics: a la nena que li havia estripat el cromo preferit, al nen que li havia fet la traveta. I, mentrestant, els adults s’estaven confinats amb els porticons tancats i barrats; era malparit, el vendelai, es ficava pertot.

En aquella plana hi vivia el poeta. Els diumenges venia els versos a plaça, al lloc que el consistori li havia assignat: entre la parada de les tomates i la dona de les gallines, i de vegades fins escrivia poemes sobre coq au vins i tomates esventrades per fomentar la compra per simpatia. Però la gent no estava per romanços; tothom volia mots que afartessin, versos proteics, i ni els dies bons no en venia més de dos o tres-cents grams.

Hi havia qui es queixava: ¿com que un heptasíl·lab pesava més que un alexandrí; un haiku, més que un sonet? I ell, pacient, els tornava a explicar que la magnitud dels versos no depenia de la quantitat de lletres. Els deia: brut pesa més que eixelebrat, escolteu, i repetia cada vegada més de pressa, com una locomotora posant-se en marxa: brut-eixelebrat-brut-eixelebrat-brut-eixelebrat. ¿No sentiu què feixuga aquesta u, què gràcil aquesta xeix? I la gent brandava el cap i s'allunyava amb el cistell carregat de verdures i paraules.

 La dona de les gallines de vegades li comprava poesia. Per llàstima. Després la llançava sense ni mirar-se-la. Sempre li deia: “Cent grams, però tria-me’ls tu, que no tinc ganes de posar-me a remenar”. El poetastre li donava un paquetet d’aquells que feia, embolicats amb paper de seda —tothom pensava: “Val més el paper que les paraules”—, i ella li pagava amb mitja dotzena d’ous.

Fins que un matí de primavera —esclats rosats a les pomeres i camps de clorofil·la rabiosa— va arribar a traïció. El mercat estava a vessar i, d’un segon a l’altre, el vent els va caure al damunt com una llosa. Tothom va córrer cap a casa, capcot, tapant-se les orelles amb les mans i cridant amb els ulls, per no obrir la boca i que se’ls fiqués a dins. Els tendals estripats voleiaven; cistells abandonats, parades desgavellades per l’estampida i un cavallet de fusta amb el travesser partit. Les notes de la parada del músic fugien amunt alliberades, també tràgiques. Una taronja òrfena rodolava cap a la font. El vendelai s’ho empassava tot, com una simfonia.