Barcelona Metropolis

Quan ens asseiem a taula, penso que l’home que tinc davant ha entrevistat Nelson Mandela i Leo Messi. Impressiona. “La de Messi va ser una de les pitjors entrevistes de la meva vida, una pèrdua de temps. És millor aquest cafè”, diu. Ens el prenem al pati d’un hotel de l’Eixample, un lloc privilegiat que li dona arguments per defensar la ciutat. “M'encanta Barcelona, és exagerat. Si parlem de qualitat de vida, és la millor ciutat, de lluny.” Una de les coses de les quals gaudeix més, explica, és passejar per la ciutat. I és passejant com arriba justament a la cita. Ni un minut abans ni un minut tard. Quan ho poso de manifest, em mira estranyat. “És el normal, no? Arribar als llocs a l’hora.” És la puntualitat britànica d’un espanyol convertit en un dels millors ambaixadors de la capital de Catalunya.

El futbol i la música.

En el futbol, ara no defenso cap tribu definida, simplement m’agraden els equips que juguen bé. I crec que la música és, entre totes les arts, la número u, perquè arriba directament al cor. Si no coneixes Picasso i el veus per primera vegada, pot emocionar-te o no. Però crec que a qualsevol, a qualsevol lloc del món, l’emociona la Novena de Beethoven. És el nostre gran llenguatge universal.

És art per a les grans masses, sí. Trobaràs molta més gent al món capaç de parlar de manera informada sobre futbol que sobre política. Recordo que poc abans del referèndum del Brexit parlava amb un diputat laborista, un tipus intel·ligent i molt preparat, i jo li vaig comentar que es feia votar la població sobre un tema que amb prou feines entenia l’u per cent. I ell va respondre: “L’u? Crec que ni l’u per cent dels parlamentaris en té ni idea, d’això”. Però, en canvi, si fessis un referèndum a Anglaterra sobre quins haurien de ser els 22 jugadors de la selecció, tindríem un debat informat.

Apreciar un quadre o un llibre requereix un altre tipus de procés al cervell.

Mare meva, n’hi ha tants! Potser seria Don Joan, de Lord Byron. És de tot: sentimental, satíric, superromàntic, polític, hi és tot. I, a més, és força gruixut, i el podria rellegir a l’illa. Tot i que, per a mi, el millor llibre que s’ha escrit és El rei Lear, de Shakespeare.

Per casualitat, com la majoria de coses importants que passen al llarg de la vida.

La casualitat és, per a mi, el més proper a una religió. Soc conscient de com n’és de determinant l’atzar a les nostres vides.

Per començar, que el meu pare i la meva mare es coneguessin va ser fruit d’una sèrie increïble de casualitats.

En un bar de Chelsea, a Londres. Però això no és el més important. El meu pare era escocès, va lluitar a la Segona Guerra Mundial, estava a la Força Aèria i el seu avió va ser abatut dues vegades. Va sobreviure. La meva mare era espanyola, se’n va anar a Anglaterra per estar amb la seva germana gran, que havia quedat vídua perquè el seu marit, també aviador, havia mort a la seva primera missió. I després hi ha la circumstància més òbvia, que és que es van conèixer en un bar. Però van haver de passar moltes coses perquè fossin en aquell bar. Va haver de morir gent perquè la meva mare es desplacés a Anglaterra i perquè avui jo existeixi. Qualsevol que miri enrere de manera honesta ha de veure que poc que ha controlat el rumb de la seva vida.

La meva mare era exuberant, parlava amb qualsevol al supermercat o a l’autobús. El típic cas que, de petit, penses: “Mama, si us plau, quina vergonya”. El meu pare era escocès. Quan veníem de vacances a Espanya per veure alguns dels milers de cosins que teníem, no suportava que ningú fos capaç d’esperar el seu torn per parlar. Això el defineix una mica. I era molt lector, molt intel·ligent. I, en realitat, un escriptor frustrat, és a dir, que soc d’aquells casos clàssics que viuen la vida que el seu pare hauria volgut tenir.

Jo era molt petit, tenia tres anys, i vaig estar-m’hi fins als deu. Era un pibe argentí, amb accent i tot. De fet, és per falta de personalitat que faig aquest ridícul esforç per parlar amb zetes, perquè, si fos autèntic, parlaria amb accent argentí.

El recordo com un lloc pròsper, vibrant. Hi havia molt de contrast amb Madrid. Això no és cap anàlisi política, òbviament parlo de les impressions de records d’infantesa. Però, amb la mirada d’un nen de sis anys, Buenos Aires era un lloc amb llum, i Madrid, un lloc fosc. Hi vaig viure fins a deu anys, quan vam tornar al Regne Unit.

Va ser terriblement dolorós, encara ara m’afecta quan hi penso. La meva mare va quedar absolutament destrossada i jo, que era l’únic home d’una família catòlica molt tradicional, em vaig convertir d’un dia per l’altre en cap de família. I de sobte em va caure molta responsabilitat al damunt. Sense anar més lluny, em vaig haver de fer càrrec de tots els preparatius de l’enterrament. Recordo perfectament el dia. Plovia. I la meva mare no va venir, va dir que a Espanya no era habitual que les dones anessin a l’enterrament. Jo crec que simplement no s’hi veia amb cor.

Vaig passar de nen a adult d’un dia per l’altre. I és curiós com, alhora, aquesta pèrdua tan jove em va fer ser, de manera immediata, molt més independent.

Em va donar resiliència i crec que també confiança per llançar-me a l’aventura. Potser si el meu pare hagués estat viu, m’hauria conduït per un camí molt més tradicional.

Sí, perquè de cop i volta ens vam quedar amb molts menys diners. Vaig estar a fàbriques, obres de construcció, benzineres i fins i tot vaig treballar netejant la casa d’uns rics. I quan vaig anar a la universitat, em passava les vacances treballant, perquè la meva mare no tenia gaires diners per donar-me. Només acabar la carrera, vaig comprar un bitllet d’anada a Buenos Aires. D’alguna manera, per la nostàlgia de tornar al lloc de la meva infantesa. Vaig anar-me-n’hi amb bitllet d’anada, sense cap pla.

No sabia el que hi passava, allà. Em vaig trobar amb la dictadura de Videla, un règim militar terrible i sinistre. Vaig començar a sortir amb una noia argentina que tenia una germana que havia desaparegut. I em vaig polititzar d’una manera brutal, d’un dia per l’altre. Tenia un odi totalment visceral cap als militars, encara em dura. Després he viscut a molts llocs repressius, però no hi ha res més fosc, res que es pugui assemblar més als nazis, que el Buenos Aires d’aquella època.

Abans parlàvem de les casualitats. A mi mai m’havia passat pel cap ser periodista, jo estava allà fent classes d’anglès. Però quan havien passat dos anys i ja pensava anar-me’n, em vaig assabentar que buscaven algú al Buenos Aires Herald, un diari en anglès. No tenia gaire clar si volia la feina, però quan vaig entrar a la redacció, darrere de la màquina d’escriure vaig veure a mà esquerra una noia maquíssima, rossa. I vaig pensar: la vull conèixer. I llavors, sí, em vaig esforçar per obtenir la plaça.

El meu cap tornava cada dia a casa per un trajecte diferent, i el director anterior se n’havia hagut d’anar arran de les amenaces. Jo havia conegut les mares de la plaça de Mayo a través de la meva xicota, i em vaig convertir una mica en la seva mascota. Era l’únic periodista que en parlava i n’explicava les històries. Va ser la meva primera gran causa. El problema va ser que, al cap de set mesos, va començar la guerra de les Malvines. Em van començar a amenaçar i vaig decidir anar-me’n.

Crec que l’aventura de debò va venir després de Buenos Aires. Vaig tornar a Anglaterra i, gràcies a la guerra, em van començar a demanar articles. Mira quina casualitat: si al general Galtieri no se li hagués acudit d’envair les Malvines, ves a saber què n’hauria estat, de la meva vida. Però de sobte em trucaven de la BBC preguntant: “Senyor Carlin, què deu estar pensant el general Galtieri?” I jo què diantre en sé! Però vaig publicar articles a grans mitjans nacionals i vaig anar guanyant visibilitat. I amb el temps em van oferir una bona feina com a productor en un canal d’esports d’una televisió important. Una calerada.

Perquè va passar una cosa durant l’entrevista. El que havia de ser el meu cap em va dir: “És una feina dura, però quan acabem, no et preocupis, que anem al pub a fer cerveses”. I de sobte em va venir aquesta imatge. L’obligació a Anglaterra de sortir amb els homes al pub a emborratxar-te. I aquesta seqüència per a la resta de la meva vida no em va agradar. Aquell estiu, sol en una platja, vaig tenir la primera i única epifania de la meva vida: vaig veure amb absoluta claredat que no volia treballar amb aquesta gent d’Anglaterra, i que volia anar a Mèxic, un país que no coneixia gens.

Centreamèrica era llavors un dels llocs més calents de les notícies del món. I per una sort increïble, el Times de Londres buscava un freelance per escriure-hi. Aquesta va ser la veritable aventura: deixar enrere un lloc que coneixia i una feina ben pagada per anar a guanyar una misèria. Vaig estar diversos anys a El Salvador, Guatemala, Nicaragua…, i després me’n vaig anar a Sud-àfrica.

Li vaig preguntar quin era el pla per a la reconciliació i em va donar una resposta fantàstica: “El que hem de fer és reconciliar les aspiracions dels negres amb les pors dels blancs”. Era la roda de premsa de l’endemà del seu alliberament i posar fi a l’apartheid semblava un somni. És com avui parlar de la pau entre Palestina i Israel.

Palestina és una altra cosa. Hi ha una diferència fonamental. A Sud-àfrica la religió no era un factor sobre la taula, tots eren cristians, encara que amb denominacions diferents. Però quan entres en el terreny de la religió, entres en veritats absolutes i, per definició, irreconciliables. A Netanyahu ara l’envolten fonamentalistes jueus, i, al bàndol palestí, Hamàs són fonamentalistes musulmans. Em fa l’efecte que hi ha més odi acumulat i més ànim de venjança que a Sud-àfrica.

El 87. Estava de corresponsal a Washington, que va ser el meu destí després de Sud-àfrica, i van decidir enviar-me a fer un reportatge sobre l’entrenador del Barça, Bobby Robson, per a The Independent. Va ser fantàstic, Robson em va donar accés a tot; el tercer dia em va portar a casa seva a Sitges. Em va presentar els seus amics, que encara ara són els meus amics catalans. I vaig decidir que algun dia viuria a Sitges. Però em pensava que només seria possible quan fos un british jubilat.

Vaig haver de decidir entre dues opcions. The Independent volia —a partir de l’article de Robson— que fos redactor en cap d’Esports a Londres. I, alhora, El País em va oferir una feina de corresponsal viatger. O sigui, grans reportatges pel món. I vaig triar el més difícil, el que representava més desafiament: El País. Em van dir que podia viure on volgués. Podia quedar-me a Washington, anar a Madrid…, tornar a Londres. I els vaig dir que me n’anava a viure a Barcelona, a Sitges. Vaig venir amb la meva dona, i el meu fill va néixer aquí l’any 2000.

No havia viscut mai al costat del mar. I tenia ganes de tornar a Europa, perquè em sembla el lloc amb més qualitat de vida. Volia ser a prop de la meva mare, però no gaire a prop de Madrid.

M’encanta, en soc gairebé fanàtic. He viscut més d’un any a nou o deu ciutats del món i, per a mi, si parlem de qualitat de vida, és la millor de lluny. No hi ha punt de comparació. Potser no és la més excitant, com ho eren a la seva manera Buenos Aires o Johannesburg, però, quant a qualitat de vida, és, amb escreix, la millor ciutat on he viscut.

És al costat del mar, m’encanta l’arquitectura de la ciutat; encara que jo no en tingui ni idea, sé apreciar la bellesa. M’agrada que cada cop sigui més per als vianants. El menjar és molt bo, els mercats m’agraden. També, el clima. M’agrada l’estètica, molt més que la de Madrid. No només de l’arquitectura, també de la gent.

Aquí, la bellesa està més aviat en els detalls. Sí, ja sé que hi ha coses molt extravagants, com ara la Sagrada Família. Però l’estètica a Madrid jo sempre dic que és com una estètica de pastís de noces. Tant la manera com la gent es vesteix com els edificis. Aquí és tot força més discret, però alhora més elegant. I relacionat amb això, Madrid té un estil més americà, en el sentit que el ric hi llueix, és ostentós. A Barcelona, si ets ric fas un esforç per dissimular-ho. Això també m’agrada.

Madrid és la capital de l’imperi i hi ha la cort, els funcionaris, el govern, els que manen. I Barcelona és un indret més de comerç, de tradició.

No en sé gran cosa, d’aquests temes, però la meva impressió és que hi ha una desproporció enorme entre el poc que passa i la fúria i el soroll que genera. Conec molta gent que s’enfurisma quan sent les paraules de Pedro Sánchez. Puc entendre que hi estiguin en desacord, però Sánchez no és Putin, i molta gent reacciona com si ho fos. Amb Ada Colau passa una cosa semblant. Jo he viscut a l’Argentina amb els militars, tinc el llistó una mica més alt a l’hora d’indignar-me.

Un argentí, en ple procés, mirant la manifestació i la gent a la presó, em va preguntar: “Què els passa aquí, s’avorreixen?” Sincerament, crec que estem de puta mare, a Espanya, especialment a Catalunya, i la gent necessita una mica de drama a les seves vides. Els polítics també necessiten una raó de ser. En realitat, cada vegada més coses es decideixen a Brussel·les i potser necessiten justificar el fet que cobren un sou que és, segurament, millor del que cobrarien si es fiquessin al món privat.

No ho suporto. Ho sento força sovint. “Estem fatal, a Barcelona.” Tingues una mica de perspectiva, imbècil. Ves a la segona ciutat d’Anglaterra, Alemanya o França, i després torna i digue’m que estem malament. A la història de la humanitat, poca gent ha tingut més prosperitat, més privilegi, millor qualitat de vida que la que tenim ara en aquest lloc del món.

Bé, si vas pel carrer de Jorge Juan del barri de Salamanca, sí, és ple d’oligarques mexicans repugnants. S’hi està millor a Vallecas que a l’Hospitalet? Ho dubto. En l’aspecte etern, per a mi Madrid no pot competir. I moltes vegades, les queixes les sento de gent gran que no comenten una realitat objectiva, sinó que lamenten que ja no són joves.

Sí, però això és una realitat a tot arreu, no a Barcelona. I tenen raó: és més difícil ser jove ara i, en molts casos, tenen menys possibilitats econòmiques que els seus pares. També és fascinant, com veiem aquí, la divergència entre els gèneres. Els homes joves estan més inclinats a la dreta, i les dones, a l’esquerra.

Crec que hi ha un factor cultural fonamental. Hi ha hagut un gran avanç de les dones. Ha estat la revolució més important que jo he vist a la meva vida i, tenint en compte el context de la humanitat, ha passat molt de pressa. Després hi ha el tema de l’homosexualitat. Quan era petit, es feien bromes sobre gais constantment i sense cap mena de problema. Ara hem avançat fins al punt que és absolutament normal que es puguin casar. I també hi ha el tema transgènere, que és més nou.

Per a l’esquerra són realitats normals i les presenten com a tals, però molta gent ho viu com una imposició. Se’ls diu que, si no ho accepten, no només estan equivocats, sinó que gairebé són males persones. Jo pertanyo al grup de persones a qui els sembla collonut tot el que ha passat, però crec que aquests elements expliquen una mica per què som on som. I després hi ha les xarxes socials, que fan que l’ambient es torni més cridaner i menys racional. En un ambient cridaner, els populistes d’extrema dreta tenen un terreny que s’adapta més al seu estil de joc.

Tot pot canviar. I potser l’extrema dreta arriba a governs de França i de més països. Però la cagaran com tots, així que, amb el temps, hi haurà un altre canvi.

A mi la causa que de lluny em compromet i em captiva més és la d’Ucraïna. Podríem parlar també del Sudan, que és on s’estan produint els horrors més grans del món sense que a ningú li importi un rave. Hauríem de parlar també del que està passant a Birmània, amb els rohingyes, i, per descomptat, d’Israel i Palestina, i l’horror a Rafah. Però això no deixo que em consumeixi tant, perquè crec que ja hi ha prou gent preocupant-s’hi. Així doncs, jo em preocuparé per una cosa que ara està una mica menys de moda, que és Ucraïna.

L’amor.

Bé, l’amor té tots els sentits, s’hi pot incloure. L’amor romàntic és a dalt de tot, però l’amor familiar i dels fills, també. I dono molta importància a l’amistat. L’amor, en qualsevol de les variants, per a mi és molt més important que qualsevol èxit a la meva carrera. Que qualsevol llibre, entrevista, que res.