Barcelona Metropolis

El repte torna a ser avui construir als nostres països un nou contracte social per al segle xxi. Un contracte social que, a més de restituir els ingressos de les classes mitjanes i treballadores, permeti afrontar tant els nous reptes socials —per exemple, la nova pobresa dels joves— com els reptes que venen associats al canvi tecnològic, al canvi climàtic o a la demografia de la longevitat.

Per construir aquest nou contracte social necessitem, utilitzant l'expressió concebuda per Karl Polanyi, una “gran transformació” que permeti civilitzar el capitalisme i reconciliar-lo amb el progrés social i la democràcia.

Paisatge després de la tempesta: les lliçons de la crisi

Per entendre la sorpresa dels partidaris del capitalisme amb aquesta nova era de desigualtats, cal recordar que el canvi de segle va venir acompanyat de grans esperances. Les elits polítiques i econòmiques que van donar suport a l'experiment neoliberal, iniciat al final dels anys setanta al Regne Unit amb Margaret Thatcher i als Estats Units amb Ronald Reagan, van prometre a les seves societats que la desregulació dels mercats interns i la globalització portaria prosperitat per a tothom.

Aviat hi va haver senyals que les coses no anaven bé per a tothom. Els salaris reals, i la participació dels salaris en la renda nacional, van començar a caure des del mateix inici de l'experiment neoliberal. Però va ser la crisi financera del 2008, i la gran recessió econòmica que la va seguir, la que va fer emergir les destrosses socials que havia creat aquest experiment. Com succeeix quan baixa la marea, la sequera de crèdit, l'enfonsament de l'activitat econòmica i l'augment de l'atur van deixar al descobert que, durant l'etapa d'expansió econòmica i eufòria financera anterior a la crisi, molta gent s'havia estat banyant nua. Aquells que havien perdut ingressos reals durant els anys anteriors a la crisi van poder mantenir els seus nivells de vida perquè se'ls havia facilitat l'endeutament. Quan l'aixeta del crèdit es va assecar i no es van poder renovar els deutes, aquesta nuesa d'ingressos va quedar al descobert.

Molts van pensar, això no obstant, que una vegada superada la recessió i restaurat el creixement, com passa quan un got s'omple fins a la vora, la recuperació econòmica desbordaria i faria que la prosperitat beneficiés tothom. La sorpresa va ser veure com els salaris dels empleats i dels treballadors romanien estancats o es reduïen, tot i que l'activitat econòmica es recuperava, els beneficis empresarials creixien i els sous de l'alta direcció de les corporacions es disparaven. Tornant a utilitzar la metàfora marinera, la recuperació va ser com una pujada de la marea que no elevava igual tots els vaixells. Alguns quedaven encallats i molts altres directament enfonsats sota el pes de l'endeutament, de la desocupació i de la falta d'ingressos. Aquesta és la primera gran lliçó que ens ha deixat la crisi.

La segona lliçó és que el gran capitalisme financer i corporatiu global ha entrat en una deriva moral abismal. No és irrellevant que The Economist, el setmanari econòmic liberal de difusió i prestigi internacional més grans, vingui mostrant la seva preocupació pel que ha anomenat “The new age of corporate scandals”. La successió d'episodis relacionats amb conductes moralment qüestionables de diversa naturalesa per part de grans corporacions com Boeing, Goldman Sachs, Facebook, Volkswagen, Monsanto, Bayer, Wells Fargo, Equifax, Purdue Pharma, Johnson and Johnson o la farmacèutica Teva en són només alguns exemples. Podria ser temptador pensar que són actes individuals, sense que n'existeixi causa comuna. Que són esdeveniments deguts a fallades humanes relacionades amb conductes negligents o delictives. Però seria un error caure en aquesta temptació. L'explicació real és que el capitalisme corporatiu s'ha sortit de control i és necessari tornar a ficar el “geni” corporatiu a l'ampolla.

La tercera lliçó de la crisi és una conseqüència de les dues anteriors. El malestar social amb la desigualtat i la falta d'oportunitats, d'una banda, i amb el comportament de les elits corporatives, de l'altra, està alimentant el populisme polític autoritari. Al meu parer, són les desigualtats socioeconòmiques i no les identitats culturals amenaçades o humiliades les que impulsen el populisme polític. Tornaré més endavant sobre aquesta qüestió.

"La gran transformació”: un nou contracte social per al segle xxi

Si estem d'acord en aquestes tres grans lliçons que ens ha deixat la crisi financera i econòmica, llavors probablement estarem d'acord també que necessitem dur a terme una "gran transformació" del capitalisme, en el sentit amb què Karl Polanyi va utilitzar aquesta expressió a mitjan segle passat. Una gran transformació que civilitzi el capitalisme i el reconciliï amb el progrés social i la democràcia.

El camí per a aquesta gran transformació no pot ser només el de la redistribució de la renda i riquesa que crea l'economia a través d'impostos més elevats i millors, i de més i millors despeses socials. La intensitat i naturalesa del problema distributiu que tenen les nostres societats només es pot afrontar si actuem en la fase prèvia a la redistribució. És a dir, si actuem sobre la distribució que fan les empreses de l'excedent entre salaris, sous i dividends, i sobre el funcionament dels mercats a l'hora de fixar els preus dels béns i serveis que compren les llars. Si els preus d'aquests béns i serveis no són preus de competència, sinó preus de monopoli, s'estarà drenant renda disponible de les famílies, especialment de les famílies amb menys ingressos. Es tracta, en definitiva, de prevenir abans que curar. Si deixem que el problema distributiu continuï creixent, la possibilitat de curar-lo només a través de la redistribució serà inabordable políticament. Alhora, l'Estat ha de tornar a assumir un paper fonamental en la conducció del model de creixement i de les inversions cap a una economia sostenible socialment i amable amb el medi ambient. Un nou “Estat emprenedor”, en termes de l'economista Mariana Mazzucato.

A partir d'aquí, hi ha marge important per millorar la redistribució. Al contrari del que els economistes del corrent principal han sostingut fa molt pocs anys, i s'ensenyava a les facultats d'economia, una millor distribució de la renda no perjudica el creixement. Al contrari, com mostren les noves dades sorgides dels estudis duts a terme a l'FMI, societats més igualitàries produeixen un tipus de creixement més sa i més sostenible. La conclusió de polítiques d'aquesta nova epifania en la relació entre equitat i eficiència és que és millor redistribuir que tornar a endeutar-se.

L'instrument per a aquesta transformació ha de ser un nou contracte social. Aquesta idea es va obrint pas en diferents àmbits intel·lectuals, ideològics i polítics, tant a Europa com als Estats Units. De forma explícita o implícita, va ser molt present en les eleccions europees del 26 de maig.

També a Europa està sorgint aquest debat. Però fins ara no ha tingut propostes similars a les nord-americanes. Tot i així, alguna cosa es pot albirar en els discursos i les propostes del president francès Emmanuel Macron. També Espanya ha d'afrontar aquest repte en aquesta nova legislatura. En qualsevol cas, la idea essencial és que sense un nou contracte social el malestar de les nostres societats continuarà sent un caldo de cultiu propici al populisme polític i al nacionalisme.

A més de buscar una prosperitat compartida, el nou contracte social ha de permetre dues finalitats complementàries. D'una banda, reconciliar capitalisme amb democràcia. De l'altra, reconciliar capitalisme i moralitat.

Capitalisme i democràcia

A mesura que el capitalisme ha deixat de funcionar en benefici de tothom, ha entrat en línia de col·lisió amb la democràcia. L'augment del populisme polític liberal i autoritari està directament vinculat a la deterioració del benestar i de les expectatives de futur de les classes mitjanes i treballadores.

És cert que les forces polítiques populistes d'extrema dreta estan utilitzant arguments identitaris i culturals per guanyar suport electoral. L'auge del populisme apareix en aquelles comunitats que se senten amenaçades en la seva identitat i cultura per dos tipus de polítiques de signe liberal. D'una banda, la tolerància amb la immigració —que amenaçaria les identitats i obligaria a competir amb immigrants per l'ocupació i les prestacions de l'estat del benestar—; d'altra banda, les polítiques de drets civils amb les minories i de tolerància en aspectes com l'avortament, els matrimonis homosexuals, o les polítiques de reconeixement de drets als animals, de protecció de la naturalesa i del medi ambient. És important destacar que aquests grups ja utilitzaven aquests arguments identitaris i culturals amb anterioritat a la crisi financera i econòmica del 2008, però tenien escassa rellevància electoral. La indignació per la gestió de la crisi va ser la raó per la qual aquests grups van començar a veure augmentat el seu suport electoral.

Aquesta evidència empírica em porta a sostenir que són causes socioeconòmiques les que estan en el fons del malestar social que alimenta la temptació populista. Les desigualtats i la creixent pobresa als països desenvolupats alimenten els sentiments de greuge, ressentiment, rancúnia i ira. No només les desigualtats de renda i riquesa, sinó la desigualtat d'oportunitats, d'ocupació, de salaris, d'educació, d'accés a serveis públics fonamentals i, potser la més perversa, la desigualtat existencial que signifiquen les morts prematures de persones pobres (per sota de l'esperança de vida mitjana). I finalment, una desigualtat oblidada fins ara: la desigualtat territorial.

Els crítics del capitalisme, en la mesura que consideren que la desigualtat es troba en la mateixa essència de l'ADN del capitalisme, insisteixen en la incompatibilitat entre democràcia i capitalisme. Però convé anar a poc a poc amb aquest tipus de conclusions. Com mostren Torben Iversen, politòleg danès de Harvard, i David Soskice, economista britànic de la London School of Economics, en un estudi recent (Democracy and Prosperity. Reinventing Capitalism through a Turbulent Century), democràcia i economia de mercat avançada són elements simbiòtics. La seva combinació ha resultat ser extraordinàriament reeixida per a tots dos en el passat (els Trenta Gloriosos), i pot continuar sent-ho en el futur. La qüestió, com he dit, és aconseguir aquesta “gran transformació” associada a un nou contracte social.

Capitalisme i moralitat

La finalitat última del nou contracte social és posar els mercats al servei de la societat, i no la societat al servei dels mercats, com ha ocorregut en els últims trenta anys d'experimentació amb polítiques neoliberals de desregulació dels mercats. L'objecció moral al capitalisme ve, fonamentalment, del qüestionament dels mercats. Per a molts crítics, els mercats són essencialment immorals. Però no és així. Els mercats es poden defensar des del llenguatge de les virtuts cíviques. De fet, la idea de mercat en els economistes clàssics és essencialment igualitària. Només es pot parlar de mercat quan els beneficis de qualsevol transacció són recíprocs per a totes les parts. Si la transacció beneficia una part i empitjora el benestar de l'altra, no som ja davant un mercat, sinó altres formes de transacció: monopoli, oligopoli o poder d'una de les parts.

Els mercats necessiten límits morals, com assenyala amb encert Michael Sandel. Però això no és res nou en l'anàlisi econòmica, encara que ara ho sembli. L'economia va sorgir molt vinculada a la filosofia moral. De fet, els grans economistes clàssics, com Adam Smith, van ser filòsofs morals. La defensa de la “societat comercial”, com els clàssics van anomenar el capitalisme al començament, estava basada en la idea que els mercats competitius i acompanyats per institucions ètiques i administratives adequades promovien les virtuts cíviques. La Teoria dels sentiments morals d'Adam Smith és un element central de la riquesa de les nacions. Els progressistes han de reivindicar Smith i no deixar, com ha passat fins ara, que se l'apropiïn aquells que utilitzen el seu nom i el nom dels mercats en el seu propi benefici i no pel bé comú.

La gran tasca per als progressistes en aquest inici del segle xxi és moralitzar i civilitzar el capitalisme sorgit de l'experiment neoliberal de les tres últimes dècades. Només d'aquesta manera podrem aconseguir una prosperitat inclusiva. L'instrument polític és un nou contracte social.

Referències bibliogràfigues

Costas, A., El final del desconcierto. Un nuevo contrato social para España. Ed. Península, 2017.

Costas, A.; Arias, X. C., La nueva piel del capitalismo. Galaxia Gutemberg, 2016.

Iversen, T.; Soskice, D., Democracy and Prosperity. Reinventing Capitalism through a Turbulent Century. Princeton, 2019

Milanovic, B., Los que tienen y los que no tienen. Una breve y singular historia de la desigualdad global. Alianza Editorial, 2012.

Rodrik, D., Las leyes de la Economía. Aciertos y errores de una ciencia en entredicho. Deusto, 2014.

Tirole, J., Economía del bien común. Taurus, 2017.

Wilkinson, R.; Pickett, K., Desigualdad. Un análisis de la (in)felicidad colectiva. Taurus, 2018.