Barcelona Metropolis

Vaig conversar amb Alba Sotorra quan acabava de tornar a Barcelona després d’una setmana a la carretera per presentar Per la llibertat, una pel·lícula kurda que reconstrueix el setge perpetrat per l’exèrcit turc al barri sud de la ciutat de Diyarbakir, entre finals de 2015 i principis de 2016. El director, Ersin Çelik, qui ha arribat al cinema després d’una llarga experiència com a periodista, mostra la resistència dels habitants kurds de Diyarbakir, sobretot dones i homes joves. El règim d’Erdogan a Turquia feia la vida tan impossible als kurds que aquests s’hi van enfrontar. La resposta va ser una violència militar terrible durant el setge: hi va haver molts morts i ferits i el barri va quedar pràcticament destruït.
Alba Sotorra ha col·laborat en la producció de la pel·lícula pels seus vincles amb el poble kurd. Per presentar-la, ha viatjat amb membres del seu equip (Mar Garro, Andrea Vilches, Nabil Bensedick) i el productor kurd Diyar Esso, per Sant Sebastià, Bilbao, El Ferrol, Santiago de Compostel·la i Madrid. Els primers dies del passat mes de novembre, després d’haver pogut estrenar a Girona, Barcelona i Cambrils, les projeccions a Catalunya es van haver d’interrompre per complir amb les mesures per la covid-19.

Si els kurds deixessin de ser-ho, no tindrien problemes a Turquia. Lluiten per seguir existint com a kurds. Això provoca l’agressió de l’Estat, que a vegades pot fer-se especialment violenta, com al setge de Diyarbakir. La resistència va durar més de cent dies, fins el 12 de març del 2016. Aquell dia, 42 combatents van realitzar els darrers atacs per trencar el setge de l’exèrcit; 35 van donar la vida perquè se’n sortissin set supervivents que, amb el deure d’explicar la història i preservar la memòria dels morts, han donat a conèixer els fets que el règim d’Erdogan ha amagat. Són conscients que la resta del món mai no és prou sensible al sofriment del poble kurd. Allò que singularitza la pel·lícula és que està concebuda, rodada i protagonitzada per persones implicades en els fets que explica, fins i tot dos dels set supervivents (“Haki” i “Servan, el Pirata”) s’interpreten a si mateixos. L’important és que hi ha la veu de tots, dels vius i dels morts; el guió parteix dels dietaris dels qui van participar en aquella resistència i que han conservat els qui van poder escapar del setge.

És una revolució gestada en la guerra contra l’exèrcit de l’Estat Islàmic en la qual han participat de manera activa moltes dones kurdes, les guerrilleres de les Unitats de Protecció de les Dones (YPJ) sota el lema: “La resistència es troba en l’esperit d’una dona lliure”. Aquesta lluita alliberadora ha afavorit que a Rojava s’hagi produït una revolució: un sistema polític absolutament paritari, sense equivalència arreu del món, i unes formes d’organització econòmica col·lectives.

La comandant Arian s’estranyava que no filmés més les seves companyes de lluita. Vaig creure que la pel·lícula havia de concentrar-se en aquesta dona coratjosa i amb una consciència molt lúcida del perquè de la seva lluita, que també és per existir, i que va passar per un dolorós procés de recuperació després de ser ferida greument: la resistència en l’experiència de la fragilitat extrema. Quan vaig anar a Rojava, en saber d’aquest grup de guerrilleres kurdes, no tenia ni idea de què faria, ni si podria fer-ne una pel·lícula. Primer, m’havia de guanyar la seva confiança per conviure-hi i conèixer-les. Vaig aconseguir-ho, però el que vaig filmar en la primera estada no els va interessar gaire, perquè les mostrava en la quotidianitat del temps sense combat, cuinant, rentant la roba, conversant o cantant, activitat molt freqüent entre els kurds. Volien que les mostrés com a guerrilleres i per això van dur-me al front, protegint-me sempre.

No és la meva opció. En el cas de Comandant Arian, des de la productora insistien en què jo m’expliqués i m’hi vaig resistir. Em va semblar sobrer perquè la meva experiència ja apareix a la pel·lícula: sense tenir-la, no l’hagués pogut fer. Però sobretot vaig pensar que la meva veu podria treure protagonisme a la comandant Arian. És una decisió conscient i gens aliena a una intencionalitat política: el meu propòsit és donar veu a d’altres.

L’interessant i bonic de fer documentals és que quan comences no saps massa bé què en sortirà. Com dius, hi ha altres maneres de fer-ne, però m’interessen menys. Les que m’agraden conflueixen amb les ficcions que s’obren a l’imprevist sense limitar-se a posar en escena un guió previ tancat. La divisió potser no s’ha d’establir entre documental i ficció, sinó entre un cinema comercial estandarditzat, que marca unes determinades pautes a través d’un guió tancat, i un altre (no sé si dir-ne independent) que permet explorar un territori i en el qual la pel·lícula és un procés obert que pot dur-te a llocs que no podies imaginar quan es va començar a gestar.

D’alguna manera la complementa, però si ha estat possible és per la relació que vaig establir amb les guerrilleres kurdes mentre rodava Comandant Arian. Elles controlen els camps on hi ha detingudes aquestes dones i m’hi van donar accés. Això també diu alguna cosa: no impedeixen que aquestes altres dones —en principi les seves enemigues— puguin explicar-se i ser escoltades. De fet, les escolten. En el film, una dona kurda fa un treball d’escolta i acaba “perdonant-les”. He observat que els kurds no tenen una actitud venjativa: els importa existir. Qui soc jo per jutjar-les? La veritat és que no esperava empatitzar-hi tant i sentir-me tan poc diferent d’elles en alguns aspectes, com ara sentir disconformitat amb un món ple d’injustícies i desigualtats. Una altra cosa són les decisions i les accions que han pres al respecte.

La idea era donar a conèixer dones dins el món musulmà que es desmarquen dels estereotips —carregats de prejudicis— transmesos pels mitjans occidentals. Insisteixo que aquesta sempre és la idea: fer veure realitats d’una altra manera. Són cinc dones relacionades amb la creació com una forma de llibertat: una artista conceptual bosniana que feia performances en camps de mines; una cantant turca concentrada en la seva tasca d’advocada per exercir l’activisme a favor dels drets humans; una cineasta iraniana amb la valentia d’abordar temes tabú al seu país, com l’addició a les drogues i la prostitució; una afganesa que, a l’època dels talibans, va cultivar l’únic art permès: la poesia (i en la intimitat); i una pakistanesa ballarina que va haver de marxar del seu país quan van prohibir-hi la dansa.

Les dones també protagonitzen Comandant Arian i El retorn, i la meva pròxima pel·lícula tractarà sobre Francesca Llopis, però les altres pel·lícules que he fet (Game Over i Qatar, the race) tenen una forta presència masculina. A Qatar, the race (2011), vaig abordar les contradiccions del país amb el creixement econòmic més accelerat del planeta a través de tres homes interrelacionats: un qatarià enriquit amb les curses de cavalls, un immigrant sudanès i un enginyer nord-català. Quan més triomfes en el sistema, més t’atrapa la seva alienació. Una de les coses que exploro als meus films és l’impacte del sistema econòmic capitalista, consumista i patriarcal en les persones.

I la guerra és molt diferent de com se la podia imaginar quan jugava amb armes. A la guerra veu que al punt de mira hi ha persones reals a qui podia matar. Ell mateix va filmar-se sentint aquest desassossec, i vaig comptar amb el material gravat pel propi Djalal. Quan retorna de l’Afganistan, no sap què fer amb la seva vida, cosa que passa amb molts joves a l’actualitat. Djalal, que pertany a una família de classe mitjana, experimenta una crisi derivada de seguir un model: els valors d’un home com a guerrer que, com si també fos una conquesta, es veu amb una casa i un cotxe. Ho exposo sense jutjar la persona.

És allò de la testosterona, tot i que els homes kurds a Rojava han fet un treball importantíssim per desfer-se dels valors patriarcals i masclistes. En tot cas, és cert que elles vivien les victòries i la mateixa guerra d’una altra manera.

Sí, es dirà Francesca i l’Amor. També qüestionarà allò que la societat determina que has de ser, en aquest cas en relació amb una dona a partir d’una certa edat, quan el teu cos ja no és el d’una persona jove i suposadament ha deixat de ser atractiu, de manera que se li imposa que renunciï a certes coses. Allò que fa la Francesca és rebel·lar-s’hi. D’altra banda em fa il·lusió que, per primer cop, rodaré a Barcelona, i em proposo fer un homenatge a la ciutat.

Hi he viscut abans en diferents moments de la meva vida. La primera vegada va ser quan tenia 18 anys, després d’haver passat l’any anterior estudiant a Nova York. Va ser just abans d’entrar a la universitat. És cert que ja funcionava l’ESCAC i que hi havia estudis de Comunicació Audiovisual a la UPF, i també en altres universitats de Barcelona, però vaig decidir estudiar a la Complutense de Madrid. Allà vaig tenir l’oportunitat de saber com funcionava la indústria del cinema perquè la universitat hi tenia contactes per fer pràctiques, i també vaig veure que no volia fer un cinema industrial. L’últim curs de la carrera vaig fer-lo en una universitat de Puerto Rico, on funcionen a la manera dels Estats Units. Quan vaig acabar, vaig fer un viatge en autoestop durant un any fins al Pakistan i d’aquí va sorgir Mirades desvelades.

Van ser uns estudis molt interessants que, sobretot, em van aportar coneixements sobre el món mediterrani. Aleshores, vaig tornar a viure a Barcelona. Més endavant vaig residir a Berlín mentre continuava viatjant pel món. Tornar a Barcelona té a veure amb què, presentant les meves primeres pel·lícules en festivals internacionals, vaig conèixer persones del món audiovisual català, com ara la Marta Figueres, que s’ha convertit en la meva coproductora.

És increïble com està associada amb el futbol. En el lloc més recòndit coneixen el Barça. Més recentment, et pregunten per la situació política a Catalunya. Sobretot en el cas dels kurds, que ens consideren els seus companys de lluita. En fi, crec que les seves condicions són molt més dures que les nostres. El cas és que ens tenen molt presents. Molt més que nosaltres a ells.