Barcelona Metropolis

Barcelona té una de les taxes de fertilitat més baixes del món, alhora que gaudeix d’una de les esperances de vida més altes. Això té conseqüències demogràfiques importants, però també socials i econòmiques. Si Catalunya ha superat aquest any els vuit milions d’habitants és gràcies a la immigració, perquè des de fa uns anys es produeixen més defuncions que naixements i, per tant, aquests no garanteixen la reposició poblacional.

A l’origen d’aquesta crisi de natalitat hi ha factors socials que condicionen la decisió de tenir fills. La mateixa precarietat laboral i les dificultats per accedir a un habitatge que expliquen l’endarreriment de l’edat d’emancipació dels joves contribueixen també a l’ajornament de la decisió reproductiva. Per a moltes dones, el període òptim per tenir fills, des del punt de vista biològic, coincideix amb el moment de màxima exigència per consolidar la carrera professional. Aquests i altres condicionants porten a demorar la maternitat fins a una edat en la qual la fertilitat decau, de manera que moltes dones acaben no tenint fills o tenint-ne menys dels que voldrien. Les dificultats per conciliar la vida laboral amb la criança coincideixen també amb una sèrie de canvis culturals i vitals, dels quals es deriven sentiments d’inseguretat i malestar emocional respecte de l’avenir, però també opcions de vida i preferències que afecten el desig de descendència.

Tots aquests elements incideixen en la composició i l’evolució de les estructures familiars. De la família extensa tradicional ja en queda ben poc i també està en crisi la família nuclear. En els darrers anys han emergit diverses formes d’unió que, si bé no són noves, han deixat de ser minoritàries. El gran repte de les polítiques públiques és facilitar la integració plena d’aquesta diversitat familiar, alhora que es creen les condicions perquè tota la ciutadania pugui realitzar el seu desig de maternitat i paternitat. Aquest era l’objectiu del Projecte de llei de famílies que va decaure la passada legislatura per l’avançament electoral, encara que es van aprovar alguns aspectes via reial decret. La crisi de natalitat és conseqüència de canvis socials i culturals importants, però també del fracàs de les estructures polítiques, que no han sabut acompanyar aquests canvis amb serveis i ajudes per facilitar la criança com sí que ha passat, amb èxit notable, als països nòrdics.