Barcelona Metropolis

No sabia que de vegades ens oblidem de l’oblit, que aquell record que tant ens va desvetllar, aquella possibilitat que va projectar una vida paral·lela i secreta, pot quedar relegada, per la seva naturalesa utòpica i fugissera, entre les cabòries de la quotidianitat. De desfer-se de fets colpidors que no porten enlloc la majoria en diuen madurar, però, segons el meu parer, seria més apropiat el verb defallir.

Estava fart d’estar sol. Feia mig any que la meva tercera parella m’havia deixat, i la casa, al cap de les setmanes i les hores mortes, em queia al damunt. Els éssers tímids i egocèntrics podem arribar a rebutjar-nos fins a límits perversos si no ens forcem a sortir, per això passejava pels carrers de la ciutat sense destinació fixa i després m’obligava a prendre una cervesa en algun bar. Poques vegades parlava amb algú. Em limitava a formar part d’un costum col·lectiu. I és que la gent fa companyia fins i tot quan t’ignora.

Aquell vespre seia a la barra, on solen fondejar aquells que han donat l’esquena al món. Un fred malparit s’escolava pantalons amunt cada cop que algú obria la porta, però els sortidors de cervesa suaven. Les copes buides penjaven sobre la barra com campanes de vidre. Em vaig girar just quan ella, des d’una taula, va mirar cap a la barra.

La vaig reconèixer només veure-la. No va ser per la seva aparença ni pel seu posat: la vaig reconèixer per la sensació que em va produir, la mateixa agitació que el primer cop que la vaig veure. Va ser el mateix ofec, els mateixos ulls que no poden deixar de mirar-la i la certesa d’admirar una imatge que et trastornarà durant dies, potser durant anys. Tenia els cabells més llargs, la pell més bruna, les espatlles, potser, més enfonsades. Però era ella. Tenia els mateixos ulls, el mateix mig somriure, la mateixa piga a prop de l’orella. Intervenia sovint en la conversa i reia. Reia molt. Només quan aixecava el got per beure, es podia apreciar certa introspecció. L’acompanyaven quatre amics, dues noies més i una parella. Les ales del seu abric tocaven el terra.

Em vaig quedar allí, recolzat a la barra, de costat, contemplant amb avidesa tot el que succeïa en aquella taula. Meravellat. Nerviós.

Em veia de nou a la part de darrere de l’autobús, en aquells seients amb l’estampat de la quadrícula de l’Eixample, admirant-la. Les llums li feien més lluent el perfil, els cabells, més vius. Tenia els ulls foscos, la pell clara. El trasbals va ser immediat. Jo, llavors, no creia en miracles, i l’amor espontani n’era un. Per a mi, l’amor es plantejava com una atracció mal entesa, un mecanisme biològic exagerat per la poesia. Però ella era allí.

Era innegable el meu sentiment cap a ella, veritable la connexió que vam sentir. No em podia creure estar en aquella història. Ella va baixar abans i em va observar des de fora, alentint el pas. Vaig estar a punt d’alçar la mà per acomiadar-me, però només vaig mirar com s’allunyava. Després em vaig adonar de l’estupidesa. No se’m va ocórrer parlar-hi, preguntar-li el nom. Presentar-me.

Vaig tenir la sensació que, en certa manera, m’havia quedat sense dret a ser allí. Em vaig acabar la cervesa. Els anells d’escuma adherits al got podien delatar el tarannà del bevedor com els estrats descobreixen a ulls d’un geòleg els secrets de la terra. No vaig poder evitar girar-me per contemplar-la un últim cop, i vaig sorprendre una de les seves amigues mirant-me. Va abaixar els ulls molt ràpid. Gairebé vaig somriure.

D’ella me’n vaig acomiadar mentalment.

A fora, la vorera brillava d’humitat i la llum de les copes dels arbres tenia qualitat de boira. Em vaig cobrir amb el coll de la jaqueta i vaig respirar l’aire de la nit. Uns passos més enllà, una olor embafadora, salada, sortia d’un restaurant xinès. Salsa de soia, mirin. Llavors algú em va cridar sense pronunciar el meu nom.

Era ella.

Es va acostar. No em va mirar a la cara fins que va ser molt a prop meu. A la llum dels fanals, els seus ulls foscos tenien una lluentor líquida. Abans que parlés ja vaig endevinar la seva indulgència.

Vaig sentir el mateix —va dir.

I va estirar el braç amb la intenció d’agafar-me la mà, però es va quedar a mitges, després es va girar i va entrar de nou al bar.