Estratègies per fer front a la manca d'aigua
- Visions urbanes
- jul. 23
- 13 mins
Com diu la coneguda cançó de Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe (...)”. La sequera que vivim aquest any és un fet característic i habitual de les zones mediterrànies. El canvi climàtic i el retard en les inversions en infraestructures de reutilització i dessalinització han agreujat l’episodi d’enguany.
L’escassetat d’aigua és un problema global i local, sobretot a les grans ciutats i als seus entorns, que s’ha agreujat en les darreres dècades a causa del canvi climàtic, la urbanització desbocada, l’augment de la població i les desigualtats socials. De fet, un terç de la població mundial pateix episodis anuals de sequera que castiguen els grups més pobres i vulnerables.
Un estudi actual publicat fa poc a Nature Sustainability analitza com la crisi climàtica i la falta de precipitacions han fet activar l’alerta per sequera a vuitanta ciutats del món, entre les quals, Barcelona. L’estudi, centrat en Ciutat del Cap (Sud-àfrica), mostra que a les grans urbs hi ha una bretxa de l’aigua. En aquesta ciutat en concret, les llars més riques representen menys del 14% de la població i consumeixen més del 51% dels recursos hídrics de la ciutat. Per la seva banda, les llars amb ingressos baixos suposen el 62% de la població i consumeixen el 27% de l’aigua disponible a la metròpolis.
Així com el codi postal és important quan parlem de salut, també ho és quan es tracta de consum d’aigua: les elits urbanes consumeixen més aigua per a l’oci personal. En el cas de Barcelona, per exemple, a Sarrià - Sant Gervasi, el districte amb més renda per càpita, el consum mitjà domèstic ascendeix a 128 litres per persona i dia. A Nou Barris, el districte amb menys renda, és de 92 litres. Aquestes xifres s’expliquen, en bona part, per la petjada hídrica d’activitats com el reg de jardins privats o l’ompliment de piscines a les llars amb més recursos.
Això no obstant, Barcelona és una de les ciutats d’Europa que menys gasta en termes de consum d’aigua: al voltant de 106 litres per persona i dia. Hi ha dos fets que ho expliquen. D’una banda, el tipus d’habitatge característic de Barcelona són els blocs de pisos, on, malgrat l’alta densitat de població, no es gasta tant com en altres models residencials. De l’altra, la gran sequera de l’any 2008 va deixar empremta en la consciència ciutadana: la cultura d’un cert estalvi s’ha consolidat. La política tarifària —el preu del litre d’aigua surt més car com més litres consumim— també hi ha ajudat.
Aportació d'aigua regenerada al riu Llobregat. © Agència Catalana de l’AiguaMalgrat tot, encara hi ha marge de millora per assolir l’objectiu de gastar menys de 100 litres diaris per persona que planteja l’Ajuntament de Barcelona de cara a l’any 2030. Millorar l’eficiència dins de casa, instal·lant sistemes d’aprofitament d’aigües grises o utilitzant l’aigua potable només per beure i no per a altres usos municipals, permetria un consum per sota dels 100 litres a mitjà termini. De fet, a Barcelona, un 80% de la neteja dels carrers es fa amb aigües subterrànies, que també s’utilitzen per regar zones verdes i per omplir les fonts ornamentals. Al conjunt de la ciutat hi ha una trentena de dipòsits d’aigua freàtica, distribuïts a través d’una xarxa de 78 quilòmetres, que els serveis municipals fan servir per a aquestes tasques.
Pel que fa a l’aigua potable, el consum total de Barcelona l’any 2021 va ser de 88,04 hm3 (des del 1999, ha disminuït en 26,4 hm3). El consum domèstic va suposar un 72%; la indústria i el comerç, un 22%, i els serveis municipals, un 6%.
La cultura de l’estalvi d’aigua, si més no a Barcelona i l’àrea metropolitana, és un fet; però, en l’actual context climàtic, pot ser insuficient per garantir l’abastament futur, fet que obligaria l’Administració a prendre mesures radicals. La sequera meteorològica dels darrers mesos no és un fenomen nou, i tornarà. Cal recordar els episodis del 2000, del 2005 i, especialment, el ja esmentat del 2008. Els inicis de sequera del 2012 i el 2018 no van arribar a posar el sistema en situació preocupant, però ja apuntaven a un increment d’aquesta mena d’episodis, com el que hem viscut aquest any.
Què explica la creixent escassetat d’aigua i que les sequeres siguin més habituals al nostre entorn, més enllà de les característiques pròpies del clima mediterrani que esmenta Raimon? El canvi climàtic és la causa principal de l’agreujament dels episodis de sequera, o bé l’Administració pública catalana no ha fet els deures quan tocava? Doncs totes dues coses.
Canvi climàtic i gestió dels boscos
El canvi climàtic d’origen antropocèntric provoca un increment de la temperatura global, més acusada a la Mediterrània, segons els models climàtics. Tant si plou més com si plou menys, l’augment de temperatura afecta l’evapotranspiració dels boscos i, per tant, condiciona l’aigua de pluja que va a parar als rius. En el cas de Catalunya, el gran creixement de la superfície de boscos per la pèrdua, en els darrers anys, de la superfície dedicada a conreus i pastures, així com la manca de gestió d’aquests boscos —més d’un 80% estan en mans privades—, provoca uns alts nivells d’evapotranspiració, que és la suma de l’evaporació i la transpiració vegetal des de la superfície del sòl cap a l’atmosfera terrestre. L’evapotranspiració és fonamental en el cicle de l’aigua. Per tant, la situació de la superfície boscosa a Catalunya explica en part la sequera hidrològica dels rius del país. Si no es millora la gestió dels boscos per facilitar la infiltració de les aigües pluvials als aqüífers, en un futur els rius mediterranis acabaran secs, sense aigua.
Vista aèria de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat. © Agència Catalana de l’AiguaL’augment de la massa forestal de les darreres dècades i un creixement urbanístic que ignora l’escassetat dels recursos hídrics i la dinàmica dels sistemes naturals —només al tram baix del Llobregat hi ha actualment més de cent nous projectes urbanístics— s’afegeixen a l’emergència climàtica. Un cúmul de factors que, com indica el Pla estratègic del cicle integral de l’àrea metropolitana de Barcelona (2023), albiren per al 2050 una reducció del 12% dels recursos hídrics superficials i del 9% dels recursos subterranis al territori metropolità.
El canvi climàtic també afecta les glaceres de les muntanyes: hi ha estudis que indiquen que l’any 2050 hauran desaparegut totes les del Pirineu. I sense neu, els embassaments patiran una disminució d’aigua. Per tant, les dades que aporta la ciència ens aboquen a un escenari de reducció i de molta variabilitat pel que fa a la disponibilitat de recursos hídrics.
El canvi en la cultura de l’aigua
L’enfocament de les polítiques de gestió de l’aigua va canviar a principis del segle xxi. El model tradicional consistia a fer arribar l’aigua a qualsevol indret, a satisfacció de la demanda i sense atenció als objectius ambientals, planificant sense escoltar els ciutadans a partir d’una filosofia de despotisme tècnic suposadament il·lustrat.
Les alertes sobre els efectes del canvi climàtic, el conflicte pel transvasament de l’Ebre i la Directiva Marc de l’Aigua de la Unió Europea (2000) van modificar les regles del joc. La nova mirada sobre aquesta qüestió se centrava en la gestió de la demanda d’aigua i la racionalitat en l’ús del recurs, en l’assoliment d’un bon estat ecològic dels sistemes aquàtics i en la participació de la societat en la presa de decisions.
L’any 2003, a Catalunya, es va impulsar un canvi radical en les polítiques de gestió de l’aigua. El Departament de Medi Ambient i Habitatge, amb el conseller Salvador Milà, va encarregar l’estudi Aigua i canvi climàtic, coordinat per Narcís Prat i Andreu Manzano, en el qual van participar els experts principals del país; un treball que va anticipar i encertar els impactes que hem viscut posteriorment.
La política de gestió del cicle de l’aigua a Catalunya va gairebé una dècada tard. I ara ho estem patint, tot i que les inversions es van reprendre l’any 2017.
El 2009, el Departament i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) van aprovar el Pla de gestió de l’aigua de Catalunya, que concretava les mesures i les inversions a fer per garantir l’abastament i la qualitat ambiental de les masses d’aigua. Però va arribar la crisi de les retallades i el pla es va quedar sec, sense els recursos previstos. Així, entre el 2009 i el 2017, no es van portar a terme les inversions necessàries per fer front a situacions de sequera com l’actual. Per tant, la política de gestió del cicle de l’aigua a Catalunya va gairebé una dècada tard. I ara ho estem patint, tot i que les inversions es van reprendre l’any 2017. Fins al 2027, hi ha prevista una inversió de 2.400 milions per part de l’ACA per adaptar-nos a nous episodis d’escassetat i sequera. També es compta amb el Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya, que s’ha activat davant l’episodi d’enguany.
Estratègies contra l’escassetat
Davant l’escassetat creixent d’aigua, l’estratègia que s’imposa és dependre cada cop menys de l’aigua de la pluja i abocar esforços en les inversions tecnològiques i en la cultura de l’estalvi. Aquesta és clarament l’aposta de l’ACA i de les diverses administracions de Barcelona i l’àrea metropolitana. Avui, el 58% dels recursos hídrics que consumeix Barcelona provenen de la dessalinització o la reutilització, mentre que el 42% procedeixen de rius i pous, un percentatge que haurà de disminuir a conseqüència, en part, dels efectes i l’adaptació al canvi climàtic.
Pel que fa a la dessalinització, Catalunya disposa de les plantes del Prat de Llobregat i de la Tordera, claus per fer front a la sequera actual. En els anys vinents, està previst ampliar la planta de la Tordera i construir-ne una de nova a la conca del Foix, que ja estaria funcionant si no hagués estat per les retallades del 2009. Aquesta tecnologia s’ha fet servir amb mesura, atesa l’alta despesa energètica que suposa.
La reutilització és la gran aposta de futur. A Catalunya s’aboquen al mar 490 hm3/any, és a dir, 15.770 litres per segon, que provenen de les depuradores.
La reutilització és la gran aposta de futur. A Catalunya s’aboquen al mar 490 hm3/any, és a dir, 15.770 litres per segon, que provenen de les depuradores. Per tant, hi ha molt recorregut, sempre considerant les limitacions que marca la legislació en els àmbits sanitari i ambiental. Hi ha experiències que són font d’inspiració, com la de la ciutat de Singapur, on l’aigua depurada va directament, com a aigua de boca, a la xarxa de distribució. De fet, en els darrers mesos, l’aigua regenerada de la planta del Llobregat, que pot arribar a reutilitzar 2.000 litres per segon, s’ha fet servir per alimentar el tram final del riu, per a usos agrícoles i, més darrerament, per abastir l’àrea metropolitana.
El gran projecte previst, estratègic per garantir l’abastament a l’àrea metropolitana, és regenerar l’aigua del Besòs, emulant la iniciativa en marxa al Llobregat. Tanmateix, la Generalitat vol construir 25 estacions de producció d’aigua regenerada a les conques internes. Els sistemes de tractament de les aigües residuals als edificis i a les cases, així com les instal·lacions de recollida d’aigua de pluja, també suposarien una bona estratègia d’estalvi i de reaprofitament.
Les accions individuals a casa també són clau: durant la crisi del 2008 van suposar un estalvi del 20%. Així mateix, l’aigua regenerada és una gran oportunitat per a les indústries, que, ja en els darrers anys, han fet esforços per estalviar.
Fer arribar l’aigua a ciutats i nuclis de població ha estat sempre un repte. Els grecs van inventar els pous, les cisternes i les fonts. Els romans van ser uns grans innovadors en el transport de l’aigua i van inventar els aqüeductes a base d’arcades. La innovació i la tecnologia han fet possible que a casa obrim l’aixeta i surti aigua. Si volem garantir l’abastament futur, hem d’invertir en tecnologia —dessalar i regenerar—, però, alhora, prendre consciència que l’aigua és un recurs escàs. Podem mantenir el benestar sense consumir desmesuradament els recursos. L’alternativa és que la manca d’aigua ens ofegui.
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis