Barcelona Metropolis

“No sé si de debò o en broma em va dir que a Barcelona passaven coses molt grosses.”
El carrer de les Camèlies
Mercè Rodoreda

Fa un parell d’anys em va caure a les mans un manuscrit d’una novel·la que retratava una Barcelona mal·leable al gust de l’autor (no tant al dels personatges que la patien), plena de carrers que es transformaven sobre la marxa en passadissos foscos plens de forats a banda i banda i estranys objectes cilíndrics i lluents que representaven, en el codi d’aquella ficció, elements d’ús més o menys quotidià.

No diré el nom de l’autor perquè el text encara s’ha de publicar —si és que s’acaba publicant—, però sí que diré que és estrany de veure un autor català (i en català) recaragolar, esprémer i redibuixar aquesta ciutat amb tanta llibertat de recursos inventats. D’haver-n’hi, n’hi ha, això sí: Marina Espasa, Sebastià Jovani i Víctor Nubla són tres autors que també ho fan.

Aquesta manera de dibuixar la ciutat no té res a veure amb els escenaris de cartró pedra als quals Falcones, Zafón i Cabré ens tenen acostumats. La que fan aquests darrers és literatura turística per als turistes dels llibres; la prova és que a la llibreria on treballo només els guiris ens els demanen. Hi ha on triar i remenar, en la literatura en català, per a qui la llegeix buscant-hi maneres d’explicar Barcelona. Però hi ha una manera que crec específica dels autors en català.

Els personatges de les obres en castellà, com el Fernando Atienza de Francisco Casavella i el Pijoaparte de Juan Marsé, circulen o pendolen més aviat pel plànol d’una Barcelona tant física com metafísica: aquella on conviuen dues classes socials ben definides, per no dir tancades l’una respecte de l’altra. Aquest també és el cas de Sandino, el taxista de Taxi, de Carlos Zanón, i de Tú de La cápsula del tiempo, de Miqui Otero, que no es conforma a fer voltar el seu protagonista sinó que, a sobre, vol que el protagonista sigui el mateix lector.

D’altra banda, els personatges dels autors en català també deambulen per la ciutat. Martí Sales, per exemple, explota aquest recurs a Principi d’incertesa, llibre que, de fet, és tot ell un homenatge a Casavella, justament. Però és en La cremallera (poesia, aquest cop) que Sales es posa, crec, més específicament català pel que fa a la manera d’explicar la ciutat. El recorregut urbà que fa el “jo” omnipresent salesià en aquest llibre recorda, i molt, les excursions nocturnes pels locals de banda i banda de la Rambla d’en Marc Esquert, el protagonista de Míster Evasió, que Blai Bonet va escriure cap a mitjan anys seixanta.

Què té la Barcelona que viuen aquests dos personatges que no tingui la de Casavella, Marsé, Zanón o Otero? Doncs que la ciutat és personatge invasor.

A Míster Evasió, Bonet explica molt bé aquesta ciutat agressiva quan fa pujar en Marc Esquert al bus que fa el recorregut Bonanova - Casc Antic. L’autor descriu com els jardinets que hi ha davant de cada casa a la zona alta van fent-se petits fins a desaparèixer a mesura que el bus va baixant cap al mar i com els carrers van fent-se més estrets fins a acabar desapareixent directament al Somorrostro, on la sorra, és a dir, el que és la ciutat en aquell punt, s’escola directament dins les cases. La brillant metàfora del jardí com a barrera o com a trànsit necessari per afrontar la ciutat quan hom surt de casa és una idea que Rodoreda també fa servir en pràcticament cada capítol d’El carrer de les Camèlies.

Hi ha jardins també a les Barcelones que pinten els escriptors en castellà; un jardí és, de fet, el primer que ha de travessar el Pijoaparte de Marsé per salvar la distància física i simbòlica que el separa de Teresa; però són dues realitats socials, materials, les que separa aquell jardí. El que separen els jardins de les Barcelones dels autors en català són realitats psicològiques: les dels personatges dins i fora de casa, les del privat davant del públic. És una Barcelona amb personalitat amenaçadora, perillosa, amb ganes d’engolir, la que pinten els escriptors en català. Ves que no sigui, inconscientment, perquè l’idioma que fan servir també pateix per por de ser engolit.