Barcelona Metropolis

No gaire. La meva primera influència teatral va ser la meva cunyada Teresa Lozano, la dona del meu germà gran. Ella feia teatre i és el que a mi em va portar directament al món del teatre.

Jo vinc d'una família de classe social més aviat alta. Una família on tothom ha estudiat una carrera i molts d’ells són metges. De broma, molts cops em diuen “doctora Portaceli”. Tinc dos germans grans, jo vaig ser la filla esperada molt temps després. Un és arquitecte i l’altre, metge. Com et deia, una família de carreres.

No he tingut una educació convencional. La meva mare, que era una dona convencional, educada convencionalment, era molt ambiciosa amb els seus fills. Per exemple, a mi, amb dotze anys, em van enviar a Londres durant tres mesos amb una família perquè aprengués l'anglès. Més endavant em van enviar a una altra família a Dublín i després vaig anar a Londres a la universitat. La meva mare pensava que era una manera d’educar-me i posar-me en un nivell en el qual jo havia d’estar, i de conèixer la llibertat.

Recordo la primera vegada a Londres, l'impacte de veure, tots barrejats, negres, indis, xinesos. Jo venia d’un lloc on tots érem iguals, tant si era a Barcelona com a València, perquè jo passava la meva vida entre aquestes dues ciutats. I recordo que vaig pensar: “Això és el món, d’on jo vinc no és el món”. I aquesta va ser més o menys la meva educació.

Quan era petita, al meu col·legi a València no t’ensenyaven català, però jo l’estudiava a casa meva. Encara recordo que amb dotze anys ja vaig anar a la llibreria de l'Eliseu Climent, la 3 i 4, famosa perquè l’extrema dreta la cremava dues o tres vegades l’any. Hi vaig demanar una gramàtica per aprendre català, ja que sabia parlar-lo però ningú me l’ensenyava gramaticalment i a l'escola estava prohibit.

Quan tenia disset anys vaig venir a estudiar Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, i quan ja estava acabant la carrera vaig entrar a l’Institut del Teatre i vaig començar a dirigir amb uns cursos que hi havia de direcció d’actors per càmera, perquè a mi m’agradava molt el cinema. I amb aquesta experiència vaig veure que el teatre era el que més m’interessava del món i vaig començar a treballar com a ajudant de direcció. He tingut el gran privilegi d’aprendre direcció al costat de Fabià Puigserver i de Lluís Pasqual, que han estat els meus mestres.

Sí, després em van concedir una beca i me'n vaig anar a París. Allà vaig fer una assistència amb l’Antoine Vitez, un home d’una cultura extraordinària, l'últim dels humanistes. Potser no feia el teatre que a mi m’hauria agradat fer, però sí que vaig aprendre d’ell el respecte pel text. Vam fer Electra, i amb una llibertat sense límits. Vaig entendre que el teatre clàssic es pot fer d’una manera moderna si ets capaç d’agafar-ne l’essència. Anys més tard, quan vaig fer L’auca del senyor Esteve al Teatre Nacional, el besnét del Santiago Rusiñol va venir emocionat després de la funció i em va dir: “Hem plorat, hem rigut i només puc pensar que si el meu besavi fos aquí, diria que aquesta és la seva obra al segle xxi”. No s’ha de tenir por dels clàssics i cal anar-hi sempre amb un respecte total, però els has de portar a la nostra visió, perquè és la que tenim, no en tenim cap altra.

Era molt vital, tot i que el vaig conèixer quan començava a estar malalt i encara no sabien què tenia. Em va regalar els drets de la seva obra Combat de negre i de gossos. Quan vaig tornar a Barcelona la vaig muntar a l'Espai B del Mercat de les Flors. Fins a aquell moment ningú hi havia fet teatre, jo el vaig obrir com a sala de teatre. Aleshores un dia va venir el Fabià a veure l'assaig. Li acabaven de denegar la plaça de toros de plaça d'Espanya i va descobrir aquell espai. Koltès volia venir a Barcelona a veure l’estrena, que va ser el 27 o 28 de setembre del 1988, però no va poder perquè estrenava El retorn al desert a París el mateix dia. I al cap d’uns mesos va morir.

N’he tingut molta, de tirada, però ara no en tinc tanta. El que a mi m’agradava era la seva llibertat. Tenen sempre una gran llibertat en el moment de fer les coses i d'explicar-les com les expliquen. Ara no estic tan a prop d’aquesta tendència, tot i que continua interessant-me. Ara al nostre país estan passant coses molt boniques dramatúrgicament parlant, hi ha gent extraordinària que ha de tenir l'oportunitat de continuar creixent. Per la meva relació amb els meus col·legues europeus, m’interessa molt el que està passant a algunes zones d'Itàlia, a Portugal… Comencen a sorgir moviments que m’atreuen moltíssim.

Ho he vist liderant Between Lands, un projecte europeu que està destinat a treballar per la defensa de la cultura i de l’Europa de les cultures i tots els valors que això suposa. El continuaré impulsant des del Teatre Nacional de Catalunya.

Sobretot que hi hagi un diàleg entre produccions i dramaturgs. Per exemple, que treballin en una producció francesa un dramaturg d’allà i un d’aquí, en una obra que parli sobre fronteres o qualsevol temàtica que ens interessi, sempre defensant la cultura braç a braç davant d’unes qüestions polítiques que hem abandonat una mica.

Jo estic segura que no tindré cap problema, perquè el que crec que he de fer en un teatre nacional és que sigui un teatre per a tothom. Per tant, l’hospitalitat ha de ser la nostra línia de conducta. Aquesta serà la nostra gran política, mantenir tot el públic que existeix al TNC i que ha mantingut aquest teatre any rere any. Però alhora hem d’obrir les portes. El TNC ha d'oferir una via d’entrada per a artistes que mai hi han treballat i també portar-hi un públic més obert a noves franges d'edat, sense condicionants de classe ni de gènere.

Amb mi no hi haurà cap problema. Ho tinc en ment i als gens. No cal cap explicació, un teatre és el mirall del món i al món hi ha homes i dones, i per tant al teatre hi ha d’haver el mateix.

En principi crec que s’ha d’acompanyar, i no sóc ningú per dir qui vindrà i qui no, però sí que pots intuir quines persones poden tenir més predisposició per trencar aquest sostre de vidre i arribar a les 800 butaques. I se les pot preparar amb exercicis, perquè vagin fent aquest camí fins a desembocar un dia a la Sala Gran.

Nosaltres en dèiem "Lectura del español en los barrios". Fèiem lectures teatrals els caps de setmana a centres cívics o biblioteques de barri. Amb la gent que hi participava es creaven unes sinergies extraordinàries.

Quan vaig entrar, la mitjana d'ocupació del Teatro Español era del 28%. En cinc mesos vaig augmentar-la al 67% del còmput total d’ocupació i vaig acabar amb un 80%. Em van fer fora després.

Jo tenia un contracte de tres anys, prorrogables a tres més, un contracte habitual. I em van comunicar per telèfon que no continuaria després dels primers tres anys. Això sí, em van respectar la darrera temporada.

En el meu cas hi havia dos cicles i no es va renovar. És el mateix que dir que em van fer fora. Però bé, això és el que va passar i vam acabar amb un 80% d’ocupació, una bona xifra tenint en compte que al Teatre Español hi ha unes seixanta butaques de visibilitat reduïda.

N’hi havia fa uns anys, jo crec que ara ja no. A Madrid hi ha sales alternatives i un panorama teatral interessant, més que fa uns anys.

Sí, és com si diguéssim “el teatro” de la Gran Via, que és tota una altra cosa, com aquí el Paral·lel quan hi havia el Paral·lel.

Jo vaig deixar la FEI quan vaig començar a treballar al Teatro Español. M'hi hauria pogut quedar pel tipus de contracte que tenia, però vaig trobar que era legal, però no bonic.

És el que faig. Francament, crec que és el que fem la majoria dels artistes: busques un llenguatge propi que et satisfaci, que et permeti explicar allò que vols dir i que arribi directe al cor. I això es el que he fet des del principi, vaig començar a treballar la música en viu i el moviment a escena, i això m’ha fet investigar molt el tipus de llenguatge en un espai escenogràfic més conceptual i abstracte. Es tracta que del no res vagi sortint la situació i es vagi transformant tot.

És cert que jo també utilitzo molt l'audiovisual des que vaig fer Gènova l'any 2004, en un moment en què encara no s'utilitzava gaire. Jo me'n vaig servir com un recurs més per arribar al cor i per explicar coses amb les imatges. Però no crec que l'audiovisual estigui barallat amb l’essència del teatre, que és la paraula, perquè és des de la paraula que tu crees el món.

Sí, però eren fragments molt petits i quedava molt clar què diu Byung-Chul Han. Vivim en l’era de la comunicació i durant el confinament hem estat tot el dia hiperconnectats via Zoom, Skype o WhatsApp, però de cop i volta ens adonem que no fem comunitat. Què passa amb els rituals, que són els que fan comunitat, i per què no els estem celebrant? I nosaltres sabem de què parlem, perquè vivim en un país en què no s’han enterrat bé els morts d’una part de la guerra. Sabem molt bé com n’és de greu saltar-se els rituals. I després Han encara deia una altra cosa interessant que només vam apuntar i que és tota aquesta teoria de l’autenticitat: ara resulta que hem de ser autèntics, hem de dir el que sentim o pensem, el que ens ve a la boca i ens dona la gana. En canvi, Han defensa que hi ha unes normes de convivència i que no podem dir qualsevol cosa que ens passi pel cap. I d'això en diuen sinceritat o autenticitat, però és tot el contrari. L’ego sempre es troba al centre de tot això, com si el que tu penses fos molt important; i no ho és, moltes vegades és millor estalviar-t'ho i no fer mal. La meva amiga Pepa López sempre diu: “La sinceritat s'ha de reservar pel que és bo, no pel que és dolent”.

És insubstituïble perquè la presencialitat és el que fa comunitat. L'essència del teatre és aquesta comunitat, i és també l'essència de la comunitat humana. Allò que ens fa estar preparats per la convivència i la tolerància és seure junts mentre mirem el mateix, i bategar junts, i després ja parlarem de si t’agrada o no t’agrada, perquè no és el més important. El més important és assistir junts a una situació i bategar i respirar plegats. Jo sempre dic als meus alumnes: “No m’interessa què penses, ni si t’ha agradat o no”; l'important és que em diguis què pensaves mentre eres al teatre, i a partir d'aquí podem parlar. No faig classe per saber si t’ha agradat o no, no podem ser sempre tan importants.

Ara mateix, no. Conec molt bé la gent que treballa al Teatre Nacional i no són dels que deixen caure el llapis a les cinc de la tarda. A mi m’agrada treballar en equip, escoltar, discutir i aglutinar la gent. Al TNC hi ha els millors equips tècnics, gent intel·ligent amb moltes ganes de fer coses i ens hem de posar al dia amb aspectes com la tecnologia i l’anglès. Potser sóc molt ingènua i em trobaré amb tots els problemes del món, com a tots els teatres públics, però crec que entro a treballar amb un equip de professionals de primera, i això em dona confiança.