Barcelona Metropolis

És un moment molt bèstia. Per una banda, sento que no em puc queixar des del punt de vista personal perquè sé que soc de les primeres opcions que contractaran quan es pugui; però, d’altra banda, crec que m’he de queixar en nom de tots. No vull personalitzar-ho, però tinc la sensació que, tot i tenir bolos programats, és com si els anéssim empenyent cap endavant perquè ara no es poden fer. A banda, és una situació que afecta econòmicament tothom.

Sí, absolutament. Gairebé tots els meus amics són músics o artistes, persones acostumades a viure al dia, sense cap seguretat, i a anar fent concerts. Potser la màxima seguretat que pots tenir són les classes. La pandèmia ha evidenciat que tot és molt fràgil i que ens hi hem acostumat, però no hauria de ser així. A més, estem al costat de França. Quan veus com cuiden l’artista allà, et sents molt desemparat. Moltíssimes persones que viuen de la cultura fa molt temps que no han ingressat res.

Una cosa és la part creativa i l’altra, l’ofici. A vegades hi ha confusió en tot plegat. Durant aquests mesos de pandèmia hem estat defensant la importància de la cultura per a la societat. Cal cuidar-la i entendre que és molt important perquè les persones se sentin lliures, vives, es puguin replantejar les coses i se’ls trenquin els esquemes. De remoure les emocions, la cultura en sap molt. Per això s’ha de cuidar com un bé per a tots. Però, d’altra banda, s’ha d’entendre també que la cultura és un ofici, que hi ha gent que viu d’això. En el meu cas, estic gaudint moltíssim d’assajar. Em fa molt feliç aquesta part creativa del fet de compartir, d’entendre com ens relacionem els humans mitjançant la música. Descobreixes tantes coses quan estàs fent un assaig... La part creativa és molt nutritiva per a l’ànima, però per a l’estómac cal un altre camí.

Ha estat molt interessant perquè totes aquestes cançons es van crear en companyia, sentint el que volia l’altra part i potser pensant-les per acompanyar la dansa o el cinema. Quan les separes d’això, ja les pots tractar només com a música, com a cançó, i poden canviar moltes coses. Pots omplir, pots buidar. Pots afegir els músics que creus, els instruments que vols... Pots somiar lliurement. He pogut, per exemple, retrobar-me amb amics i tocar amb músics amb qui tenia moltes ganes de tornar a tocar. El moment de gravar el disc —no tant en la composició sinó en els arranjaments, en el so i en la manera de gravar-lo— representa molt el moment en què estava en aquell moment.

Crec que on es representa més això és en les parts instrumentals. Hi ha petits moments amb textures sonores que són el que potser em venia més de gust fer en aquest moment. Volia experimentar. És molt interessant entendre que, depèn d’on estàs, pots ocupar un espai o un altre, i anar comprenent com va evolucionant.

A la vida has de comptar que vas fent les coses com per fascicles, i que avui estàs en un estat, però de ben segur que canviaràs de parer més endavant sobre algunes coses. I la teva música canviarà, i és bonic que t’estimis la música que ets en aquell moment. Acostumem a fixar-nos molt en el que volem ser i després només veiem tots els defectes del que fem. Tampoc dic que s’hagi de fer tot el que li passa a un pel cap, però, ostres, cal veure com ets de veritat, no aquella cosa on t’emmiralles. Cal veure com sona el que un sent en aquell moment i deixar-te aquest espai per poder ser.

Absolutament. De fet, el títol del disc, Farsa, ve d’aquesta vulnerabilitat, no tant d’ensenyar les coses perfectes sinó de mostrar que som alguna cosa molt imperfecta. Entendre la bellesa de la imperfecció i la bellesa de la vulnerabilitat. De fet, hi ha una cançó que vaig compondre durant el confinament que es diu “La flor”, que està basada en una cosa que una amiga meva em va explicar. Jo li parlava molt de la natura perquè durant el confinament m’hi havia fixat encara més, en tots els cicles que té i en totes les coses que pots entendre de com funciona. Ella em va començar a fer el paral·lelisme amb una flor: em deia que per poder florir s’ha de trencar. Hi ha un moment de dolor i, llavors, es floreix. Després ve la part de l’exposició a la llum, que és un moment de vulnerabilitat màxima. I, a més, tot el procés tan solitari que ha de patir la llavor. Em va semblar molt bonic i molt fàcil d’entendre. Cal acceptar aquests trencaments i aquesta vulnerabilitat.

D’una banda, estar en contacte amb altres disciplines és una cosa natural en mi de sempre, per la manera com se m’ha educat a casa. Sempre he estat envoltada de diferents artistes i ho tinc molt en compte de manera natural. No és que sigui una persona gaire culta, però sí que crec que tinc sensibilitat. M’agrada molt la part que consisteix a mirar, escoltar i entendre com sona una fotografia, quin color té una cançó. Si ho dius així és com que no té sentit, però es tracta d’entendre l’equilibri de la bellesa en l’expressió artística. Així que, per aquesta banda, ja era una cosa que acostumava a fer.

D’altra banda, ara tinc l’oportunitat de conèixer més gent, gent que admiro i gent a qui també li agrada el meu treball, i fer coses que abans no podíem fer perquè no ens coneixíem. Crec que artísticament, i com a intèrpret més que des del punt de vista compositiu, va arribar un moment en què necessitava nodrir-me de la manera com altres artistes expressaven les emocions. Necessitava trobar nous camins, tornar una mica al punt zero, i la dansa em va ajudar moltíssim. En el terreny creatiu m’ajuda a trobar coses que no hagués pensat, a fer composicions sobre temes que tu sola mai no haguessis pogut fer, en relació amb la temàtica o inclús d’estil. 

Per exemple, el tango és un gènere que jo no hagués fet mai, però gràcies a fer l’espectacle amb la Rocío Molina va sortir, perquè els pares de la mare de la Rocío ballaven tango. Recordo que aquells dies la Rocío em parlava que es volia quedar embarassada in vitro com a mare soltera, i vam decidir que en l’espectacle havíem de parlar de tots els temes i el vam incloure. I també va sortir el tema de l’absència del pare, i just llavors em topo amb “For a Fatherless Son”, el poema de Sylvia Plath que també està en el disc. I aquell poema em va fer compondre d’una manera diferent, profunda, estructuralment diferent. Allà va passar alguna cosa. Tot ho faig passar després pel meu filtre, però el camí ve de llocs que no m’havia imaginat abans.

Sí, ja estava acabat, i, de fet, s’havia d’haver estrenat el 24 d’abril, però... Durant el confinament em van dir: “Sílvia, no es pot treure ara, el traurem el 2 d’octubre”, i vaig decidir avançar el llançament d’un altre disc que havia de sortir al desembre, que és MA. Live in Tokyo.

Sí, vam estar parlant i, com que ja el teníem gravat, vam decidir treure’l en plena pandèmia, ja que estàvem en un moment molt fràgil, vivint en un espai molt limitat, cadascú a casa seva. Aquest disc és en directe i és el que és: només nosaltres dos en una sala petita amb públic japonès. Va ser una decisió d’última hora, però m’alegro molt d’haver-ho fet, ja que volíem compartir aquesta música amb la gent perquè sabem que la música pot curar. I, a nosaltres, des d’un punt de vista creatiu, fer la mescla ens va alliberar.

Doncs recordo que un dia, durant el confinament, algú em va preguntar si havia compost i vaig dir que no. Però em vaig adonar que sí! I és que ho vaig fer de manera tan natural que el verb “compondre” no em venia al cap. El que vaig fer són unes sis cançons per als meus amics i que són regals d’aniversari. De fet, són les cançons que tocaré en un espectacle previst al Festival de Jazz de Barcelona amb músics joves.

Totalment. De fet, en diversos llocs de la Península està com de moda recuperar el propi llegat. Recordo quan em preguntaven, al principi de la meva carrera, que què hi trobava, en la música tradicional. Contestava que són estructures musicals que han durat molt de temps, han sigut polides, han resistit el pas del temps i estan molt resumides, i són com axiomes musicals, amb lletres molt contundents i una harmonia molt clara, i una melodia que no es trenca. Quan les toques saps que allò no es trencarà, i hi pots afegir el teu imaginari i el que vulguis, que gairebé sempre funcionarà. Han superat tantes coses, tants climes, tantes persones, que tenen aquesta cosa d’immortal i et donen molta llibertat per fer. Tens un peu a terra i amb l’altre pots volar.

Sí, en la meva carrera identifico dos camins. Un seria el de la composició pròpia, format pels discos 11 de novembre, Domus i Farsa, i cada cert temps en publico un. Jo sempre vaig component de manera natural i després arriba un moment en què dic: “Això ja és un disc”. Per exemple, 11 de novembre té relació amb la mort del meu pare, i la meitat del repertori són cançons que havia anat fent fins a la seva mort i l’altra meitat eren per digerir la mort. Domus va sorgir a partir d’una pel·lícula —Cerca de tu casa, d’Eduard Cortés—, però va ser una manera de donar sortida a tot aquell imaginari musical que tenia, i amb Farsa passa igual. I l’altre camí és el de les versions i la interpretació, que són coses molt més animals!

La composició és un procés més solitari, més pausat. El punt de partida també és orgànic, però després hi ha tota una part d’elaboració, d’anar cuinant les coses a foc lent, i de pensament. Evidentment que hi ha una part també d’interpretació del que tu compons, però versionar cançons d’altres m’ha ajudat moltíssim a descobrir la meva part interpretativa, com m’expresso cantant. I tant si és meva com si és d’un altre, al final, quan gaudeixo, no penso de qui és la cançó. I de les col·laboracions amb altres persones és d’on més aprenc, no tant dels estils, sinó de les persones amb les quals et vas creuant. Al Colina, per exemple, jo l’admirava molt abans de poder-hi tocar. Era un dels meus somnis musicals, fins que em va trucar. Amb el Colina, almenys un cop l’any hem de fer un concert, que és com si féssim un cafè i llavors tot es posa a lloc.

Vaig començar amb el jazz perquè quan estudiava el saxo clàssic als 18 anys, al meu poble, a Palafrugell, tocava les peces clàssiques i les canviava, perquè fer-les tota l’estona igual no ho veia gens natural. També suposo que ho feia pel que jo vivia a casa, perquè vivia amb l’aspecte més popular de la música, la música per comunicar-se, per fer festa. Un dia, el meu professor em diu: “Saps que hi ha una música que es diu jazz i que canvia les melodies?” I em posava solos transcrits perquè entengués què era aquella música. Per a mi, allò va representar la llibertat, la llibertat de compondre al moment el que sentia i també la llibertat des del punt de vista harmònic. Tot i que ara potser estic en un moment en què necessito molts menys acords: fent cançons amb tres acords soc feliç. Però sí que crec que, en un nivell profund, el jazz és la música en la qual sí que hi ha aquesta llibertat de base, d’expressar el que sentia al moment. I això és una cosa que sempre, sempre, la tinc present, encara que això signifiqui canviar tan sols una nota. Per a mi això també vol dir improvisar i canviar el que s’ha decidit i que sigui possible canviar-ho, que tots els que som allà a l’escenari sapiguem que, si ens ve de gust, es poden canviar coses.

Totalment. Hi ha cançons que són més quadrades, però et tires a la piscina i dius: “Després d’aquesta part, que passi el que hagi de passar!”. Quan som moltes persones a l’escenari s’ha d’organitzar més, però, per exemple, en el cas dels concerts amb el Marco Mezquida, hi ha moltíssima improvisació. De fet, és un format que gairebé hem assajat.

A partir d’aleshores es va obrir una manera de ser, de cantar, d’un cantar més d’aquí, més ibèric, i, a la vegada, moltes possibilitats per a la composició. Recordo que em deien: “Sílvia, t’has de centrar, no facis tants estils diferents”. Però després em van premiar amb l’Altaveu el 2014 per la versatilitat i el risc [riures]. Llavors tot això de barrejar es va començar a acceptar molt més. Però tornant a si la música és comercial o no, crec que a vegades tractem el públic com si només volgués menjar ràpid, i és superbonic i important valorar el públic, perquè són persones, i la gent reconeix quan les coses estan cuidades i són autèntiques, i el que està fet des del cor. Si nosaltres podem detectar aquestes coses, el públic, que no deixa de ser una suma de tots nosaltres, també.