Barcelona Metropolis

Pepe Font de Mora. Director de la Fundació Foto Colectania 

Foto Colectania es va acostant al seu vintè aniversari (va néixer el 2002) i al cinquè del trasllat a la seu del passeig Picasso (hi és des del 2017), una ubicació que li ha permès ser un espai més ambiciós. “Som una entitat privada, però la nostra vocació és molt pública: volem ser útils a la societat”, indica Pepe Font de Mora. I afegeix que, en aquests temps de saturació visual, “necessitem claus per qüestionar la imatge, que en la nova era digital ha adquirit més complexitat. Hem de forjar un esperit crític entorn de la imatge”. “Un centre de fotografia del segle xxi no es pot limitar a fer una tasca expositiva. A Foto Colectania hem apostat per un programa de reflexió i d'educació, tant per al públic especialista com per al que no ho és, i amb el qual volem acostar-nos sobretot als joves”. Font de Mora afronta els reptes “engrescat”, però alhora preocupat pel món professional de la fotografia, “terriblement devaluat. Són temps durs i el futur, incert. Quan veus que fins i tot figures de llarga trajectòria i amb reconeixement han de fer mans i mànigues per tirar endavant, no pots ser res més que pessimista. Només et salva pensar que, com tants altres àmbits de la cultura, som resistents”, rebla.

Marta Dahó. Comissària d’exposicions

Marta Dahó advoca per “repensar els models d’actuació” per poder fer front a les mancances acumulades, que han deixat marca “en els autors, de supervivència terriblement fràgil; en els fons fotogràfics que corren el risc de perdre's; i en les institucions, al límit de recursos”. Els reptes demanen “noves maneres de fer” en què ha de prevaler “la interrelació i l'esperit col·laboratiu amb el teixit associatiu, vital en aquest present i futur immediat de grans transformacions, de crisis en plural, de dolors socials, culturals i econòmics”. Per a aquesta comissària d’exposicions, cal superar la idea de la fotografia com a estricte mitjà de producció i entendre-la com “una eina de coneixement de la imatge”. “La fotografia és una cultura molt més àmplia que malauradament s'ha descuidat. I tenim un problema greu: l'absència d'estudis reglats a Espanya, d'aquí la gran carència de recerca. S'han de donar oportunitats i ajuts a la investigació”. Dahó posa el debat i la reflexió al centre de la cultura fotogràfica, tot defugint els llocs comuns del pensament dominant i simplista. “Per exemple, es parla molt de l'excés d'imatges, però no d'aprendre a llegir i a interpretar allò que s'invisibilitza”.

Nadia Arroyo. Directora de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre

El circuit fotogràfic de Barcelona ha crescut aquest any tan complicat amb l'obertura del centre KBr de la Fundació Mapfre. “Barcelona té una tradició de fotografia immensa, per autors, per col·leccions, per institucions... Quan vam obrir la nostra seu barcelonina el 2015, a la Casa Garriga Nogués, ja li vam donar un tracte preferent en la programació perquè n’intuíem les possibilitats. Un cop confirmades, hem fet el salt amb un projecte íntegrament dedicat a la fotografia”, assenyala Nadia Arroyo.

El nou equipament, situat en un edifici annex a la torre de l'empresa d'assegurances de la Vila Olímpica, sobri però acollidor, aspira a imbricar-se amb l’escena local. “La nostra actitud és de fer xarxa, de remar junts”. Així, en paral·lel a les grans exposicions internacionals dels referents clàssics i contemporanis, el KBr té diverses estratègies de treball amb aquesta política de mà estesa al context barceloní i català. “D'una banda, difondrem arxius en un cicle d'exposicions que promet descobrir tresors ocults. De l'altra, convidarem especialistes de la ciutat a fer la seva lectura comissarial de la col·lecció de fotografia de la Fundació Mapfre. I l'auditori també serà una plataforma de col·laboració amb iniciatives diverses”, detalla Arroyo. El centre va obrir l’octubre de 2020, trampejant les múltiples traves que ha posat la crisi del coronavirus a l'activitat cultural. “Era una aposta arriscada. Però estem realment sorpresos de la bona recepció que estem tenint”.

Sílvia Omedes. Directora de la fundació Photographic Social Vision

“Barcelona és privilegiada en iniciatives privades que posen en valor la fotografia”, subratlla Sílvia Omedes, al capdavant de Photographic Social Vision, fundació que l'any que ve en farà vint de compromís amb la fotografia documental. Omedes defensa les sinergies entre els àmbits públic i privat com la fórmula per enfortir el sector i esquivar eterns atzucacs. “Ens manca un acompanyament més decidit. De bones idees, n'hi ha, i tenim talent per parar un tren, però ni el coneixem aquí ni el coneixen a fora”. Quant a la projecció internacional, pensa que està “tot per fer. Els nostres autors no estan representats en les grans col·leccions”. Hi ha idees i talent, però també audiència: “L'interès per la fotografia hi és i uneix tot tipus de públics”.

“Tenim l'eina per dinamitzar el món de la fotografia: el Pla Nacional de Fotografia. Hem de celebrar el cens que s'ha fet dels arxius i la nova política de compres, que inclou autors vius. Però hi ha assignatures pendents, com el foment del col·leccionisme privat: la fotografia encara no s'acaba d'entendre com a patrimoni artístic”. I, és clar, el futur museu. “París, Amsterdam, Nova York, però també la petita Arlés, el tenen. Barcelona no hi ha de renunciar”.

Jordi Guillumet. Fotògraf 

La venda de l'arxiu d'Agustí Centelles al Ministeri de Cultura, el 2009, va encendre les alarmes i va marcar un punt d'inflexió en la desatenció del patrimoni fotogràfic. Cinc anys després, la Generalitat va aprovar el Pla Nacional de Fotografia, en què es van recollir demandes que el sector feia dècades que implorava. “Hem lluitat molt per tenir aquest full de ruta, però falta finançament per implementar-lo”, diu Jordi Guillumet, un dels membres del comitè d'impulsors del pla. Molt lentament, s'ha fet feina. “És rellevant el programa d’adquisicions, avalades per una comissió d'experts independents, que els últims cinc anys ha permès engreixar els fons públics de fotografia”.

El següent pas ha de ser desencallar el projecte de centre, adscrit al MNAC, defensa. “És una idea persistent. A les Jornades Catalanes de Fotografia del 1980 ja el vam reivindicar. Ens cal un espai per estimular i dinamitzar la difusió, la formació i la recerca, i que centralitzi la documentació que ara es troba dispersa. Massa sovint ens deixem impressionar per autors de fora, que tenen un sistema que els propulsa, i no valorem el nostre talent, que és extraordinari però no té suport per desenvolupar-se”.

Pepe Serra. Director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) 

“La fotografia catalana és de primera línia internacional, no hi ha dubte. Les institucions custodiem fons riquíssims, però no els hem donat prou visibilitat perquè tenim un dèficit d'espai públic”, sosté Pepe Serra. La creació del departament de fotografia del museu d’art de capçalera del país, el 1996, va ser un pas molt important per començar a corregir aquest menysteniment històric, tenint en compte que els grans museus del món feia dècades que tenien clar el valor artístic de la fotografia. Retard a part, el camí que s’ha anat fent des d’aquest moment zero no ha estat gens fàcil, ja que ha estat minat d’obstacles econòmics i de falta de sensibilitat per construir una col·lecció representativa.

Serra va assumir la direcció del MNAC el 2011 amb una nova atenció a la fotografia tant en l'exposició permanent com en les temporals. També ha teixit complicitats amb veus activistes del sector i s'ha involucrat en una de les seves velles aspiracions, torpedinada reiteradament per la falta de voluntat política: el Centre Nacional de Fotografia. “La idea és destinar a aquest projecte tan necessari un espai d'entre 800 i 1.000 metres quadrats del pavelló Victòria Eugènia de la Fira de Montjuïc (la gran esperança de la futura ampliació del museu, ara posposada per la crisi de la pandèmia). L’estructura del MNAC es posarà al seu servei, sense interferir en els continguts, regits per un comissionat. No volem controlar-lo sinó allotjar-lo i respectar la seva autonomia”, precisa Serra.

Albert Gusi. Fotògraf. Director de l’escola Grisart i del Festival Panoràmic 

En els últims temps s’han obert a Barcelona un gran nombre d'escoles de fotografia. “Hi ha hagut un boom, sí. Barcelona atrau els estudiants de fora, per la ciutat en si mateixa i perquè la qualitat de l'ensenyament, tant el públic com el privat, és molt alta", subratlla Albert Gusi. La vitalitat de l’escena fotogràfica és “un tresor” que cal cuidar, diu. “És un ecosistema que es retroalimenta. Han florit escoles i també editorials i festivals especialitzats. I la cartellera d'exposicions és molt completa: en un quilòmetre i mig, del Palau Robert a Foto Colectania, passant per La Pedrera, el CCCB, La Virreina o l’Arts Santa Mònica, i molts més espais, es programen propostes exquisides”.

Per a aquest creador polifacètic, queda un salt pendent, i creu que l'ha de fer el mateix col·lectiu de fotògrafs. “Hem de ser més porosos, sortir del nostre món endogàmic i hibridar-nos amb altres disciplines creatives. Tenim una eina global molt potent i l'hem d'aprofitar, tot aliant-nos amb els nous llenguatges”. Ell no veu necessari un centre propi i específic: “De fet ja hi és, La Virreina. El que ens cal és creure-hi i potenciar encara més el que ja tenim, amb una major coordinació, per exemple”.

Núria Aidelman. Codirectora de l’associació A Bao A Qu

La creació artística i l’ensenyament s'han donat l'esquena durant massa temps. Les recents polítiques municipals han tombat aquesta estranya i tan perniciosa separació, i això ha obert oportunitats a entitats de base que treballen la seva interdependència. És l’aposta de A Bao A Qu des dels seus inicis el 2004. I des del 2012 impulsa el programa específic Fotografia en curs que du a terme tant a les escoles com a les institucions culturals. “La fotografia és una eina transformadora que ofereix maneres de relacionar-se amb el món i amb un mateix”, defensa Núria Aidelman. Els nens, els joves i la població en general connecten de seguida amb aquesta proposta educativa que va més enllà del mer entreteniment perquè es planteja “com una experiència vital”. D'entrada, aprenen a veure fotografies “amb temps”, amb un ritme oposat al que imposa la condició bulímica del món de la imatge d'avui. I també aprenen a fer fotos sense ser esclaus dels clixés i dels estereotips. “Es vinculen amb el seu entorn a través de la fotografia. I en aquest procés de descoberta es troben amb una Barcelona que mai no havien vist. L'aprecien més i aquest és el primer pas perquè s'hi comprometin i forcin canvis”, raona Aidelman.

Valentín Roma. Director de La Virreina Centre de la Imatge 

La Virreina s'ha convertit en una localització clau en el mapa de la fotografia de Barcelona. “Tot i que som un centre de la imatge en un sentit expandit que abraça tota mena de suports (el cinema, la pintura, la literatura...), la fotografia és l'element articulador de la nostra programació”, remarca Valentín Roma, que els últims quatre anys ha donat a la institució de la Rambla un impuls molt celebrat pel sector i per un públic divers que fins i tot en aquests temps de reclusió pandèmica fa un seguiment entusiasta de les seves exposicions.

Roma, com el seu predecessor Carles Guerra, ha desbrossat camins per reescriure una història de la fotografia que havia passat desapercebuda. “El motor de tot el que fem és la investigació”, i aquesta nodreix diferents línies de projectes: “La revisió de moments historiogràfics (moviments, grups...), el rescat de figures absents del cànon, les representacions fotogràfiques de les classes subalternes, les antologies de fotògrafs centrals del document urbà...”. A aquesta multiplicitat d'interessos que, insisteix Roma, se situen en els marges dels relats hegemònics de la fotografia, aviat s'hi sumarà una col·lecció editorial dedicada als autors que ja han passat o que passaran per La Virreina. Roma no entén el seu treball a La Virreina com una feina substitutiva de l'hipotètic Centre Nacional de Fotografia. “Vaig arribar aquí amb un pla propi i encara tenim molts projectes per fer”, conclou.