Empresa i drets humans
- Coneixement
- Visions urbanes
- oct. 10
- 12 mins
Les empreses multinacionals estan cada vegada més conscienciades de la necessitat de respectar els drets fonamentals, i no solament per motius legals i ètics, sinó també perquè hi ha arguments comercials de pes en favor d’aquest respecte.
Encara que el debat no és nou, la forma d’afrontar la interacció entre empresa i drets humans ha canviat substancialment en els últims anys. Quan la Declaració Universal dels Drets Humans va ser aprovada el 1948, el més rellevant era l’actuació dels estats nacionals; eren –i en certa manera ho continuen sent– els principals responsables de garantir que les empreses respectessin els drets humans al seu territori. Però, a mesura que avança la globalització, han anat adquirint més rellevància organitzacions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional o l’Organització Mundial del Comerç, que poden establir, directament o indirectament, regulacions que influeixen sobre la forma en què les empreses afronten el seu deure de respectar els drets humans. Per exemple, l’Organització Mundial del Comerç ha afavorit una protecció més gran dels drets de propietat intel·lectual, que de vegades, com en el cas de les patents sobre medicaments per a la sida, impedeixen que els milions de malalts en països en desenvolupament tinguin accés a un tractament efectiu.
D’altra banda, les empreses multinacionals cobren una especial importància per l’accelerat ritme de la seva expansió internacional i per la tendència cap a una major fragmentació de les seves cadenes de subministrament globals a través de la subcontractació, les aliances estratègiques o la inversió estrangera directa. Sovint, les empreses multinacionals inverteixen en països on el grau de protecció dels drets humans és més petit que en els seus països d’origen. Països on hi ha dictadures, on les regulacions mediambientals o sanitàries són més laxes, o on no es protegeixen els drets fonamentals dels nens, dels treballadors, de les dones o de les minories. Davant l’absència de limitacions legals, l’empresa es pot enfrontar a la temptació de vulnerar drets fonamentals si això redunda en un major benefici. Però els drets fonamentals han de prevaler sobre la maximització del benefici empresarial; s’han de respectar a cada moment i a tot arreu, sense excepcions.
Davant d’aquest escenari, ¿els governs haurien de ser capaços de sancionar la vulneració de drets humans que cometin les seves empreses encara que ho facin fora del territori nacional? ¿Les empreses multinacionals s’haurien de responsabilitzar en major mesura del respecte als drets humans en totes les baules de les seves cadenes globals de subministrament, fins i tot quan la responsabilitat legal última recaigui sobre una altra empresa? ¿Podem confiar en el lliure mercat i l’autoregulació de les empreses o és necessari crear un nou marc regulador internacional per corregir fallades de mercat que puguin comportar violacions dels drets humans?
¿Podem confiar en el lliure mercat i l’autoregulació de les empreses o és necessari crear un nou marc regulador internacional per corregir fallades de mercat que puguin comportar violacions dels drets humans?
Mary Robinson i Adela Cortina.© Guillem CifréEn un debat organitzat conjuntament per la Fundació Carolina i la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, que va tenir lloc el 14 de gener de 2010 a la seu de l’Instituto Cervantes a Madrid, Mary Robinson i Adela Cortina van analitzar els canvis recents en la relació entre empresa i drets humans. Mary Robinson presideix avui dia la Iniciativa per a una Globalització Ètica. En el passat va ser presidenta d’Irlanda (1990-1997) i alta comissionada de drets humans de les Nacions Unides (1997-2002). Adela Cortina és catedràtica d’ètica a la Universitat de València i directora de la Fundació Etnor.
Robinson i Cortina van dedicar la major part de les seves intervencions a valorar les iniciatives internacionals en curs destinades no solament a assegurar que les empreses multinacionals respectin els drets fonamentals, sinó també que contribueixin en major mesura que siguin respectats pels seus proveïdors o clients, així com pels governs dels països on operen. Es van mostrar optimistes, més constructives que crítiques, i van destacar la importància del Pacte mundial (Global Compact) de les Nacions Unides, de les directrius per a empreses multinacionals de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i del nomenament d’un representant especial del secretari general de les Nacions Unides per a empreses i drets humans.
Invitació a les multinacionals
En primer lloc, el Pacte mundial de les Nacions Unides sorgeix l’any 2000 com una invitació a les empreses multinacionals perquè voluntàriament es comprometin amb deu principis de conducta bàsics agrupats en quatre àrees temàtiques: drets humans, estàndards laborals, medi ambient i anticorrupció. Les empreses que s’hi adhereixen es comprometen a endegar els canvis organitzatius necessaris per assegurar que aquests principis siguin respectats en totes les activitats que fa l’empresa, tant al país d’origen com en la seva xarxa d’empreses subsidiàries en altres països. Així mateix, es comprometen a publicar en la seva memòria anual una descripció de les accions empreses per donar suport als principis del Pacte mundial. La millor mostra del seu èxit és que més de cinc mil empreses de més de cent països diferents s’hi han adherit. A través del Pacte mundial es difonen recomanacions pràctiques i s’organitzen seminaris i conferències per intercanviar experiències, tant a través de Nacions Unides com mitjançant el suport de més de setanta xarxes locals que s’estenen per tots els continents. Precisament, una de les entitats organitzadores d’aquest debat, la Fundació Fòrum Universal de les Cultures, acull a Barcelona el punt de contacte per a Espanya del Pacte mundial.
D’altra banda, les directrius per a empreses multinacionals de l’OCDE consisteixen en una sèrie de recomanacions no vinculants per a la bona conducta empresarial i mostren moltes similituds amb el Pacte mundial, encara que en certa manera són iniciatives que no se superposen, sinó que es complementen. Les directrius han estat aprovades per gairebé tots els països de l’OCDE i posteriorment diversos països no membres de l’OCDE s’hi han adherit o es troben en procés d’adhesió. El seu valor consisteix que són les úniques directrius aprovades multilateralment, que reflecteixen les opinions compartides dels principals governs sobre el que s’entén per bona conducta corporativa i sobre el que esperen que les empreses compleixin en qualsevol part del món.
A diferència del Pacte mundial, l’aplicació de les directrius no depèn de l’aprovació de les empreses. Per tant, les empreses adopten un rol més passiu, encara que són també les principals destinatàries de les recomanacions. Igual que en el cas del Pacte mundial, les directrius no es limiten només a la protecció dels drets humans, sinó que comprenen altres àrees com el medi ambient, la lluita contra la corrupció, la competència i la fiscalitat.
L’origen de les directrius es remunta a la fi de la dècada de 1970, però en anys recents han estat objecte de revisions i se’ls ha dotat de nous instruments de suport. Els països que s’hi adhereixen han d’establir un punt nacional de contacte per promocionar-les i treballar constructivament amb sindicats i empreses per fomentar la seva adopció. Mary Robinson va animar els governs que reforcin aquests punts nacionals de contacte i que els tinguin més en compte, en vista dels bons resultats obtinguts fins avui amb aquest sistema, que, d’altra banda, és molt similar al de les xarxes locals del Pacte mundial.
El grau de responsabilitat de les empreses és menor que el dels governs, perquè les primeres han de respectar la seva població, però els segons no sols l’han de respectar, sinó també protegir perquè uns altres individus o empreses no vulnerin els seus drets.
Protegir, respectar i posar remei
Ambdues ponents també van destacar el treball del representant especial del secretari general de les Nacions Unides per a empresa i drets humans. El professor de Harvard John Ruggie ocupa aquest lloc des que va ser creat el 2005 i ha impulsat un marc d’actuació que va ser aprovat per unanimitat el 2008 pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. Aquest marc d’actuació és més general i perfectament compatible amb el Pacte mundial i les directrius de l’OCDE. El conjunt de línies d’actuació s’agrupa en tres pilars bàsics: protegir, respectar i posar remei. Primer, els estats nacionals han d’exercitar amb eficàcia el deure de protegir els seus ciutadans dels abusos contra els drets humans comesos per empreses. Segon, les empreses multinacionals tenen el deure de respectar els drets humans i d’actuar amb diligència per impedir la seva vulneració. Tercer, s’ha de millorar l’accés de les víctimes a un remei efectiu, enfortint els mecanismes judicials i extrajudicials per sancionar les violacions de drets humans. En aquest marc queda clar que el grau de responsabilitat de les empreses és menor que el dels governs, perquè les primeres han de respectar la seva població, però els segons no sols l’han de respectar, sinó també protegir perquè uns altres individus o empreses no vulnerin els seus drets. Tanmateix, Cortina i Robinson van posar de manifest que les empreses també s’han d’esforçar per ajudar a fer que es respectin els drets humans. És a dir, no solament respectar, sinó també ajudar a protegir els drets fonamentals als països on operen.
Robinson es va recolzar en tres casos recents per il·lustrar com les empreses multinacionals poden contribuir amb èxit al respecte dels drets humans en el món. En primer lloc, el cas de Google, que fa pocs mesos va denunciar el Govern de la Xina per violar la llibertat de premsa i va decidir retirar-se del país. Per a Robinson és un bon exemple de com “el món corporatiu està acceptant la seva responsabilitat, fins i tot més que els governs”, que generalment es mostren reticents a plantejar el tema dels drets humans a la Xina.
En segon lloc, el cas de Gap, quan fa uns anys diverses ONG van denunciar l’ús de treball infantil a les empreses fabricants dels seus productes tèxtils a Bangla Desh i Tailàndia. Inicialment, l’empresa va patir crítiques molts dures i un gran deteriorament de la seva reputació, magnificat per la repercussió mediàtica internacional que va tenir l’incident. Però, segons Robinson, la reacció de Gap va ser exemplar i va permetre no sols solucionar l’error, sinó millorar la seva imatge corporativa i els seus procediments interns de control de riscos. Van admetre el problema i van demanar disculpes. Van explicar que desconeixien aquestes circumstàncies perquè es tractava de petites empreses proveïdores dels seus proveïdors. En comptes de negar-ho, van buscar suport social, van ser transparents i van valorar distintes alternatives. Finalment, van decidir no trencar la relació amb els petits tallers que havien abusat del treball infantil, sinó controlar-los més de prop, visitar-los i oferir-los cursos de formació. Aquestes petites empreses locals ni tan sols estaven conscienciades, però el control i suport tècnic de Gap van permetre corregir les seves males pràctiques i convertir-les en empreses respectuoses amb els drets fonamentals. En comptes de traslladar la producció a un altre país i eliminar llocs de treball en països pobres, Gap va millorar el seu impacte en la comunitat local.
En tercer lloc, el cas d’ABB, una empresa suïssa que estava creant infraestructura per a grans plantes d’electricitat al Sudan, i fa uns anys va començar a rebre crítiques de grups de drets humans com Human Rights Watch o Amnistia Internacional, que el van acusar de fer negoci gràcies al conflicte de Darfur i li van demanar que es retirés del país. L’empresa va fer consultes amb les organitzacions que havien denunciat les seves activitats i amb altres experts, els va demanar assessorament i col·lectivament van arribar a la conclusió que era millor no abandonar el país, perquè això hauria perjudicat especialment les zones més pobres, que haurien quedat sense accés a electricitat. A més, ABB no solament es va comprometre a respectar el Pacte Mundial, sinó també a promoure la creació d’un grup de contacte local, al qual s’han adherit una sèrie d’empreses sudaneses que no havien reflexionat mai sobre la responsabilitat corporativa.
Per a Adela Cortina les empreses multinacionals –a més de ser una força positiva per als països en desenvolupament com a font d’inversió, llocs de treball i transferència tecnològica–, si funcionen de forma ètica, “poden trencar el cercle viciós de la corrupció i de les males pràctiques, i iniciar el cercle virtuós de les bones pràctiques”.
En aquest sentit, Cortina va destacar que les empreses multinacionals –a més de ser una força positiva per als països en desenvolupament com a font d’inversió, llocs de treball i transferència tecnològica–, si funcionen de forma ètica, “poden trencar el cercle viciós de la corrupció i de les males pràctiques, i iniciar el cercle virtuós de les bones pràctiques (…) l’empresa que arriba a un país que no té legislació que defensi els drets humans pot tractar d’ajudar amb la seva influència per aconseguir que el govern estableixi la legislació”. Va utilitzar també l’exemple recent de la catàstrofe natural d’Haití, sobre el qual va argumentar que, tot i que no hi havia cap empresa responsable, les empreses no haurien d’aprofitar-se d’aquesta situació per fer negoci, sinó fer tots els possibles per ajudar i cenyir-se a un benefici raonable, amb la màxima transparència en la rendició de comptes.
Una consciència creixent
En conjunt, les ponents van advocar per un enfocament constructiu cap a les empreses multinacionals, que vagi més enllà de la crítica i cerqui solucions, perquè les multinacionals sovint estaran disposades a adoptar-ne. Cal treballar constructivament amb les empreses multinacionals, perquè cada vegada estan més conscienciades de la necessitat de respectar els drets fonamentals no solament per motius legals i ètics, sinó també per una qüestió de benefici mutu; perquè les empreses s’han adonat que hi ha arguments comercials de pes per respectar aquestes bones pràctiques entorn dels drets humans.
Les empreses han d’assumir la seva responsabilitat de forma diligent, endegant mecanismes de control sobre tota la seva cadena global de subministrament; han d’integrar els drets humans en les seves estratègies amb polítiques, avaluacions i plans concrets. En aquest sentit, resulten útils iniciatives com el Pacte mundial i les directrius de l’OCDE. Paral·lelament, continua sent necessari enfortir els mecanismes internacionals, tant judicials com extrajudicials, per sancionar possibles violacions de drets fonamentals, i com s’ha assenyalat abans, aquest és un dels eixos centrals sobre els quals està treballant el representant especial de les Nacions Unides per a empresa i drets humans.
Recursos
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis