Barcelona Metropolis

La relació de Clàudia Cedó (Banyoles, 1983) amb la ciutat de Barcelona es pot traçar seguint els teatres on ha estrenat els seus textos. La dramaturga, directora i psicòloga es va donar a conèixer al públic barceloní a Sants (Sala Flyhard), va tenir el seu primer gran èxit al Poblenou (Sala Beckett) i s’ha consolidat a les Glòries (Teatre Nacional de Catalunya) i el Raval (Biblioteca de Catalunya). Hem conversat amb Cedó sobre teatre, discapacitat, psicologia i teatres públics, entre moltes altres coses. Al mateix temps, hem fet un recorregut per la seva trajectòria professional, que es relaciona amb el seu periple vital. La Cedó és una màquina de crear històries, i el moment dolç en què es troba actualment és el resultat d’anys de feina, rigor i compromís amb el teatre. És a dir, amb la vida.​

Vaig començar a fer teatre quan tenia 10 anys, perquè a Banyoles es va crear l’Aula de Teatre Municipal. En aquell moment l’alcalde era el Joan Solana, un apassionat del teatre, i va crear aquesta escola gratuïta. Sempre dic que, com que el bàsquet s’havia de pagar i el teatre era gratis, vaig acabar fent teatre [riu]. A casa no m’havien portat mai al teatre ni n’hi havia tradició. La meva germana i jo sempre ens inventàvem històries, fent funcions a casa on barrejàvem personatges de diferents contes i pel·lícules. Jo era una mica la marginada de la meva classe, diguéssim que no era de les més populars. A l’escola de teatre ens vam trobar tots els frikis, els rarets de diverses escoles. Això és un clàssic. 

Els meus primers records teatrals comencen quan ja era adolescent. Vaig veure La reina de bellesa de Leenane, el muntatge amb la Montserrat Carulla i la Vicky Peña, que va venir a Banyoles i em va marcar molt. Ja una mica més gran, recordo especialment El mestre i Margarida, que va dirigir el Xicu Masó al Teatre Lliure. També recordo molt l’ambient de teatre de Banyoles: els qui vam començar a l’Aula de Teatre vam crear una companyia, quan teníem uns 14 anys, Pocapuc Teatre. Jo vaig començar a fer de monitora a l’aula i dirigia els muntatges dels alumnes més joves. En aquells anys hi havia molta ebullició teatral a Banyoles i, sobretot, moltes ganes de fer les coses ben fetes. Assajàvem moltíssim i ens preníem les estrenes molt seriosament.

Tot ho fèiem nosaltres. Vam escriure Vida a mida amb el David Marcé, l’actor que ara és conegut pel programa televisiu Polònia. També vam agafar un relat del Julio Cortázar que es diu La autopista del sur i el vam adaptar. Normalment treballàvem a partir d’improvisacions i escrivíem nosaltres els textos. Durant la meva adolescència i quan vaig començar a estudiar Psicologia vaig fer sempre teatre, i més endavant vaig estudiar el grau en Art Dramàtic a El Galliner de Girona. 

No, en cap moment. A casa no és que em diguessin que no, però no ho tenien en compte com una opció. S’havia d’estudiar alguna carrera “de veritat”, el teatre era una afició. Al cap dels anys, quan jo ja estava treballant com a psicòloga, em vaig adonar que estava pensant en teatre tot el dia. És com estar casada i no poder parar de pensar en l’amant. Doncs deixo el marit i em quedo amb l’amant! 

Quan vaig acabar la carrera vaig treballar durant dos anys i mig a l’Associació Canaan Pla de l’Estany, amb persones amb problemes d’addiccions i en situació d’exclusió social. Després vaig fer d’educadora social i psicòloga a diverses presons. De nit feia d’educadora a la Fundació Mas Casadevall amb persones amb autisme. Mentrestant continuava estudiant teatre, i vaig pensar: “Per què no fem teatre amb totes aquestes persones?” Vaig anar a l’Ajuntament de Banyoles i els vaig proposar que a l’Aula de Teatre creéssim un grup per a gent amb discapacitat funcional. Com que de seguida s’hi van anar afegint grups de Girona i altres poblacions, no tenia gaire sentit continuar vinculats només a Banyoles, i llavors vam crear Escenaris Especials. Al principi, com que jo venia d’estudiar Psicologia, només pensava en exercicis per treballar aspectes psicològics. Amb el temps ens hem adonat que els qui estan aprenent més coses aquí no són pas els actors amb discapacitat, sinó els espectadors. Aquests són els qui estan obrint la seva mirada, veient el món des d’uns ulls que no són els seus.

Exacte. Altres veus, altres maneres d’expressar-se. De vegades, quan estic dirigint muntatges d’Escenaris Especials no sé si, com a directora, he de corregir o no una cosa concreta que fa un intèrpret. Tota l’estona m’estic preguntant si el que estic demanant ho faig des de la meva mirada, i no estic entenent la proposta de l’actor. Això passa també amb actors sense discapacitat. Per què sempre busquem una mena de cos i interpretació estàndard? Per exemple, un actor gai a qui el director digui que té massa “ploma”... És que no es pot interpretar un president de govern amb “ploma”? Per què sempre busquem una mena de cos i gestualitat neutres, per començar a treballar? Trobo que això és molt injust. 

Els teatres grans els recordo, en aquella època, com totalment inaccessibles. Hi podia anar a veure algun espectacle, però era com viatjar a una mena de temple allunyat de la meva realitat. Ara que hi he treballat no ho veig així, però durant aquells anys aquesta era la meva impressió. Ho veia com un altre món. Vaig començar a entrar en contacte, de veritat, amb el teatre de Barcelona quan va començar la meva relació amb la Sala Flyhard. 

En Jordi Casanovas havia vist De petits tots matàvem formigues, una mena de western que vam fer a Banyoles amb la companyia El Vol del Pollastre, i li va agradar molt. Ell em va parlar de la Flyhard, i quan el Jordi va deixar la direcció de la Sala Flyhard em va trucar la Clara Cols. Ho recordo molt, em va sorprendre que em truquessin, i em van encarregar un text. Jo estava emocionadíssima, no podia ni dormir a les nits. Llavors tenia la idea de Tortugues al cap, els la vaig explicar i els va agradar molt. 

Jo primer vaig presentar un altre text, que no era Una gossa en un descampat. En aquell moment era força inconscient i no coneixia el panorama teatral de Barcelona com ara. Em vaig presentar sense saber gaire què representava ser autora resident a la Beckett. Amb el panorama de precarietat actual, no és tan fàcil que et diguin: “Escriu un text, que et pagarem per fer-ho i segur que s’estrenarà.” Això no és gens habitual, i tots els dramaturgs tenen els calaixos plens de textos, esperant a ser estrenats.  

Un dia era en un poble de Girona i vaig veure un noi que anava amb cadira de rodes i li vaig preguntar on hi havia un bar. Em va dir: “Ja t’acompanyo”, i vam fer un cafè plegats. Tenia molt sentit de l’humor, era molt sarcàstic i em va caure molt bé. Gairebé no tenia mobilitat, i em va explicar que d’adolescent uns nois l’havien apallissat i l’havien llançat per un barranc. Des de llavors anava amb cadira de rodes. A mi aquella història em va tocar molt i no podia parar de pensar en aquells nois, els culpables. Què havia passat amb ells? Sabien que havia quedat tetraplègic? Volia parlar sobre les conseqüències que tenen els nostres actes, aquesta era la meva idea original. 
Llavors vaig perdre el meu fill i, com que no podia pensar en una altra cosa, em vaig posar a escriure sobre aquest tema. Ara que han passat uns anys, em pregunto com és que no vaig tenir por. M’acabava de passar un fet molt traumàtic i no vaig ni pensar que se’n faria un espectacle. Vaig sentir una necessitat tan forta d’escriure que no vaig dubtar ni un sol moment. 

Ho recordo com una vivència personal, més que com un espectacle. Va ser tot molt fort: passar per una experiència vital tan dura, però al mateix temps poder compartir-la, sentir-te entesa per la teva comunitat, perquè hi ha unes actrius que t’ajuden a explicar-la i un públic que plora amb tu. Jo vaig anar a un munt de funcions, no sé per què, però les volia veure totes. Tot plegat va ser molt catàrtic. Aquell espectacle em va ajudar a fer el dol. 

Mare de sucre ha estat un viatge preciós que hem fet en equip. Quan el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) em va fer l’encàrrec, l’única bona idea que vaig tenir era que aquest projecte l’havíem de fer amb Escenaris Especials. Fa molt temps que treballem juntes amb l’Anna del Barrio, la Berta Camps o la Marta Iglesias, i ja sabem què suposa crear amb persones amb discapacitat. Vol dir més temps i més diners. I això, pel que fa al disseny d’una producció, és molt important que estigui clar des de l’inici. Després de tants anys amb el nostre projecte, va ser molt bonic fer un muntatge amb actors professionals (la Maria Rodríguez, l’Ivan Benet i la Teresa Urroz) i actors amb discapacitat, sense l’etiqueta de “teatre social”. 

Exacte. Els àngels no tenen fills sorgeix com a peça de teatre documental, dins el cicle Verbatim que fa la Sala La Planeta. Vam fer moltes entrevistes, amb l’Andrea Álvarez i el Marc Buxaderas, a dones amb discapacitat, sobre tot allò que envolta la maternitat. El mes de juny es podrà veure al Teatre Akadèmia. 

Aquesta ha estat una les obres més difícils que he escrit fins ara. Com que la temàtica dels refugiats queda tan lluny de la meva realitat, he tingut molts dubtes sobre si estava escrivint des de l’òptica adequada. Al final vaig veure que el més sensat era buscar un company de viatge, i llavors va entrar en joc el Mohamad Bitari, que és un periodista i escriptor d’origen sirià-palestí. Ell em tornava la pilota i em recordava que jo tinc una mirada occidental, i em recomanava llibres com L’orientalisme, de l’Edward Said. Crec que la nostra responsabilitat és ser conscients del lloc des d’on escrivim. Ha estat un procés molt interessant, perquè m’he apropat a una realitat que desconeixia. I el muntatge el dirigeix el Xicu Masó, que va ser professor meu a l’Aula de Teatre de Banyoles, cosa que em fa molta il·lusió. 

Estic fent una dramatúrgia que m’ha encarregat el TNC per a la pròxima temporada, i de guionista a la sèrie de dibuixos animats Jasmine & Jambo, on també escriu el Jordi Oriol i la música és del Marc Parrot. M’ho estic passant bomba! Em sembla que ja es pot dir que tornarà Canto jo i la muntanya balla a la Biblioteca de Catalunya, espectacle en què vaig fer la dramatúrgia. També estic convertint l’espectacle familiar Les croquetes oblidades en una pel·lícula d’animació, i la productora Lastor Media m’ha comprat els drets de Mare de sucre per fer-ne un llargmetratge, cosa que em fa molt feliç.

Segur que fliparia... No m’ho puc creure ni jo, ara! Vaig fent i vaig treballant, al final tot és el mateix, hi ha projectes que arriben a més gent que altres. De vegades, quan pares un moment et dius: “Quina sort que he tingut, no?” Perquè aquest és un món molt difícil i molt precari. I tot plegat es resumeix al fet que si cobres per escriure pots dedicar-hi molt més temps i pensar tota mena d’històries. Jo seria feliç si pogués dedicar-me només a escriure, i que em paguessin el lloguer i les despeses bàsiques. Jo inverteixo la mateixa energia si me’n paguen deu que si me’n paguen cent, la veritat. Cosa que no hauria de dir públicament, ara que hi penso! [riu].