Barcelona Metropolis

Creixem també comparant-nos segons els resultats acadèmics, com si aquests fossin determinants en la valoració d’una persona. Competim en la perspectiva de futur, un llarg camí que forgem individualment en la majoria dels casos. Creixem, finalment, amb la por de decebre’ns a nosaltres mateixos i als altres per no assolir aquells objectius que se’ns marquen com a ideals. El missatge que arriba al jovent és que “si volem, podem”. I si no ho aconseguim, segurament és per culpa nostra, per la nostra poca implicació o per manca d’esforç i de ganes de treballar. Se’ns promet que, com més estudiem, millors sortides i condicions tindrem. Però ens trobem que som el primer país europeu en sobrequalificació juvenil; és a dir, amb més joves fent tasques per sota de la seva qualificació acadèmica i amb unes condicions laborals que no els permeten viure dignament.

Tot això té moltes conseqüències, i ho veiem reflectit també en la nostra salut mental: considerem que el patiment psíquic és un tema privat, carregat d’estigma social, que hem de gestionar en l’àmbit individual intentant passar desapercebuts. On han quedat les xarxes de suport social? Com podem aprendre a acompanyar i ajudar els nostres companys quan tampoc se’ns ensenya a identificar i conèixer les nostres pròpies emocions? Necessitem una educació emocional que ens proporcioni eines, des de la col·lectivitat, per poder aprendre a afrontar les pedres del camí i a gestionar els entrebancs que ens trobarem, inevitablement, en la nostra vida, i que, especialment en l’adolescència i la joventut, generen tant malestar.

Precarització laboral i lluita col·lectiva

En una xerrada organitzada pel Consell Nacional de la Joventut de Catalunya el 2022, Magda Casamitjana i Aguilà, directora de la Taula de Salut Mental a Catalunya, va exposar una dada molt colpidora: en els darrers cinquanta anys s’ha reduït dràsticament el nombre de referents socials que tenim.

Els referents socials són aquelles persones, siguin familiars, amics o companys, a qui podem acudir en cas de patir una situació de malestar emocional. En cinquanta anys, hem passat de tenir deu referents per persona de mitjana a un de sol. Una sola persona a la qual acudir, fet que demostra fins a quin punt hem anat interioritzant i normalitzant els discursos individualistes que modulen aquest aspecte tan fonamental de la nostra vida.

L’individualisme i la competitivitat han envaït també el nostre món laboral: se’ns ven, de manera bastant edulcorada i maquillada, que la millor manera d’enfocar la nostra vida professional és arribar a ser “els nostres propis caps”. Es lloen les bondats de ser autònoms i se’ns demana que siguem emprenedors i estiguem disposats a canviar sovint de feina, en un règim de màxima flexibilitat, tant d’espai com de temps, de manera que puguem treballar a qualsevol hora des de qualsevol lloc del món.

El missatge que ens arriba és que aquest model ens és beneficiós, de manera que siguem nosaltres mateixos els qui demanem aquestes oportunitats per poder-nos adaptar millor a la manera de viure que tenim: nòmada, poc estable, sempre canviant. Però s’equivoquen: considerem que cal revisar el model laboral actual, és cert; però ha de ser per fer-lo més humà i adaptar-lo millor a una realitat que exigeix conciliar diferents aspectes de la nostra vida, no per legitimar la precarització dels joves treballadors. Nosaltres també volem estabilitat i poder tenir un projecte vital, sense donar un embolcall romàntic de falsa llibertat a la temporalitat i la precarietat que desgraciadament són tan característiques de la realitat ocupacional juvenil.

A més, la història ens ha ensenyat que és la lluita col·lectiva la que permet canviar les coses, en tots els àmbits, i molt especialment en el laboral. Individualitzant i deslocalitzant el nostre entorn laboral només aconseguim afeblir bases comunes i col·lectives, com pot ser l’organització sindical, per a la qual és fonamental que els treballadors tinguem un contacte directe i constant.

Finalment, cal revisar també la manera com normalment es parla dels joves: la majoria dels missatges que es donen sobre nosaltres són negatius, i la pandèmia de la covid-19 n’és un exemple perfecte. Les persones joves érem les més irresponsables, les menys solidàries i les que teníem conductes més reprotxables. Però justament la pandèmia va ser un període duríssim per a nosaltres, entre altres col·lectius, perquè novament vam veure com moltes de les expectatives que se’ns havien venut s’esfumaven en qüestió de setmanes. De nou, el que se’ns va dir és que seríem una nova generació de joves víctimes de la crisi i que podíem deixar de costat molts dels nostres projectes. I tot això mentre se’ns assenyala com la “generació de vidre” perquè “ens queixem molt des de la comoditat”, diuen. Una vegada més, s’equivoquen: ens queixem perquè tenim dret i legitimitat per fer-ho, perquè volem canviar una societat que ens inculca les seves expectatives i ens fa sentir malament per no aconseguir-les, carregant-nos amb la culpa del que consideren un fracàs.

Aquesta és la realitat amb la qual ens trobem. Però el missatge que volem transmetre les joves organitzades i associades és que, amb molt d’esforç i des del treball en xarxa, podem començar a canviar-la. Tenim un clar problema estructural i de fons que s’ha anat perpetuant durant massa temps, sota sistemes altament individualistes i competitius, contra els quals no n’hi ha prou amb petites accions aïllades. Per assolir els canvis que necessitem, cal que hi hagi compromisos reals: només de paraules no en viu ningú, volem actes i apostes clares. I, en aquest procés de canvi, nosaltres hi volem ser.