Barcelona Metropolis

Feia mesos que buscava alguna cosa que s’ajustés al meu nou salari; volia fer el pas del pis compartit a viure sol, i poder fer la meva, per fi, després de ja més d’una dècada d’esperar torn per posar una rentadora, o fer cua, al passadís, per dutxar-me en un lavabo ple de pèls i de vapor amb olor de xampú anticaspa.

I va ser en Cosme qui em va dir que tenia un amic que tenia un cosí que havia deixat una nòvia que tenia una germanastra que sabia que el pis quedava lliure demà mateix, però que s’havia de fer ràpid, tot plegat, ja saps com funcionen aquestes coses: un bon pis de lloguer va caçat, és l’animal mitològic barceloní per excel·lència. Per aquell preu tot el que podria trobar —n’era conscient— seria un estudi de vint metres a Sants o un pis de dues habitacions a l’Hospitalet, i no volia marxar de Barcelona, que era com admetre que havia fracassat. I no; m’havien apujat el sou, a l’oficina, tot i que treballava més hores i també algun dissabte —però bah. Així que m’hi presento i el senyor de la porteria em diu que n’és l’amo, o que ell administra la finca i cobra i que només de veure’m ja sabia que jo seria l’inquilí ideal.

L’homenet tenia calba i una semblança preocupant amb algú que no recordes però saps que coneixes, i te’l mires empetitint els ulls i mig escoltant-lo perquè la semblança ha aconseguit enterbolir qualsevol altra cosa que no sigui provar de recordar on has vist abans aquella cara. I parla, i ho explica així, i t’ho explico a tu, escolta-ho com ho escoltava jo aquell matí quan m’obre la porta del pis, un àtic, òbviament, i em diu:

         —De llum no n’hi falta perquè arriba la primera aquí dalt, i de seguida el pis es desperta, i això és el rebedor, que ens rep i ens dona la benvinguda.

         I t’ho juro que va ser com si el pis, d’alguna manera, parlés, perquè sento una veu així, com de dona afònica i esdentegada, que em diu benvingut, i ja hauria d’haver dit que no m’interessava.

         —Aquí s’hi menja molt bé —va dir l’homenet mostrant-me la cuina americana, amb dos tamborets de bar i unes làmpades magnífiques—, la tranquil·litat s’hi viu i t’hi transforma perquè l’autobús, per exemple, bones comunicacions, un cine d’estrenes al costat, l’ascensor et fa arribar a lloc i després tu, amb una mica d’esforç, només has de deixar-te portar cap al dormitori, i el lavabo té una bona banyera, miri, la caldera és nova. Toqui l’aigua i ho veurà. Aigua real i calenteta. Vull cobrar el dia primer de mes, sens falta o problemes i tal.

Considerablement content, doncs, m’hi mudo una setmana després, només d’estampar una signatura i sense ni que em demanés fiança. I sí, que el pis és magnífic, i moblat, i silenciós, i ampli, i jo que no me’n sabia avenir de tanta sort com havia tingut.

Un sopar amb els amics —sí—: déu-n’hi-do quin pisàs, quines vistes, Toni, quin menjador i quin luxe de banyera. I jo que pensava, aquí hi ha gat amagat, i literalment el buscava, el gat, pertot, hores i hores donant voltes pel pis, un gat blanc en forma de fongs sota la pica, o un gat blau perquè hi havia fuites de gas o de pluja, goteres quan plovia, però van arribar les tempestes de setembre i res: l’aigua que sentia als vidres ho feia tot encara més reconfortant. De nit, em desvetllava meravellat de ser allà, sense que el sostre m’hagués caigut damunt de la closca. Fins i tot quan marxava a treballar ho feia tement que passaria alguna cosa: hi trobaria lladres, o ocupes, que m’haurien pres la roba, l’ordinador o el menjar de la nevera. Total, que no m’ho creia.

I sí, em vaig començar a tornar boig: feia que tothom vingués a casa, per mostrar-los el pis. I així, fins i tot una nit, en un bar de Gràcia, vaig conèixer una noia, la Mireia, i li vaig dir que vingués a casa al primer gintònic, que li volia mostrar com es veia la ciutat des de la meva terrassa de cinquanta metres. I ella que sí, noi, que et veig a venir, i es degué pensar que hi volia anar al llit però no, el que volia de veritat era mostrar-li el parquet i els llums del passadís i com brillava, tot, i el marbre de la cuina, i les aixetes. I sí, jo crec que va ser això, perquè poc després ja ens enrotllàvem, i llavors, mentre ella dormia, em vaig desvetllar i me la miro i penso, ha estat el pis, perquè jo no, la veritat és que jo mai no havia conegut una dona i la primera nit, etcètera. Però no va ser cosa d’una nit, no, que dues setmanes després vam decidir que viuríem junts, al pis, és clar, i tres mesos després que ens casaríem. I tot això no sé si va ser culpa del pis o de l’amor, o de la felicitat de viure-hi, que fa fer aquestes coses.

I al primer fill li vam posar Cosme, i va ser el dia que bufàvem les espelmes que rebo l’avís que s’acabava el contracte, i que si volíem renovar havíem de pagar el doble, i vam haver de marxar, amb molta pena, i ara esperem una nena. Ens convenia una cosa més àmplia i fora de la ciutat, que tot són estretors i fums, i molt contents d’haver marxat a Viladecans, és mitja horeta de cotxe fins a la feina.