Barcelona Metropolis

Paraules d’Arcadi és el darrer llibre d’Arcadi Oliveres. Un compendi de conceptes per entendre millor com funciona (o com no funciona) aquest món, i en el qual aquest economista altermundialista i referent dels moviment socials repassa allò que l’ha guiat en el seu posicionament per entendre com hem arribat fins aquí, o, com diu el subtítol, Què hem après del món i com podem actuar. Si és que encara hi som a temps.

Immersos en la pandèmia d’un planeta que va dient prou al consumisme desenfrenat i a les guerres i els conflictes absurds, a les morts (encara) de fam i d’aquells que intenten travessar una Mediterrània prohibida…, en un món que castiga els dissidents i els converteix (també encara) en presos polítics, calen veus que remoguin la consciència i ens facin prendre partit en unes revolucions que potser són de formiga, perquè es basen en la constància i, sobretot, en la resistència i la incidència. Una d’aquestes veus, malauradament desapareguda, és la d’Arcadi Oliveres, l’economista de carrer, el profeta desarmat (com el va definir el periodista Joan Barril) o l’activista pacifista que va gosar dir, en veu alta i sense embuts, que el sistema capitalista “és un sistema criminal i assassí que cal destruir”.

No, no és tasca fàcil però tampoc una fal·làcia. Arcadi Oliveres és i ha estat l’home que posava les evidències i les estadístiques sobre la taula per explicar, d’una manera pedagògica i entenedora, en els milers i milers de xerrades (però també en classes d’universitat o en tantes campanyes i lluites), que les desigualtats i els conflictes són denunciables perquè són plens d’interessos i que tenim un món d’alternatives viable que permetria que visquéssim tots i totes d’una altra manera (i que no necessitéssim tres planetes si tothom vol un benestar al nivell de la mitjana de vida d’una persona europea). Però la coherència, la humilitat, el suport mutu i la responsabilitat escassegen en un món on les coordenades sembla que es conjuguin en altres direccions: les d’uns poders fàctics i sota el control dels més forts que han creat unes relacions internacionals basades en els guanys i les pèrdues. I és que sempre (hi) perden, i molt, els mateixos. Com pot ser que les vint grans riqueses del món acaparin tot el patrimoni de totes les dones del planeta? O que la despesa militar mundial sigui 40 vegades superior als diners necessaris per eradicar la fam al món? I tot i així, sempre ens queda una finestra per obrir: es diu esperança, “aquella a la qual estem obligats”, ens deia i ens ha deixat dit l’Arcadi, i que és motor i palanca cap a l’acció. Una acció que ens condueixi cap a un món més digne. I més humà i habitable.