Barcelona Metropolis

Pijoaparte. Watusi. Johnny Thunders. Són noms que, des del 2014 —quan es va publicar Yo fui Johnny Thunders—, ja existien però que només vaig poder visualitzar tan junts, l’un rere l’altre, tres anys més tard. Aleshores jo pensava en Barcelona encara més del que era habitual perquè acabava d’escriure una novel·la en què la ciutat pren molt de protagonisme i perquè la creixent tensió política estimulava un enfilall de preguntes i teories que de vegades fins i tot derivaven en algun descobriment objectiu.

El dia de l’Alineació dels Noms estava ruminant com rebrien avui els lectors un burgès de Barcelona amb un nom com ara Camilo Escobedo, tenint en compte que la figura del burgès en la novel·la catalana moderna se sol associar a un cognom català. Estirant el fil, vaig confirmar que l’altre gran protagonista urbà de moltes ficcions era el típic home jove de barri perifèric endurit a l’ombra del lumpen. Sincerament, el meu personatge preferit.

Alguns d’aquells nanos havien contribuït de manera decisiva a apuntalar la meva idea de la ciutat, i en rememorar-los vaig determinar un podi particular d’inoblidables compost de personatges escrits en llengua castellana: Pijoaparte; Watusi; Thunders. Tres joves. De barri. Amb malnoms que remetien a diferents marges. El següent pas era preguntar-se per què.

Juan Marsé, Francisco Casavella i Carlos Zanón, els creadors, provenien d’aquells mons més o menys perifèrics, i per això havien escrit amb solvència sobre el paisatge i el sentiment extramurs, transmetent així les lluites i aspiracions d’uns joves que tot sovint desitjaven ser algú altre, i també viure en alguna altra banda. Potser dir-se d’una altra manera. Almenys Marsé (nascut Faneca) i Casavella (nascut García) havien reflexionat especialment a fons sobre la influència dels noms. Tot i que per raons ben diferents, tots dos signaven les seves obres amb cognoms catalans adquirits, no pas de naixement, i havien triat motius exòtics per identificar els seus protagonistes.

Anys enrere, jo mateix vaig fer front a una situació similar. Vaig néixer com a Gabriel a l’Hospitalet de Llobregat, una d’aquelles perifèries envoltades de llegendes tosques, casa meva. Fou el lloc on, per a tothom i des del primer segons, se’m deia Gabi. Recordo la meva primera incursió al centre de Barcelona, amb catorze anys, com una experiència encisadora. Un món nou, ric, amb el qual no tenia contacte però que sabia meu, almenys com a possibilitat. Un món que també exigia una formalitat diferent, la mateixa que reclamava la literatura, tant catalana com castellana, encara massa emboirades en elitismes. Un món per a en Gabriel.

Quan va arribar l’hora de signar el meu primer llibre, però, vaig assumir que en endavant em presentaria en solitari i que, per ser conseqüent amb la intimitat que demana la creació, havia de minimitzar les convencions; així doncs, vaig abandonar l’oficialitat del cens en favor de l’únic nom que reconeixen la meva família i amics, i vaig aportar el diminutiu a uns prestatges mancats d’una tradició semblant.

Superar el ressentiment és un dels grans exercicis de la vida. I, després de tot el que s’ha esdevingut els darrers anys, pot ser que sigui el gran exercici de qualsevol escriptor català, independentment de la llengua. Si des de la literatura acceptem continuar jugant la carta d’acotar el territori narratiu en funció del cognom, passarà temps abans no obtinguem novel·les que ofereixin una visió completa i actualitzada de la ciutat, la mena d’històries que qualsevol cultura necessita, en què es reivindiqui en un mateix grau l’èpica de Watusi que la de Nona, la Colometa o Escobedo, i en què es mostri, a més a més, l’ambigüitat que pot presentar cadascun d’ells.