Barcelona Metropolis

Un amic del pare de Diamante, el senyor Mondrón, la va portar directament al tanatori de Sancho de Ávila. Sense saber-ho, aquell casament havia estat el primer dia de feina de Diamante. Fou claríssimament un fitxatge. Va assegurar Mondrón que Diamante s’havia de dedicar a això professionalment, que el que havia explicat aquell diumenge al casament tenia més a veure amb la mort que amb la vida. A això? Però, què és això? Dedicar-se a què? El pare de Diamante no entenia res i, com tots els pares, el seu principal temor era que la seva filla acabés prostituïda. Diamante tenia una bellesa relativament normativa, força alta, corpulenta, braços atlètics i una melena castanya que li arribava pràcticament fins al cul. Diamante era el que es diu una noia guapa que a vegades prenia decisions estranyes. Per exemple, el dia del casament famós va decidir posar-se un vestit de color galàctic amb unes ales portàtils de plomes sintètiques. Deia Diamante que ho feia per la núvia, que a Cristina li agradaven molt els ocells. Ningú no va entendre res d’això i la gent gran ho prengué com un insult. Diamante no va sortir gaire ben parada del casament, però almenys va aconseguir una feina i força ben pagada.

 El tanatori oferia el servei de “cerimònia laica” per aproximadament 3.500 euros el pla complet, sense gaires extres. Fèretre, cerimònia, flors i unes pastetes i cafè per a la vetlla. Aquest era el departament que el senyor Mondrón tenia preparat per a Diamante Trivallo. Seria ella l’encarregada de preparar els textos de comiat dels morts. El procés era senzill: entrevistar els familiars, rescatar els detalls més emotius i fer plorar la gent d’allò més. Li van oferir contracte indefinit. Diamante, molt poèticament, va arrencar a plorar. El signà immediatament, va trucar al seu pare per explicar-l’hi i  començà aquella mateixa tarda amb dos vellets que l’havien dinyat als 90 i als 87 anys. Ja la van avisar que això era una jornada “tipus”. Diamante s’ho va passar bomba. Va aprendre que gairebé sempre hauria de rectificar a petició de les vídues. Li digué una d’elles, Florencina Malogrado, que tragués allò que l’home era un senyor valent i admirat. “És que, filla, el meu home era un pocavergonya —li va dir—, millor deixa-ho en ‘va ser un senyor’”.

Diamante Trivallo va aprendre al tanatori que la gent no és tan bona ni tan sols després de morta. Va aprendre a llegir els ulls llagrimosos dels parents, a detectar en les famílies les ombres i els secrets més recòndits. L’olfacte se li va aguditzar tant que, al cap dels anys, aconseguia saber de veritat i profundament si el mort era amistós, romàntic o molt treballador. Se les sabia totes. Havia ideat un text plantilla preciós per als familiars de morts de càncer, no és que el text desprengués gaire esperança, però tampoc en treia. Les morts de gent jove, no es pot dir, però és clar que li agradaven. Eren, per a ella, com dies de gala. Diamante Trivallo arribà a fer-se molt popular, arribaven morts de la resta d’Espanya per ser explicats una última vegada amb les paraules de Diamante Trivallo. El tanatori va incrementar els beneficis un 250 % els dos primers anys. Li apujaren el sou.

Avui es jubila. Diamante Trivallo s’ha mirat al mirall repetint per última vegada aquest gest d’arreglar-se a les 7.35 del matí. La seva cara és la cara d’una dona de seixanta-cinc anys. Cabells curts, ara grisos. S’ha vestit amb els seus texans de sempre i una brusa ampla, blanca. En aquests anys ha après que vestir-se discretament és infal·lible perquè parin atenció als seus textos i només als textos. Diamante Trivallo ha comprat bombons i croissants de pernil i formatge i ha cuinat truita de patates, que li surten boníssimes. Avui serà un dia especial, la mera idea d’acomiadar-se dels companys li fa una pena tremenda. Estan tots convidats. Les recepcionistes, les psicòlogues, els conductors, els tanatoestètics i les tanatopractores. Tots al complet menys Mondrón, que és mort. Es comenta que fins i tot vindran dos periodistes a fer una crònica de l’últim dia de Diamante Trivallo.

Per descomptat que ho ha fet: ha preparat un text per anar-se’n i deixar-los a tots allà, plorant.

Només veure-la arribar, la recepcionista, Mercè Quintana, la saluda com cada matí, la mira amb somriure radiant i plenament orgullosa i li diu que avui és el seu dia.

— Diamante, carinyo, estàs de sort. Avui: nen de set, avi de família nombrosa i un bon càncer de pàncrees —ja li ve a Mercè un primer rampell de plorera, de plorera espectacular, li tremola la veu i li brillen molt molt els ulls, el seu tipus de plor és el de bategades nasals, Diamante ho té controlat—. Mira com estic ja, només veure’t ja tinc ganes de plorar. Com et trobarem a faltar!