Barcelona Metropolis

A la majoria de les ciutats gairebé no queden espais de convivència pública: en descuidar parcs i àrees comunes, en tancar espais culturals, en tallar pressupostos d’activitats extraescolars i recreatives es va deixar de conèixer l’altre i se’l va culpar de tots els mals. Una cultura de desconfiança, d’abús i de violència s’ha escampat. L’espai públic s’ha privatitzat i envoltat de tanques i càmeres.

La polarització, la divisió, la distància de la qual es parla tant avui i de la qual tots els sectors culpen les xarxes socials, es va donar a les ciutats abans que a les xarxes. Reducció d’espais, amb l’austeritat forçada que va acabar amb els pressupostos per a parcs i espais públics. Reducció de temps, ja que mentre les jornades es feien més intenses, les distàncies de la feina a casa es feien més llargues.

En les últimes dues dècades, els països que avui veiem més polaritzats han fet front a processos intensos de segregació urbana, de migració massiva de les àrees rurals a les urbanes, d’increment de la violència, de nous habitants que venen d’altres indrets, que són diferents. I han faltat temps i condicions per conèixer-se, per preparar la comunitat per a aquests canvis, per crear condicions de convivència adequades, que permetin a les comunitats adaptar-se a les noves dinàmiques socials i interculturals.

I és que la nova demografia s’ha combinat amb l’austeritat imposada que molts governs locals han experimentat, l’espai públic s’ha privatitzat i envoltat de tanques i càmeres. Ja no hi ha temps, la precarització de les capes mitjanes i baixes va crear una dinàmica de famílies que passen cada vegada menys temps juntes, i que no coneixen els seus veïns, i moltes vegades els temen, ja que manquen de codis compartits. Societats de nens tancats a casa, de nens que creixen sols, interactuant amb la pantalla d’una tele, un telèfon, un ordinador; de pares que no els deixen sortir a jugar, que els vigilen remotament, tota l’estona.

A la majoria de les ciutats gairebé no queden espais de convivència: en descuidar parcs i àrees comunes, en tancar espais culturals, en tallar pressupostos d’activitats extraescolars i recreatives no s’ha pogut conèixer l’altre i se l’ha culpat de tots els mals. Una cultura de desconfiança, d’abús i de violència es va escampar ràpidament per molts espais, alhora que es produïa una digitalització que suposadament ens acostava i connectava.

La digitalització d’espais urbans és una barreja de ciutadania atrapada pel que passa a les xarxes del seu telèfon i càmeres, sensors, aplicacions que, sense que aquesta se n’adoni, capturen les seves dades cada dia. La presència de les municipalitats i la seva aportació digital es redueixen a vigilar l’altre a tot arreu. No hi ha una esfera digital a la ciutat d’avui que impliqui un avenç de drets, un empoderament ciutadà real.

En aquestes ciutats tot està controlat per tecnologies invisibles, gairebé imperceptibles en la quotidianitat; aquelles càmeres de vigilància visibles a la cantonada són substituïdes per sistemes integrats de monitoratge constant que s’integren en el paisatge. Són ciutats de sensors que apleguen les nostres dades tot el dia, on cada moviment és registrat i emmagatzemat, on les decisions són automatitzades i deshumanitzades, són monetitzades per optimitzar el consum, per predir conductes, per controlar pobles. I on els beneficis de no saber qui decideix i per què se’ls emporta és el que sustenta aquesta visió.

Durant el 2018 s’hauran exportat i instal·lat al món més de 130 milions de càmeres de vigilància sofisticades. Unes quantes companyies n’han desenvolupat el programari, el maquinari i les habilitats, tot concentrat en països que es compten amb els dits d’una mà. Només el mercat de la videovigilància arribarà a 43,8 mil milions de dòlars americans l’any 2025, alimentat amb els ja minsos fons públics de països com els nostres.

Tot i que els discursos continuen nodrint l’imaginari amb la descripció de la càmera que detecta el lladre de bosses, la realitat és radicalment diferent; es tracta de matrius que combinen moltes dades en temps real. La visió de les ciutats del futur, promoguda per un reduït grup de conglomerats tecnològics, és aquella en què la qualitat de vida és directament proporcional a la previsibilitat i homogeneïtat dels seus habitants i xoca amb la lluita per la diversitat dels pobles i les conductes. Per arribar a aquesta situació se sacrifica més, molt més, que la privacitat, i s’hipotecarà la seguretat d’aquests conglomerats a la sala tancada de control. És sacrificar la forma més propera de democràcia que tenim: el nostre dret de protestar lliurement i anònimament a la plaça.

Volem un futur sense vigilància? Un futur en què la diversitat, i no pas la uniformitat de comportament, sigui la regla? Doncs comencem per erradicar la cultura de vigilants (ara invisibles) del barri i la ciutat. Comencem participant en tots els espais oberts i, si no n’hi ha, obrim-los, abans que l’últim bastió de democràcia no sigui més que un record esborrat per algú darrere d’un monitor. Dels passos que tots podem fer, n’esmenten aquests tres:

1. Prevenir la implantació de la vigilància. Si la vigilància massiva és un tema encara explorat com a mesura de seguretat, és important organitzar-hi el veïnat en contra, preguntant, primer de tot, quins béns o serveis municipals seran sacrificats per proveir-la i l’impacte que aquesta priorització tindrà en la vida de barri i comunitària. A més, és important preguntar per la sostenibilitat i la viabilitat a llarg termini d’aquests projectes, les condicions sota les quals el govern municipal les està adquirint i els terminis. És important quantificar el que es sacrifica en invertir en vigilància, per exemple, indicant quants programes d’atenció a nens i joves en risc es podrien obrir al mateix preu, oferint solucions integrals i a llarg termini. Un cop instal·lat un sistema de vigilància massiu, la privacitat i la intimitat són només per a aquells que se les poden pagar.

2. Qüestionar la vigilància massiva instal·lada i els seus costos. Les decisions encaminades a millorar la seguretat i la qualitat de vida dels barris i ciutats han de ser participatives, i cal sospesar el benefici d’instal·lar mecanismes de vigilància massiva i contínua de l’espai públic amb alternatives socials anàlogues. I és que la vigilància amb ús de tecnologia és cara, i per cada càmera instal·lada no solament hi ha costos fixos de manteniment i actualització, sinó que també se sacrifica la despesa pública dels programes socials. I a més, la immensa majoria de proveïdors de tecnologia no són nacionals. Les tecnologies, tancades i que funcionen majoritàriament amb programari propietari, fan impossible una fiscalització ciutadana efectiva. Els contractes amb els proveïdors de càmeres i serveis són generalment acords milionaris, que vinculen més enllà del termini de govern del signant, sense considerar les realitats del municipi.

3. Connectar amb altres ciutats i col·lectius rebels. Per alliberar-nos de la vigilància i altres formes repressives i autoritàries que aquesta inaugura, hem d’activar immediatament tots els mecanismes que la llei ens permet per fiscalitzar el funcionament dels sistemes de vigilància massiva a les nostres ciutats. I fer-ho col·lectivament, de manera coordinada amb altres ciutats afectades pel problema. Així com hi ha una Xarxa de Ciutats Intel·ligents, hem de formar la nostra pròpia Xarxa de Ciutadania Digital on es rebutgi la vigilància i s’afirmi que és la democràcia participativa i emmarcada en el respecte als drets humans i la diversitat, centrada en solucions col·lectives, la via cap a ciutats segures, no pas les càmeres. Llavors, simultàniament podrem activar mecanismes col·laboratius per impedir-ne l’expansió. Realitzar sol·licituds d’accés a la informació pública que detallin els costos. Exigir estudis dels resultats. Emprendre accions legals serioses davant de possibles problemes legals d’aquestes per a polítiques discriminatòries. Exigir a les autoritats de protecció de dades si n’hi ha —i a les autoritats de drets humans si no n’hi ha— que es facin estudis de factibilitat, que sospesin l’impacte en les garanties individuals abans que s’instal·lin els anomenats sistemes de vigilància.

La capa digital ha de ser i pot ser molt més que un sistema de càmeres i eficiència, i és precisament aquesta esfera la que hem d’exigir, ocupar, aprofitar. Eines de veu, de participació, d’interacció i de cocreació amb les altres persones.

La democràcia comença i acaba aquí. Exercint-la.