Barcelona Metropolis

La iniciativa municipal Vila Veïna neix amb l’objectiu de construir entorns en què la cura no sigui viscuda en soledat, sinó en comunitat. Com un pas més enllà de les superilles socials, Vila Veïna pretén abordar les cures en petites unitats territorials que, des de la proximitat, ofereixin serveis, acompanyament  i benestar, tant a les persones que cuiden com a les que necessiten ser cuidades.

“Sovint em sento sol. M’alegra saber que és dijous i tindré companyia.” És en Pedro, una de les persones ateses a l’Espai Vila Veïna del barri de Vilapicina i la Torre Llobeta, al districte de Nou Barris. Com ell, hi ha moltes persones que necessiten suport o acompanyament per fer moltes tasques bàsiques. Tot i que no es considera dependent i fa una vida més o menys autònoma, fa uns mesos va decidir, conjuntament amb la seva filla, que necessitava algú que l’ajudés a casa. L’acceptació de la fragilitat, la recerca d’una persona de confiança, el procés de contractació en condicions dignes i l’activació i la generació de xarxa per no esdevenir dependent abans d’hora han ocupat el seu temps i el de la seva família.

La vivència d’en Pedro i del seu entorn és tan habitual com quotidiana. Acompanyar els processos de cura, facilitar espais de benestar i respir i oferir activitats col·lectives que generin comunitat són part dels objectius del projecte Vila Veïna, una iniciativa municipal pionera que neix amb l’objectiu de construir entorns cuidadors en què la cura sigui viscuda en comunitat i menys en soledat. Vila Veïna pretén abordar les cures en petites unitats territorials que, des de la proximitat, articulin serveis i recursos d’acompanyament a les persones que cuiden i a les que necessiten ser cuidades.

Aquest projecte no és flor d’un dia. Sorgeix d’un procés d’anàlisi i de reflexió davant la necessitat d’introduir canvis i millores organitzatives en la gestió d’un servei tan clau i indispensable a la ciutat com el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). Tot va començar fa sis anys, quan es va analitzar en profunditat el que estava passant al SAD. Aquest servei, gestionat per l’Ajuntament de manera externalitzada, en aquell moment havia multiplicat per vuit el nombre de persones usuàries des del desplegament de la Llei de la dependència i s’havia convertit en el segon contracte més gran per volum econòmic de tot el consistori i el més gran en personal.

El creixement del SAD i el seu sistema de finançament (amb un contracte programa amb la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat amb l’Estat, basat en hores de servei prestades) havien generat un model amb mancances greus, tant pel que feia a la qualitat de les condicions laborals de les professionals que presten el servei, com pel que feia a les condicions rebudes per part de les persones dependents i de les seves famílies.

La concentració de la demanda del servei per part de les famílies en horari de matí (el 80% són serveis d’una a tres hores diàries en la franja de les vuit del matí a la una del migdia) generava que la majoria de contractes del personal fossin a temps parcial. El tipus de jornada laboral, combinada amb un conveni col·lectiu precari (una xacra derivada del baix reconeixement social de les tasques de cura), abocava els professionals a percebre unes retribucions molt baixes. Aquests fets, junt amb la soledat i l’aïllament amb què treballaven, produïa altes taxes d’absentisme i de rotació de professionals que tenien un impacte directe en la provisió del servei. Imaginem-nos què representa que et canviïn cada dos per tres la persona que entra a casa teva i et dutxa o et fa el dinar.

Les previsions de creixement del SAD eren molt altes: d’una banda, la demografia hi jugava a favor (350.000 persones de més de 65 anys a Barcelona, 90.000 vivint soles); de l’altra, les alternatives de residències o centres de dia estaven molt limitades a la ciutat, amb llistes d’espera que podien superar fàcilment els tres anys (més temps del que una persona viu de mitjana en una residència). Què podíem fer? Calia pensar solucions noves que milloressin, a la vegada, les necessitats creixents del servei i les condicions laborals. Què teníem? Una especificitat de les ciutats, que és la densitat i la proximitat, allò que ara se’n diu “la ciutat dels quinze minuts”; una innovació urbana “made in Barcelona” que eren les superilles de mobilitat, i una innovació organitzativa que vam descobrir a Holanda: el model Buurtzorg de servei de SAD.

El model Buurtzorg

L’entitat social Buurtzorg ens va ensenyar com muntar equips de SAD autogestionats que es podien fer càrrec d’atendre una cinquantena de persones amb un model més flexible i qualitatiu per a les treballadores. La densitat de la ciutat feia que molts grups de persones ateses visquessin molt a prop, a menys de cinc minuts caminant les unes de les altres, de vegades al mateix edifici o la mateixa illa de cases, i sempre en una petita àrea, que vam anomenar superilla SAD o superilla social.

La idea és simple, però molt poderosa: la gent gran vol viure tant temps com pugui a casa seva i al seu barri, però, a mesura que el seu estat de salut es va deteriorant per l’edat o les malalties cròniques, va necessitant una gamma de serveis creixents per continuar gaudint de la seva autonomia, i no cal que això impliqui de manera generalitzada haver d’ingressar en un establiment residencial. I tampoc ha de crear una dependència elevada d’un familiar cuidador, que habitualment és una dona, que sovint ha de deixar de banda la seva vida per passar a ser una cuidadora a temps complet.