Barcelona Metropolis

Buf, com cansa pujar a pota tot el trajecte, no?

T’imagino en el moment de venir cap aquí, a Montjuïc, a la muntanya de Miró i de la Font del Gat i del cruising, a plena llum del dia. Aquella salivera només de pensar en el que t’hi esperava. Perquè tots dos sabem que a tu t’encanta, deixar-te caure per aquí. Ser-hi, només; mirar què hi ha, qui hi ha, què t’expliquen els individus que t’hi trobes setmana sí setmana també. De vegades em pregunto si ens saludaríem, si ens trobéssim en un lloc que no fos aquest… Millor no hi penso.

Buf…

Segons d’on vinguis no ho sembla, però a Montjuïc hi ha de tot. A un costat hi ha els museus, i l’avinguda, i un barri a una banda i a l’altra un cementiri que dona al mar; jo només hi he estat un cop, allà, i la veritat és que no hi tornaria. Hi ha poca cosa més que ossos, però no ossos a mig escurar, ossos d’aquests que “encara mira” i que es poden posar dins l’olla, no, ossos ressecs. L’avinguda, en canvi, és plena de turistes, persones que vesteixen colors llampants i que, com nosaltres, esquiven els cotxes i la fortor dels contenidors i de les papereres. S’hi fan festes sovint, aquí, i com que no hi viu gaire gent es poden permetre deixar la porqueria durant més temps que no pas a altres racons de la ciutat. A mi, com comprendràs, això no és el que més em molesta. El que m’inquieta més és l’olor de crema solar, o bé d’aixella, o bé de peus, que deixen anar els turistes per tot allà on passen, com les baves allargassades dels llimacs.

Buf, és que no els suporto…

Després hi ha el bosc, aquesta clapa grossa de verdor al capdamunt de la muntanya. Hi ha els pins, i les palmeres, i els plàtans d’ombra. També hi ha l’asfalt, però aquí dalt no molesta tant com a la ciutat, a prop de casa. Aquí l’asfalt és tímid, pudorós, com si s’avergonyís de trepitjar la terra a un lloc on la terra ho domina tot. I no és que sigui especialment ecologista, jo, de fet no acabo de tenir clar què vol dir, ser ecologista, però jo m’hi pixo, a l’asfalt, jo hi faig un riu i el marco quan sé que no em mira ningú, no tant per dir “aquest lloc és meu”, sinó per aquella crida de la natura que no saps per què però que se’t presenta en el moment menys esperat, el menys previst, el menys pensat, siguis al llit o bé a la platja o bé al bosc, com fa una estona. Com quan t’he vist.

Buf, quan t’he vist…

T’he albirat de lluny, entre matolls, i no t’he vist sencer però de seguida he estat segur que tu eres tu. Estaves incorporat cap endavant, en una positura que en una altra situació m’hauria semblat forçada, o estranya, o rígida, però poc després he recordat que gairebé tot és possible, aquí. Què feies? Estaves sol, i decididament molt guapo. Portaves l’arnès. No anem de bromes, m’he dit. I ja m’agrada, que ho donis tot a la nostra primera trobada. M’exciten els extrems, i tot i així m’ha semblat tendre mirar-te i pensar “aquest ha de ser meu”, sense que tu ni tan sols t’imaginessis que des del fons del caminoi jo t’esguardava. Eres, a efectes pràctics, inofensiu. M’he sentit poderós, i admetré que també una mica satisfet, com si el que havia de venir després no importés tant com aquell instant de picardia.

Buf.

T’has girat i m’has vist. No sé si han estat segons o una eternitat, però quan per fi hem coincidit he notat que un llamp ens ajuntava les mirades. I jo he fet un esforç per no abaixar-te-la, la mirada, perquè veiessis que sí, que sí, que sí, que t’havia estat observant i que et volia.

No m’has dit res. Tu vigilaves, tímid però diligent, que ningú no ens espiés rere les mates. D’entrada la zona semblava tranquil·la, però en llocs d’aquesta mena qui ho sap dir… El vol d’algun ocell escadusser trencava a estones aquell silenci de petits moviments d’insectes, desplaçaments llunyans de gent, sirenes llunyanes de vaixells, que sonaven esmorteïdes, com un anunci a la televisió quan ets al pati. Sorollets mínims que ni tu ni jo no podíem percebre a no ser que ens hi fixéssim expressament, amb esperit explorador.

I jo t’explorava, creu-me que t’explorava… Buf.

No m’han calgut paraules per convèncer-te: d’ensumar-te he passat a llepar. I tu et deixaves, i de quina manera, i ha estat en aquell instant que m’ha vingut al cap la idea que furgar entre els llocs més recòndits del teu cos també és una bona manera d’aprendre qui ets, de conèixer-te més enllà d’un nom, d’un joc, d’on vius, del teu menjar preferit o de si ets més de platja o de muntanya. A qui li importa un nom o una adreça en un context com aquest? Jo pensava i no pensava en el gustet, en llepar-te així, en sentir que moltes vegades ensumar, xarrupar, xuclar, mirar-se, també és un camí que porta cap al món pervers de les jerarquies, i jo t’era amo, i tu m’obeïes, em pertanyies, em feies cas, i semblava que no hi podia haver res ni ningú capaç de trencar la nostra intimitat forçada sota l’ombra i aquest sol de juliol, rodant per l’herba. I una humitat gustosa m’impregnava les aixelles i les juntures de les cames…

—Trasto!

“Com?”, m’he preguntat. Ha estat com si caigués. He mirat a banda i banda i no hi he trobat ningú. Trasto… Aquest, és el teu nom? I per què coi m’hauria d’interessar el teu nom? Jo no volia fer-me preguntes, volia constatar el teu cos, però per molt que ho intentés algú et buscava i havia decidit que podia interrompre’ns. T’has paralitzat com es paralitzen els cadells quan la mare els esgarrapa pel clatell, per protegir-los… No he volgut insistir.

—Trasto, vine aquí! —Hi ha tornat la veu—. Ja n’hi ha prou, de fer amiguets.

Segons després, l’he vist: dalt del turó, calçada amb les xiruques, la teva mestressa. Una dona de mitjana edat que s’assemblava molt a la que un dia vaig tenir.

Abans que et lligués l’arnès a la corretja he pensat que un dia m’agradaria molt mossegar-te a fons les cuixes.

©Sebastià Portell