Barcelona Metropolis

És evident que els nostres espais urbans no estan pensats per proporcionar un suport físic a la vulnerabilitat, que és innata a la vida. Només cal donar un cop d’ull a l’espai que ocupen els cotxes als carrers en relació amb el delimitat per a les persones, el nombre de bancs en proporció als seients de terrasses als espais urbans o la falta de banys públics, nets, accessibles i gratuïts, entre molts altres exemples.

Posar la vida al centre no pot convertir-se en un lema buit de contingut. Prioritzar la sostenibilitat de la vida implica proporcionar les condicions materials i immaterials que donin suport a les cures; en l’àmbit de l’urbanisme, això significa trencar amb la dicotomia públic/privat, donat que la cura no se situa únicament en un espai ni en un horari determinats; les necessitats materials de les cures traspassen els límits espacials o temporals.

Les cures són heterogènies i contínues. No existeix un tipus únic d’infància, ni de vellesa, de la mateixa manera que la dependència o la discapacitat no són monolítiques; per tant, les qualitats de l’espai per acompanyar la cura han d’incloure aquesta diversitat. Posicionar les cures en l’agenda política i urbana significa posar l’accent en les condicions precises per poder desenvolupar-les i en la necessitat d’una transformació radical, en la qual les responsabilitats de les cures passin de resoldre’s en l’àmbit privat i principalment per dones a formar part d’un compromís social, col·lectiu i comunitari.

Un canvi de model urbà

Des de Col·lectiu Punt 6 fa anys que defensem un canvi de model urbà que es concreta en la ciutat cuidadora: una ciutat que ens cuida, cuida el nostre entorn, ens deixa autocuidar-nos i ens permet cuidar altres persones.[1]

No existeix una fórmula màgica per construir territoris cuidadors, però considerem que l’espai, des de les diferents escales, ha de complir determinades qualitats per afavorir i facilitar les tasques i la gestió de les cures (tant la pròpia com la cura d’altres persones):

— Proximitat. Èmfasi en l’escala de barri, en l’existència d’una xarxa d’espais, equipaments i sistemes de mobilitat amb una ubicació propera en l’espai i el temps, connectats entre si i distribuïts de manera homogènia per tota la ciutat, per facilitar la vida quotidiana de les persones. Per exemple, petits espais públics entreteixits en la trama urbana perquè persones grans o amb alguna malaltia, o que no poden fer desplaçaments llargs, puguin relacionar-se amb altres persones o simplement sortir a prendre el sol.

— Continuïtat. Per contribuir a la ruptura de la dicotomia públic/privat i afavorir el desplaçament entre espais i activitats, és important que hi hagi una continuïtat entre les diferents escales: l’habitatge, l’edifici, el barri, la ciutat i l’àrea metropolitana. Des de la dimensió social ha d’existir també una continuïtat entre la provisió de cures per part de les xarxes familiars i afectives, la comunitat i les polítiques públiques

—Accessibilitat. Promoure l’accés universal a través de la configuració, ubicació, senyalització i llenguatge dels espais.

— Conciliació. Mitjançant el disseny urbà, fomentar que les persones puguin cuidar o cuidar-se, al mateix temps que realitzen altres activitats pertanyents a l’esfera productiva, personal o comunitària. Per exemple, amb la col·locació de bancs a les zones de joc infantil que permetin la supervisió dels menuts, al mateix temps que promouen la comunicació entre les persones cuidadores.

— Autonomia. Garantir el màxim grau d’autonomia a totes les persones en els seus desplaçaments i activitats quotidianes, a través del disseny i la ubicació d’espais, equipaments, xarxes de mobilitat i elements urbans, com ara la implementació de camins escolars que promouen l’autonomia dels infants o la instal·lació de bancs als carrers perquè les persones grans puguin descansar un moment en els seus itineraris quotidians. A més a més, assegurar que existeixen unes condicions espacials i temporals que afavoreixin la gestió de les persones dependents en la presa de decisions.

— Corresponsabilitat. Facilitar, a través del disseny dels espais —l’escala, la grandària, els elements i la ubicació—, que la gestió i provisió de les cures sigui compartida i pugui donar-se fora de l’àmbit domèstic. Per exemple, promoure l’existència d’àmbits que permetin la gestió comunitària de les cures, com ara espais de criança compartida o menjadors populars.

— Dotació. Promoure la incorporació d’elements urbans com bancs, banys públics, il·luminació o vegetació, entreteixits en els diferents espais i acompanyant les activitats quotidianes de cures.

— Seguretat. Dissenyar l’espai perquè pugui ser percebut com a segur per a totes les persones, incloent-hi els aspectes d’inseguretat vinculats a les violències masclistes, però també elements d’inseguretat viària, com la intensitat i la velocitat en el ritme de la ciutat que imposen els vehicles motoritzats o la seguretat ambiental associada a la contaminació i els impactes que produeix en la salut física i mental de les persones. Es pot allargar el temps dels semàfors perquè puguin creuar el carrer tranquil·lament els més grans, els infants i les persones amb dificultats de mobilitat, prioritzant els temps de la vida en la gestió del temps públic.

La transició cap a una ciutat cuidadora significa posar les cures al centre des d’una perspectiva política i feminista. És a dir, reivindicant que són imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida, però sense construir una imatge idealitzada i naïf. Les cures ens comporten alegries, aprenentatges, sentir-nos acompanyades, però també comporten esforç, dolor, esgotament, frustració i tristesa. Repensar els territoris des de les necessitats de les cures milloraria les condicions de vida materials i immaterials de moltes persones i fomentaria una societat corresponsable amb les cures.

Com deia Gloria Anzaldúa: “Res no succeeix en el món ‘real’ llevat que passi primer a les imatges del nostre cap.” Pensem noves realitats per construir ciutats més justes on la prioritat sigui la cura de tothom i del nostre entorn.