Barcelona Metropolis

El coronavirus s’ha propagat més ràpid als nuclis urbans densos, la qual cosa ha ocasionat més mortalitat que a les zones rurals. Havent dibuixat el diagrama de comportament del virus i la seva propagació a les ciutats ens adonem que, a més d’una crisi sanitària, això que experimentem avui és també una crisi de disseny, de la forma en què hem planejat i construït les nostres ciutats i habitatges.

La crisi de la pandèmia que ha trastornat el món és molt més que una crisi sanitària. Les ciutats superpoblades, el transport de llarga distància de persones i mercaderies, així com un augment de malalts amb deficiències respiratòries degudes a la contaminació ambiental o interior han estat les principals causes del creixement exponencial del nou virus. La covid-19 s’ha desplaçat igual de ràpid que es mouen els productes de consum d’una part del món a una altra. I s’ha propagat més ràpidament a les ciutats denses, la qual cosa ha ocasionat un percentatge més elevat de mortalitat en comparació amb les zones rurals.

L’alta densitat de les ciutats i la cerca del benefici immobiliari més gran possible, anteposat a la qualitat de l’espai, també ha comportat l’existència d’una gran quantitat d’edificis “malalts” i superpoblats. Les unitats domèstiques, els habitatges i els blocs urbans sencers que no disposen de l’orientació, l’exposició al sol i la ventilació natural adequades, donen lloc a un efecte addicional al del virus: el deteriorament de la salut mental i física de les persones pel fet d’estar confinades i aïllades en cases totalment interiors i diminutes. Avui dia, aquest tipus d’edificacions s’ha convertit en una norma comú a les ciutats, les quals a més semblen planificades per obligar els ciutadans (o els productes) a invertir grans quantitats de temps per arribar a la seva destinació, tant en transport públic com privat. Són ciutats basades en economies d’escala, la producció de les quals sovint se centralitza a través de fàbriques remotes obsoletes.

Havent dibuixat el diagrama del comportament del virus i la seva propagació a les ciutats ens adonem que, a més d’una crisi sanitària, això que estem experimentant avui és també una crisi de disseny. Els problemes socials i de salut imprevistos que el nostre món afronta avui i els reptes socials i econòmics addicionals (probablement més greus) que afrontarem durant i després de la recuperació sanitària ens insten a repensar i reestructurar moltes de les tradicions del disseny dels edificis i de la mateixa ciutat, així com les bases sobre les quals han operat durant les dècades recents. Replantejar el disseny tot combinant-lo amb la ciència multidisciplinària per donar prioritat a la qualitat de vida de les persones és un camí poderós per aconseguir que l’arquitectura innovi i, per tant, generi un canvi i un impacte positiu en l’entorn construït i la societat que hi habita.

L’aposta per materials naturals i orgànics

Davant el fet que els nostres edificis actuals són els principals agents contaminants de CO₂ i consumidors d’energia, i que el sector de la construcció és el principal generador de residus del món, s’insta a l’arquitectura a redefinir el metabolisme d’edificis i ciutats. Si aprèn de la ciència dels materials, el disseny arquitectònic pot promoure la creació d’ambients interiors més saludables tot evitant el plàstic, el plom i altres materials tòxics emprats tradicionalment en la construcció d’interiors. Els compostos bio, naturals i orgànics nous o renovats (que inclouen terra, biomassa, ceràmica i certs tipus de fusta) poden millorar la qualitat de l’aire interior i reduir les malalties respiratòries alhora que contribueixen al refredament i a l’escalfament passius, la qual cosa mitiga, per tant, la necessitat d’augmentar els interiors hermètics que, al seu torn, poden provocar la concentració d’àcars de la pols.

En lloc de materials sintètics d’alta enginyeria, cal que insistim en un nou paradigma pels materials de construcció derivats de recursos naturals o creats per fluxos de rebuig orgànic, els quals poden transformar-se en recursos nous per crear productes d’enginyeria per a la construcció i l’arquitectura que contribueixin a una nova cadena de valor on el rebuig o el contingut orgànic siguin els recursos principals. També hauríem de parar més atenció als artesans locals o a les comunitats de fabricants i makers que estan contribuint a la creació d’una varietat de “receptes” i tècniques de bricolatge DIY (“do it yourself”, o “fes-ho tu mateix/a” en català) per produir nous compostos reciclats o de base natural i bio. Potenciats per la cultura del codi obert i d’internet, els individus i les comunitats locals poden personalitzar aquestes noves biblioteques de materials per construir els seus propis refugis de productes “circulars”.

Algoritmes i intel·ligència col·lectiva, eines per planificar

Finalment, es pot aprendre de la ciència de dades i de les ciències socials. El disseny arquitectònic i l’anàlisi urbà poden integrar models estadístics i algoritmes per predir fenòmens, incloses les epidèmies o els desastre naturals, entre d’altres. L’Internet de les Coses, les tecnologies de sensors i les aplicacions mòbils s’han convertit en eines fonamentals durant la crisi pandèmica per monitorar, predir i prevenir brots del virus. I també poden preveure altres crisis, com la climàtica. En una societat digital accelerada, les dades recopilades de milers de milions de dispositius i les nostres empremtes digitals són el combustible més valuós per fer funcionar els motors de la planificació sostenible.

Però encara aprendrem més si observem i analitzem la intel·ligència integrada en les decisions desorganitzades dels usuaris en el nostre entorn construït. En superposar les dades quantificades amb les dades qualitatives dels desitjos de les persones, podem planificar solucions basades en les necessitats reals dels ciutadans de cara al nostre entorn urbà futur. Així, cal que invertim en models de disseny d’intel·ligència col·lectiva que vagin més enllà de la intel·ligència cognitiva o artificial. La combinació de big data, intel·ligència artificial i saviesa col·lectiva (crowd intelligence) obre possibilitats úniques per a la cocreació i la planificació centrades en l’ésser humà, i impulsa dissenys adaptatius i en temps real que serveixen tant per les persones com per crear estratègies de resiliència en l’entorn que habiten.