Barcelona Metropolis

“La creació de les següents pintures ha d’imaginar-se com segueix: una persona està asseguda a la vora del mar. Està pintant. De sobte, al seu esperit irromp una ària. Quan comença a taral·lejar-la s’adona que l’ària encaixa exactament amb el que intenta plasmar en el paper. Al cap se li forma un text. I comença a cantar la melodia amb les seves paraules. Una vegada i una altra. Amb una veu forta, fins que la pintura sembla acabada”.

Així comença l’obra de Charlotte Salomon el mes de juny de l’any 1941. Divuit mesos després abandona La Belle Aurore i emprèn el camí de Villefranche-sur-mer; sota el braç hi du els 782 guaixos que ha pintat obstinadament a la cambra de l’hostal francès. N’ha fet tres paquets que llegarà al doctor Moridis per a l’Ottilie Moore, ara a Lisboa esperant embarcar cap a Amèrica. Protectora i amiga hospitalària, li ha donat refugi a la vil·la L’Ermitage, vora Niça. El doctor recorda les paraules de Charlotte aquell dia: “És tota la meva vida”, potser una altra manera de dir que l’ha salvada la imaginació.

La de Charlotte és la història singular d’una noia immersa en la tragèdia d’un mal familiar, un llinatge de suïcidis, un rosari de morts heretades que li és descobert intempestivament, a l’exili. De disputar-se entre la follia que l’emporta i el desig d’arrelar-se a la vida, en neix la seva obra. Un dels guaixos esbossa una jove amb un llenç a la falda. Sobreposat a la figura, hi llegim “Déu meu, fes que no embogeixi”. La paraula “no” (night) es troba al llindar de la finestra; ja gairebé del cantó dels morts. La biografia de la família, jueva, burgesa, berlinesa, és també la història política d’una nació i els seus pàries. Aquells mateixos anys Walter Benjamin, a qui a Charlotte li agradava de llegir, s’arrencava la vida a Portbou.

Charlotte munta escenes somniades amb records, figures amb textos i melodies per dir i donar a imaginar alguna cosa de la pròpia existència. D’això n’han dit autobiografia, però certament ho desborda. Pensa l’obra com si fos un teatre. L’organitza en tres actes, presenta els personatges principals —inspirats en la vida real, amb pseudònims—, dibuixa les escenes, les situa, escriu els textos, indica les tonades i les lletres d’algunes cançons. De vegades és narradora, d’altres protagonista o espectadora: “He estat tots els personatges de la meva peça”, escriu en una carta posterior. “He après a seguir tots els camins. És així com he esdevingut jo mateixa.” Tot es juga en aquest moviment imaginatiu que li permet de desplaçar i reformular constantment el punt de vista..

Una altra refugiada, Hannah Arendt, solia citar les paraules de Dinesen “totes les penes poden suportar-se si les posem en una història o expliquem una història sobre elles”. Deu ser que el poder del relat té a veure amb això: la sospita de comprendre o suposar un sentit a tot plegat. Guaix rere guaix, acompanyem la formació d’una subjectivitat, descentrada i fràgil. Hi posarà fi l’anonimat del sistema concentracionari. El dia 10 d’octubre de 1943 és assassinada a Auschwitz la presonera número 5571. Poc abans un transport havia abandonat el camp francès de Drancy amb Charlotte i el seu avi matern. Ella tenia vint-i-sis anys i estava embarassada. 

És justament a l’acte central que tot esclata. Les escenes detallades del pròleg esdevenen traços cada cop més abstractes, pinzellades ràpides i lliures, envolades. Les paraules envaeixen progressivament les làmines i les formes es multipliquen en repeticions obsessives, rengleres de cares i de mans, cossos com dofins emportats pel corrent. Al pròleg, la superposició de textos i pintura venia donada per pàgines transparents adossades als quadres. Com si fossin cal·ligrames, alguns textos esposen les figures tot integrant-se al dibuix, s’hi repengen. M’encongeixo davant els versos de la cançó “Et trenem una corona virginal amb seda violeta” resseguint, per sobre del calc, el cos dislocat de la mare morta.

A poc a poc, l’artista abandona les transparències i gargoteja els textos directament sobre la pintura. A l’epíleg, hi són omnipresents. Diríem que empenyen les imatges al revers del quadre. És un frenesí de colors, blau groc i vermell. Imagino com els cossos llargueruts es redrecen per tornar-se lletres i com aquestes podrien esdevenir cossos en llegir-les. O tal vegada les hauríem de cantar? Potser sí que convindria d’avançar en l’exposició entonant els diàlegs entre dents i taral·lejant les melodies, com fa Charlotte.

Ara l’obra es tanca amb una noia vora el mar. És l’alter ego de l’artista. Ens dona l’esquena i passa el pinzell per una tela transparent; hi veiem a través el blau de l’aigua, el taronja de les cames, el gris de la terra on s’asseu. El dibuix coincideix amb la naturalesa, és la darrera finestra, l’últim llindar. Sobre la pell, tres paraules tatuades: Vida? O teatre?