Cap a una cultura de la participació

Retrat d'Anastasia Kavada.

Anastasia Kavada, professora de Comunicació i Política a la Universitat de Westminster, estudia des de fa anys la interacció entre els mitjans digitals, els moviments socials i la participació democràtica. El mes de maig de 2021 va conversar al Born Centre de Cultura i Memòria amb Simona Levi i Paula Kuffer sobre la difusió massiva de les fake news i la seva capacitat per degradar els sistemes democràtics.

Les plataformes de xarxes socials són un reflex de la condició humana: serveixen per manipular eleccions, difondre notícies falses i afavorir l’ascens de l’autoritarisme, però al mateix temps són una eina essencial per als processos col·lectius d’organització i per a les mobilitzacions socials. En definitiva, projecten la millor i la pitjor cara de l’ésser humà. La línia de recerca de la professora Anastasia Kavada se centra en el paper de les plataformes digitals en la transformació política, posant èmfasi especial en l’ús que en fan els moviments socials com ara Occupy, la Primavera Àrab o els Indignats. El 2007 va defensar la seva tesi doctoral, on va estudiar l’ús de les llistes de correu electrònic i la web per part d’activistes implicats en aquests i altres moviments socials.

La nostra percepció de les xarxes socials ha fet un gir de 180 graus en els darrers anys. Durant la campanya electoral que va portar Donald Trump a la Casa Blanca, el 2016, Twitter i Facebook es presentaven com a plataformes neutres de distribució de continguts. Quatre anys després, executaven una decisió tan transcendent com perillosa: eliminar la veu del president dels Estats Units després que aquest hagués sembrat dubtes sobre el procés electoral per correu postal i hagués animat els seus seguidors a manifestar-se al Capitoli mentre el poder legislatiu estava comptant els vots per certificar la victòria de Joe Biden en les eleccions presidencials del 2020. El resultat, conegut per tothom, cinc morts i desenes de ferits, deixava paleses les greus conseqüències de la desinformació en les societats democràtiques.

Com hem arribat fins aquí? Diu Anastasia Kavada que, des del 2007, les xarxes socials faciliten la disseminació d’informació falsa per dos motius. Primer, pel model de negoci, ja que aquestes plataformes necessiten aplegar gran quantitat de persones per interactuar amb els continguts amb l’objectiu de recollir dades i vendre publicitat (aquest model de negoci l’ha estudiat i descrit en detall la periodista Marta Peirano en el llibre El enemigo conoce el sistema, Debate, 2019). Segon, perquè els algorismes de personalització serveixen per reforçar les creences pròpies, cosa que ens porta a aïllar-nos cada cop més de qui pensa diferent i tancar-nos en la nostra ideologia, és a dir, radicalitzar-nos. El fenomen el va descriure el professor de Dret Cass Sunstein en el llibre República.com. Internet, democracia y libertad (Paidós, 2003), i el va popularitzar l’activista Eli Pariser a través d’una TED Talk que després va prendre forma de llibre: El filtro burbuja: cómo la web decide lo que leemos y lo que pensamos (Taurus, 2017).

Propaganda digital

La propaganda digital és el darrer ingredient d’aquesta tempesta perfecta. Les plataformes tecnològiques segmenten els usuaris en funció del seu patró de navegabilitat. Així poden saber si una persona està indecisa entre dues opcions polítiques pocs dies abans d’unes eleccions, i generen contingut publicitari personalitzat per decantar el seu vot cap a una postura determinada. És el que va passar, per exemple, en l’escàndol de Cambridge Analytica. En paraules d’un dels extreballadors de la consultora política: “Vam fer servir Facebook per accedir a milions de perfils d’usuaris. I vam construir models per explotar el que sabíem d’ells i apuntar als seus dimonis interns. Aquesta era la base sobre la qual es va fundar la companyia”. Tot i que Cambridge Analytica va tancar, hi ha altres empreses que avui fan la mateixa tasca i, segons Kavada, van operar en el procés electoral del referèndum del Brexit, per exemple.

Com combatre la desinformació a les xarxes socials? La solució passa per la regulació de les empreses tecnològiques i l’alfabetització digital. A finals de l’any passat, el Regne Unit, per exemple, presentava un projecte de llei per regular el contingut il·legal a Internet, en què establia multes de milers de milions de lliures per a les plataformes que no assumissin la responsabilitat d’eliminar el material d’apologia del terrorisme i d’abús sexual infantil. Alemanya prenia mesures similars amb multes de fins a 20 milions d’euros per difondre discursos d’odi i França apostava per sancionar les tecnològiques que permetessin la desinformació durant els processos electorals. D’altra banda, institucions públiques treballen per donar a conèixer eines i metodologies perquè la ciutadania pugui combatre de manera autònoma la desinformació. La Comissió Europea treballa estretament amb les plataformes de xarxes socials per animar-les a promocionar fonts fiables, a invisibilitzar els continguts que no hagin estat verificats i siguin falsos o enganyosos, i a eliminar els que siguin il·lícits. La UNESCO, per la seva part, acaba de publicar un manual titulat Journalism, ‘Fake Newsand Disinformation per donar recursos a la ciutadania per discernir entre informació fiable i no fiable i tenir una dieta informativa saludable.

Mobilitzacions socials

Però no tot és manipulació, desinformació i auge de l’autoritarisme a les xarxes socials. Aquestes plataformes també van contribuir a les mobilitzacions socials com Occupy, la Primavera Àrab o els Indignats. Aquests projectes tenen en comú tres aspectes clau que caldria recuperar per endreçar l’escenari actual de caos informatiu. En primer lloc, demanen acció. “Els ciutadans no són simplement receptors d’accions polítiques, sinó també productors de política. No només fan servir Internet per consumir informació, sinó per crear-ne”, diu Kavada. Segon, són projectes que s’articulen al voltant del concepte d’igualtat, entès que necessiten la implicació de tota la ciutadania, independentment del seu sexe, gènere o origen. 

“La descentralització de la governança és imprescindible, perquè descentralitzar és donar veu a la diversitat. No només els experts fan coneixement, sinó que el coneixement és produït per tothom”, afegeix. Tercer: bé comú i cures. Es tracta de posar l’empatia, la solidaritat i la cura al centre. Són moviments socials que van sorgir per donar resposta a la devastadora crisi financera del 2008 i que reapareixen ara per fer front a l’actual crisi sanitària del coronavirus.

La clau de volta rau en la cultura de la participació. Un cop acaba la seva exposició, Kavada calla i s’obre el torn de preguntes. Silenci. Com educar la ciutadania en la participació? “La ciutadania no participa perquè creu que les seves aportacions no són importants i no es tindran en compte. La centralització de la governança no ha permès la cultura del debat i ara cal fer pedagogia si volem millorar la qualitat del sistema democràtic”, assenyala Kavada. “La participació a través de les xarxes socials i els mitjans digitals va ser molt important en la constitució del 15-M”, afegeix Simona Levi, “però el sistema se la va apropiar a la seva manera. Les institucions ens proposen parlar, però no participar. Haurien de plantejar processos participatius reals, dotar la ciutadania de competències i exigir-li responsabilitats”.

“El problema de la desinformació no es troba ni en els mitjans digitals ni en les plataformes de xarxes socials, sinó en el poder, en les organitzacions que centralitzen allò que hauria de ser l’espai de tots i de tot”, coincideixen les dues expertes. Només descentralitzant la xarxa i promovent una cultura de la participació real es pot revertir el problema de la desinformació que actualment degrada tots els sistemes democràtics.

 

El butlletí

Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis