Barcelona Metropolis

Així es dibuixen les línies d’un model de metròpolis policèntrica i inclusiva, que ha de ser capaç de mobilitzar públics arreu del territori, diversificant els focus d’activitat. L’impacte d’aquesta reorganització del teixit cultural de Barcelona es pot avaluar a través d’exemples concrets i ben coneguts, que van des de la redistribució dels escenaris de les Festes de la Mercè fins al paper que es vol donar a la Fabra i Coats com a equipament cultural de referència fora dels circuits habituals.

Què significa educar els públics?

Un dels eixos que vertebren el rumb de les polítiques culturals de Barcelona, probablement el més important, consisteix a enfortir el vincle entre cultura i educació. És un exercici interessant, des del punt de vista de la democratització de la cultura, però té un equilibri delicat. En primer lloc, perquè, segons com s’apliqui, el concepte d’educació pot tenir connotacions paternalistes. “El que nosaltres ens proposem dur a terme és una descentralització, no una desconcentració”, puntualitza Caramés. “És a dir, no es tracta que anem als barris a dir què s’hi ha de programar. Es tracta de facilitar que la cultura hi emergeixi, de manera natural, assignant-li espais de referència.”

Un bon exemple per entendre la magnitud d’aquest propòsit són les dues activitats que l’artista Albert Gusi ha convocat aquest any en el calendari de Temporals. La primera, organitzada al voltant del Centre Cívic Navas, proposava un itinerari per la història de Navas, dissenyat amb la complicitat de l’Associació de Memòria Històrica del barri. Els participants anaven empenyent unes pilotes inflables enormes, de gairebé dos metres i mig de diàmetre, que Gusi ha utilitzat en molts dels seus projectes anteriors. “La proposta és concebre l’espai públic com un espai de joc, lúdic, divertit”, explica Gusi. Les pilotes anaven rodant per l’avinguda de la Meridiana i es perdien entre el traçat dels carrers limítrofs. Al llarg del recorregut, el seguici anava fent diverses parades en punts rellevants, on alguns dels veïns i veïnes de més edat relataven, en primera persona, un grapat d’esdeveniments i anècdotes del passat del barri.

La segona activitat va tenir lloc a l’entorn del Centre Cívic Can Basté. En aquest cas, la proposta consistia a fer una radiografia fotogràfica de la zona de Virrei Amat, que va acabar amb la reconstrucció col·laborativa d’un seguit de fotografies de gran format, impreses en lones gegants, al terra de la plaça on es troba el centre cívic. Gusi ha preparat una tercera activitat, per a la tardor, al voltant de l’exposició que acull el Centre Cívic Joan Oliver-Pere Quart, al costat del Camp Nou.

L’espectador metropolità

Tots aquests esforços en l’àmbit cultural estan adscrits a un discurs de ciutat que s’ha anat alimentant en els darrers anys. Així, per exemple, Barcelona va establir un precedent en la manera d’articular els esdeveniments culturals quan, el març del 2018, es va celebrar la primera edició del festival Dansa Metropolitana, un programa compartit amb onze municipis més de l’àrea metropolitana, que hi participen de manera transversal i en igualtat de condicions. “És cert que la ciutat de Barcelona hi exerceix un lideratge inevitable per les seves dimensions i el volum de gent que hi viu”, explica Esteve Caramés, “però s’hi treballa des d’una paritat total, amb complicitat, i amb la idea que la resta d’ajuntaments que hi estan implicats puguin fer-se seu aquest lideratge.”

Més enllà de l’incentiu necessari que el festival suposa per al sector de la dansa i de l’atractiu del seu cartell, la importància del Dansa Metropolitana és que impulsa un nou model a l’hora de delimitar el territori: desacredita la idea nuclear de Barcelona i busca obrir connexions entre ciutats com Sabadell, Cornellà o Granollers. Les rutes que s’han creat a partir d’aquesta experiència de municipis confederats estan servint de base per planificar altres cites culturals de gran envergadura. Per exemple, la biennal d’art Manifesta, un programa d’arts visuals nòmada i de renom internacional que Barcelona ja es prepara per acollir en la pròxima edició, l’estiu del 2024. “Estem convençuts que la cultura ha de ser metropolitana, i pensem, cada vegada més, en un perfil d’espectador metropolità, acostumat a agafar el metro o els ferrocarrils per anar a veure allò que li interessa”, declara Caramés.

És probable, però, que aquest espectador de què parla Caramés encara no existeixi, que sigui més un desig que una realitat. Això es veu molt clar si, per exemple, comparem el nombre de visites que reben al llarg de l’any els dos centres de cultura contemporània de referència de Barcelona, la Fabra i Coats i el CCCB, amb una oferta de programació que apel·la a públics objectius similars: segons dades oficials, el 2021, la Fabra i Coats, situada a Sant Andreu, va rebre un total d’11.328 visites; en canvi, el CCCB, que encapçala amb el MACBA l’itinerari dels equipaments culturals que es concentren al Raval, en va rebre 185.802.

És el que fan, per exemple, els membres de la plataforma On el teatre batega, desenvolupada des de l’Associació d’Empreses Teatrals de Catalunya, amb l’objectiu de consolidar una xarxa de teatres de petit format repartits per tot el país. “Intentem treballar conjuntament per enfortir els valors que aporta el teatre de proximitat i buscar estratègies per difondre aquests valors”, explica Marina Marcos, des de la codirecció del Maldà, un dels espais que formen part de la plataforma. “Connectem zones de Barcelona molt diferents, amb perfils socioeconòmics i demogràfics molt heterogenis, perquè volem potenciar l’intercanvi de públics. Per això hem creat el primer abonament teatral multisales de Barcelona.” Marcos anuncia, amb alegria, que a través d’aquest abonament ja han posat en circulació més de 1.400 entrades.

En una tessitura similar, el col·lectiu GRAF treballa per facilitar el contacte habitual entre diversos espais de tot Catalunya que programen sota el paraigua del concepte d’art contemporani. “Busquem mobilitzar el públic de Barcelona, però sobretot ens interessa que les sinergies entre els equipaments de Barcelona i el que passa a les rodalies desperti l’interès d’un públic local”, comenta Marc Vives, artista i membre de GRAF.

L’espectador dins del procés creatiu

El repte de reformular la relació amb els públics té una segona dimensió indispensable, que té a veure amb la manera en què imaginem la implicació de l’espectador en el procés creatiu. En els darrers anys, aquest ha estat un tema de discussió central en l’agenda de moltes ciutats del món, com Roma o Ciutat de Mèxic, en les quals Barcelona busca i troba referents. Ho demostra el llibre A Restless Art, publicat el 2019, on l’artista i investigador François Matarasso analitza la incidència de l’art participatiu, i en especial de l’art comunitari, gràcies a la normalització de la seva pràctica, a través dels casos concrets de quinze països diferents.