Barcelona Metropolis

Amb el títol Altres Brosses. Joan Brossa i la poesia d’acció, el parateatre, la Fundació Joan Brossa —sota la batuta de Joan M. Minguet i amb un gran equip de col·laboradors com a orquestra— presenta un llibre (editat per l’Ajuntament de Barcelona) i una exposició que són, i es pot dir des del principi, un cant a la llibertat en la seva dimensió més gran. No és per res que l’espai que acull l’exposició haja estat batejat amb el nom de Centre de les Arts Lliures, perquè Brossa i llibertat van de bracet.

L’eix discursiu sobre el qual gira aquesta proclama és la relació entre Brossa i el parateatre, amb totes les disciplines que el conformen, que no són altres que les que se situarien fora dels límits “caducs i castradors” que imposa la tradició decimonònica: el circ, el music-hall, els espectacles de màgia i il·lusionisme, l’striptease o, amb menció especial, la performance, per ser aquella en la qual Brossa es va inscriure.

Val a dir que el llibre fa honor a la temàtica que defensa i s’allibera dels límits que se li pressuposen perquè sovint, mentre el llegim i el mirem, tenim la sensació de tenir a les mans una petita exposició portàtil. Que s’entenga bé, petita per fàcilment transportable, que no per l’abast ni la varietat i l’interès dels documents i textos aportats. I si bé Minguet al·ludeix a les limitacions d’espai que tant un llibre com una exposició (portàtil o no) poden tenir per abastar un univers tan vast com el brossià, l’autor va per feina i en té prou per endinsar-nos i transportar-nos a un món acolorit que reclamava el seu espai desacomplexadament i amb força, enmig de la grisor sembrada pel règim del dictador “rata de la més mala delinqüència”, en paraules del mateix Brossa.

Per a Brossa tot era poesia. És per això que, en el poeta que es definia com a tal, trobem el dramaturg, el prosista, l’artista visual, un sol home que se saltava els límits i que va prendre la llibertat, l’experimentació i el risc com a bandera. Tal com ell va dir en més d’una ocasió i Minguet recorda al seu text introductori: “La poètica del prestidigitador o del pallasso o, més que ningú, del transformista, eren —i són per sempre— en la base de la seva actitud com a poeta: de la seva poesia que, com el funàmbul, s’arrisca fins a registres suprems”. I és que el poeta també va assumir el risc amb totes les seves conseqüències, fins i tot les d’exposar-se a la incomprensió, per trobar la manera de sorprendre, revoltar i subvertir consensos.

Al llarg dels deu capítols que conformen el llibre (i també l’exposició), Minguet ens condueix al moll de l’os de l’imaginari creatiu de Brossa, un món d’il·lusió i sorpresa, de personatges bohemis i camaleònics, orgullosos de conviure amb tota mena de públics. Artífexs, tots ells, de les disciplines escèniques que van fascinar el poeta per la seva antinarrativitat, la capacitat de sorprendre i l’alt grau d’efecte poètic instantani que revertien sobre l’espectador. Un espectador que és apel·lat a utilitzar la seva intel·ligència per prendre un paper actiu en la tasca alliberadora que és trencar els consensos culturals atàvics i, en resum, burgesos. Un espectador a qui se li demana que siga capaç de deixar-se portar per la màgia que, en paraules de Brossa, és “…l’única matèria en què resulta més fàcil d’enganyar l’intel·ligent que no pas l’ignorant; perquè l’intel·ligent no s’oposa a la il·lusió i, en canvi, l’ignorant veu en els jocs un repte a la seva intel·ligència”.

La proposta, doncs, és la següent, tan seductora com alliberadora: deixem-nos portar pel descontrol, deixem-nos sorprendre i il·lusionar; abracem la revolta, transformem-nos i despullem-nos. Però, sobretot, siguem crítics amb els qui pretenen imposar una única realitat, o la seva com l’única veritat, i fem-ho des de la poesia, la bellesa i la ironia. Fem caure la quarta paret i atrevim-nos a sortir a l’escena, fem nostres les paraules del poeta: “La vida segueix el seu curs. Puja i baixa, ordena i desordena els esforços. De vegades, és finestra; de vegades és mirall. Joc, màgia, teatre, cinema, poesia, formen part d’aquesta il·lusió tan necessària que és l’art”.