Barcelona Metropolis

Si la novel·la no hagués parlat dels Jocs, dels atemptats de la Rambla o del referèndum de l’1-O, potser no hauria passat res. Perquè l’encert de Simón són els ambients i els personatges. Sobretot, l’ambient del bar gallec, amb els taxistes i la clienta que treballa a El Molino, i el noi que va vestit amb samarretes i anoracs de propaganda. T’hi trobes dins. I no se’t fa gens estrany que el personatge de Rico, després d’una nit destructiva, es posi a pelar patates amb un perol i que les patates que sobren pelades es facin negres, com la seva desesperació. Està molt bé la idea dels personatges que tenen la psicologia de figures de jocs de rol. La novel·la fa unes translacions interessants entre el món d’aventura dels llibres que llegeix el protagonista i el món contemporani. Simón és un Barry Lyndon que, en lloc d’enrolar-se a l’exèrcit, entra a treballar en un restaurant d’estrella Michelin. No era gens fàcil que sortís bé i té molta gràcia, amb Sid, l’excantant punk que ara controla el restaurant. Altre cop els rols! Innocent, reservat, massa viu, resignat, amb la sensació que ha de cuidar de tot i de tothom, Simón és un gran personatge.

La novel·la té un anticlímax violent, quan l’ascensió del noi queda tallada. I una part, per a mi, sobrera: quan els personatges s’envien correus electrònics. Ja entenc que, en el joc de referències a les novel·les del mercat de Sant Antoni que llegeix Simón, aquesta part actualitza la novel·la epistolar d’altres èpoques. Però encara no he trobat cap llibre en el qual els correus electrònics tinguin ritme i interès literari. Potser n’hi ha algun i no el conec. De l’anticlímax se’n surt bé, però la novel·la s’empantana una mica i perd lluentor. Arriba un moment en què l’autor, el lector i els personatges es coneixen tots massa. Simón comença com Pimpinela Escarlata i acaba com Fouché, en una bassa d’antiheroisme. Sempre hi ha idees brillants: quan Estela diu que la crisi és un líquid de contrast que fa visible els mals del sistema. “Cuando era adolescente, Simón siempre se había extrañado de por qué en sus libros la Historia con mayúscula conspiraba una y otra vez para ponerse a los pies de determinados personajes y convertirlos en héroes, si en la suya, en su propia historia, la Historia parecía cansada.” En aquesta Història cansada vivim. I Miqui Otero l’ha explicat de meravella.