Barcelona Metropolis

Hi ha una infinitat de fronteres a Barcelona. Les socials, que separen maneres i possibilitats de vida (el concepte upper Diagonal, el Paral·lel i la Rambla encaixonant misèria al Raval, la desigualtat entre els barris limítrofs de Besòs-Maresme i Diagonal Mar); les naturals (el mar, la muntanya, els dos rius); les artificials (carreteres, carreteres, carreteres), i les de tota la vida (la Riera Blanca). Fent un cop d’ull al nom i a les característiques dels barris fronterers es confirma que, com a norma general, a la perifèria de la metròpoli la vida és més dura, més costeruda. Tanmateix, la història de la ciutat, les annexions dels antics municipis al final del segle XIX i principi del XX i la consegüent absorció de les cases d’estiueig de la burgesia barcelonina són també l’origen dels barris més rics de Barcelona, molts d’aquests també a la frontera.

Durant l’edat mitjana, Barcelona tenia jurisdicció criminal pròpia. Així doncs, per tal d’avisar aquells qui entressin a la ciutat de quin peu calçava la justícia en aquesta banda del Tibidabo, es col·locaven forques al llarg dels marges municipals, en zones de pas i encreuaments, allà on poguessin ser ben visibles al foraster. L’última d’aquestes forques, la més llunyana del centre de poder de la ciutat, la més fronterera, era la quinta forca. La de Finestrelles, la de la Trinitat. Avui dia, quan surts del metro de Trinitat Vella el primer que sents és el brogit apagat de motors de cotxe. És una fressa constant, sense gaire estridència, més enllà dels clàxons. El rum-rum que es dilata en l’espai i el temps d’un barri partit en dos, la Trinitat.

La part vella es troba encotillada per l’entrada a Barcelona des de la Meridiana (C-33), el final de l’autopista C-58, el nus de la Trinitat i el primer tram de la ronda de Dalt. Tant de ciment no n’entén, de proporcions humanes. Però la Trinitat també està tocant a la frontera fluvial del nord de Barcelona —el riu Besòs— i disposa d’un pulmó verd considerable, que ocupa la part interior del nus de la Trinitat, la qual cosa fa que, a banda del soroll dels motors, per aquesta zona s’escoltin les refiladisses dels ocells. Aquí comença també —a Torre Baró— la serra de Collserola.

La Trinitat és un barri humil, popular, que ja compta amb més d’un segle d’història. Abans, un grapat de masies en formaven el nucli habitat, però des dels anys vint del segle passat aquest vessant del turó de Finestrelles va començar a acollir immigrants aragonesos, valencians i murcians, que venien a treballar en les obres de prolongació del metro per a l’Exposició Internacional de 1929 i ells mateixos aixecaven les seves pròpies cases. Una passejada des del parc de la Trinitat, enfilant el carrer de la Madriguera, permet trobar habitatges de principis del segle XX, alguns amb passadís comunal i pati. Segons dades de l’Ajuntament, el 2016 la Trinitat Vella tenia un índex de renda familiar disponible bruta de 48,9 punts, tenint en compte que 100 és l’índex mitjà dels barris de Barcelona. Això vol dir que, en la llista dels 73 barris ordenats per renda familiar, ocupen la posició 70.

Un cop creuada la Meridiana, s’arriba a Trinitat Nova. Aquesta és la zona més alta de Barcelona, la que queda per damunt de la ronda de Dalt i que sembla voler remuntar el Besòs. Trinitat Nova és el segon barri més pobre de la ciutat. Allà, la candidatura d’Ada Colau es va endur el 39,6 % de vots en les darreres eleccions municipals, per davant del PSC, que va quedar segon amb un 15 %. Més amunt de la Trinitat trobem Torre Baró, el tercer barri més pobre; i encara més amunt, Ciutat Meridiana, vil·la desnonament, el més pobre dels 73 barris, amb un índex de renda familiar de 34,3 punts per a un 100 de mitjana. I, ja a la ribera del Besòs, el barri de Vallbona: 1.354 residents en l’extrem nord de la ciutat que, per sortir-ne, han de creuar l’entortolligament d’autovies que conformen la C-17, la C-58 i la C-33, uns vint carrils.

En el carrer llunyà de Roger de Flor, al barri de la Dreta de l’Eixample, tocant a l’estació del Nord, neix el carrer de Ribes. Antigament, era una camí que connectava el centre de la ciutat amb el Vallès, Vic i els Pirineus. Ara, el primer tram amb aquest nom arriba fins a la plaça de les Glòries Catalanes. Més enllà, la carretera de Ribes passa a denominar-se carrer del Clot. Passat Felip II, carrer Gran de la Sagrera. Passat el parc de la Pegaso, carrer Gran de Sant Andreu. I més enllà del passeig de Santa Coloma, recupera el nom original: carretera de Ribes. Tot aquest recorregut urbà de l’antiga carretera és el que cobreixen avui els carrils de l’avinguda Meridiana i, per extensió, la C-33 i la C-17. Amb 7,1 quilòmetres de longitud, és la tercera via més llarga de la ciutat, per darrere de la Diagonal i la Gran Via i, juntament amb aquestes, conforma l’estructura bàsica viària de sortida i entrada de la ciutat. Més enllà, ha estat i encara és un focus de protesta social, que en demana el soterrament. Així doncs, la Meridiana també és la imatge del model de ciutat basat en l’ús preeminent del vehicle privat.

Algú que entri amb cotxe a la ciutat per la Meridiana descobrirà ciment, dos monstruosos murs laterals a banda i banda de la via i blocs d’edificis, així com una absència alarmant d’espais verds. Si s’entra per la banda oposada, la B-23, per la Diagonal, es podrà veure tan bon punt s’accedeixi a la ciutat el parc de Cervantes, el dels jardins de Pedralbes o, més enllà, el Turó Park. També hi veurà universitats, seus d’empreses multinacionals i bancs, hotels, promocions d’habitatges de luxe i voreres amb vegetació abundosa.

Les cròniques de Xavier Theros assenyalen que per la zona de Can Caralleu —un barri apartat de la resta de la ciutat, a mig camí entre els accessos al túnel de Vallvidrera i el monestir de Pedralbes—, hi baixaven antigament algunes rieres. Una d’aquestes discorria pels dipòsits lletosos de caolí de Collserola, motiu pel qual en deien Riera Blanca. Actualment, la Riera Blanca comença a la Ciutat de la Justícia i acaba al Camp Nou, tot i que el seu origen sembli remuntar-se a més altura.

La vida social en aquesta frontera urbana es dispara en la dècada dels anys vint del segle passat, també amb l’arribada d’aragonesos i de murcians, sobretot, al barri de la Torrassa, a l’Hospitalet, adjacent a l’antiga Santa Maria de Sants. Segons les cròniques de Francesc Candel, durant la Segona República els murcians que havien poblat el barri hospitalenc de la Torrassa, tots ells d’allò més anarcosindicalistes, van col·locar un cartell a la Riera Blanca que anunciava a tots aquells qui volguessin entrar des del barri veí de Sants que: “Cataluña termina aquí. Aquí empieza Murcia”. El 1966, Josep Maria Huertas Claveria escrivia: “En una banda de la Riera Blanca, Barcelona; en l’altra, l’Hospitalet. Així i tot no acabes de veure per què totes dues no són ja Barcelona, perquè no les diferencia res d’especial, tret que canvia el nom dels carrers que creuen, cosa que serveix només per enredar el foraster.” Avui en dia, l’únic que fa palesa l’existència d’una frontera a la Riera Blanca és que en una banda, als contenidors d’escombraries, hi diu “LH ben net” i, en l’altre, “Ajuntament de Barcelona”.

Les darreres migracions arribades des de l’Amèrica Llatina i el Magrib han diluït encara més les diferències culturals a banda i banda de la frontera. Si abans certament se sentia molt més català a mesura que s’endinsava a Barcelona, avui els accents caribenys s’hi escolten uniformement a cada cantó de la Riera.

Al voltant del Camp Nou, allà on la Riera Blanca passa a denominar-se Arístides Maillol, hi abunden els turistes i les botigues de souvenirs i de samarretes del Barça. Quan s’arriba a Collblanc, als antics Cinemes Continental (ara tan sols un bingo), l’activitat turística es va reduint progressivament fins a desaparèixer pràcticament uns quants metres més enllà, a la zona on fa molts anys s’aixecaven barraques poblades per gitanos. Ara només n’hi queda una, al número 22.