Barcelona Metropolis

Els estudis barcelonins de creació audiovisual viuen el seu millor moment ara que la realitat virtual, les instal·lacions immersives i l’animació digital desperten cada vegada més interès. Majoritàriament concentrats al districte del 22@, aquests creadors exploten tot el potencial de les tecnologies més innovadores, se superen projecte rere projecte i fan real el que ahir mateix semblava ciència-ficció. Conversem amb els professionals de les arts digitals que han participat en l’última exposició immersiva del Centre Ideal, dedicada a la pintora Frida Kahlo, i també en molts altres projectes.

La seu de Martes Studio és exactament com t’imagines una oficina del 22@: una única sala allargada de sostres alts i acabats industrials, amb taules infinites on es troben alineats un Mac rere un altre; just a l’entrada, bicicletes i un cartell lluminós que diu “Life on Martes”; al fons, plantes tropicals que busquen la llum dels finestrals; a mà esquerra, una taula de billar i una altra de ping-pong que ofereixen diversió durant els lentíssims renders.

Fundat el 2017 per Roger Amat, Joan Molins i Xavi Trilla, aquest estudi s’ha encarregat de la instal·lació immersiva del Centre Ideal, on es projecta una biografia immersiva de Frida Kahlo en 800 metres quadrats de pantalla; una experiència hipnòtica i absorbent que conquereix les parets i el terra i per a la qual han calgut 27 projectors sincronitzats. Es tracta de tècniques audiovisuals d’última generació, cada cop més apreciades tant pel públic com per empreses i institucions. “Ja fa deu o quinze anys que s’estan desenvolupant aquestes tècniques, però ara hi ha una consolidació”, explica Joan Molins. “Comença a haver-hi més inversió, més espais, més museus, més infraestructura, més oportunitats.” Roger Amat afegeix: “No només hi ha més diners, sinó que també és més barat de produir. La tècnica s’ha democratitzat”; i Xavi Trilla ho remata: “S’ha arribat una mica al mainstream: ja és per a tots els públics. Per tant, hi ha més oferta i més moviment.”

L’entrevista amb Jordi Massó té lloc en una mena de sala de realització, una petita habitació amb quatre monitors des d’on s’assegura que tots els reproductors de l’equipament funcionin correctament. Massó és també l’autor d’un mapatge de la mostra de Frida Kahlo titulat El somni, una projecció que retrata la llarga i dolorosa, però també creativament fructífera, convalescència de la pintora mexicana després d’un accident de trànsit.

Preguntat pel seu propi somni, en Jordi respon que li encantaria assumir la direcció audiovisual d’una òpera. “Últimament penso molt en el Rèquiem de Verdi, l’escolto molt.” Es va enamorar d’aquest gènere després de treballar amb La Fura dels Baus i l’artista multidisciplinari Franc Aleu, pioners en l’ús d’escenografies audiovisuals trencadores en òperes. Massó es considera un artista en potència: “Per posar-te l’etiqueta d’artista has de tenir un estil i un llenguatge propis, i jo encara els estic buscant.”

Pintors amb codi
Un altre dels creadors de l’exposició Frida, Sergio Albiac, reivindica aquest concepte d’artista en el món digital: “Jo em sento artista al cent per cent: el que faig és pintar amb codi. Els artistes, al llarg de la història de l’art, sempre han utilitzat les tecnologies més avançades que hi havia en aquell moment.” Per a la mostra de l’Ideal, en Sergio ha desenvolupat un fotomaton que funciona amb intel·ligència artificial.

La feminització de les arts digitals 
Mariona Omedes volia ser pintora, però quan era a Londres va descobrir el món de la postproducció i es va dir: “Pintaré en moviment”, explica rient per videotrucada. Omedes és cofundadora de Nueveojos, l’estudi que ha contribuït a l’exposició de Kahlo amb una instal·lació multicapa: superposant cinc capes transparents, que creen imatges tridimensionals. Nueveojos treballa per a institucions públiques, productores i agències, i durant dos anys s’ha encarregat de l’escenografia visual dels premis Goya.

La Mariona, que va començar a manipular digitalment la imatge el 1989, ha estat testimoni “d’una evolució molt bèstia” en el terreny tècnic i d’accés a l’equipament. També ha viscut la recent i progressiva incorporació de les dones en un sector molt masculinitzat: “Em fa molta il·lusió, perquè no n’he trobat gaires durant el procés, i m’agrada molt com treballen. Jo me les he hagut d’heure amb molts mascles alfa.”

Lucia Segurajáuregui, cofundadora de Play a Bit, corrobora aquest fenomen de feminització: “Al col·lectiu Matics som la mateixa quantitat de dones que d’homes…, i potser les dones som les més canyeres”, diu amb una riallada. La comunitat a la qual fa referència, Matics, és una associació sense ànim de lucre que busca crear comunitat al voltant de les arts digitals. El sector, assegura la Lucia, es caracteritza per la companyonia.

Ho demostra la instal·lació que Play a Bit ha realitzat per a l’Ideal, una infinity room on el visitant interactua amb una allau d’animacions de l’imaginari de l’artista mexicana: flors, fruites, colibrís, micos i calaveres en moviment constant. Per calcular les mesures espacials d’aquesta instal·lació sensorial i interactiva, van recórrer al seu amic Diego Suárez, també integrant de Matics. “Al cap de dos segons ja tenia l’ajuda”, diu la Lucia.

Toni Jaume, soci de la Lucia, assegura que el sector creix perquè “cada cop més curadors d’esdeveniments culturals pensen en aquests nous llenguatges: ja no pensen només en un print, una escultura analògica o una peça audiovisual normal i corrent, sinó que pensen en digital. Vivim un punt d’inflexió: el paradigma d’entreteniment i d’oci cultural està canviant”.

Barcelona, capital de les arts digitals?
La majoria dels entrevistats pensen que Barcelona aglutina tants estudis dedicats a les arts digitals pel seu bagatge en els àmbits de l’arquitectura i del disseny gràfic i industrial. “Tenim una gran tradició de disseny”, reflexiona Xavi Trilla. “Abans era gràfic, ara és digital; ens hem espavilat i modernitzat. Hem evolucionat.” Sergio Albiac destaca la importància d’escoles com Eina, BAU o Elisava.

Mariona Omedes, de Nueveojos, ho atribueix a una combinació equilibrada de sentit estètic i ètica del treball: “A Barcelona hi ha molt bon gust, una cultura artística accentuada, criteri estètic. Als Estats Units pot haver-hi uns tios increïbles, però són súper carrinclons. A més, els catalans tenim una manera de treballar particular, som molt curosos, molt professionals… Tot això fa que despuntem, perquè t’asseguro que el món està ple de gent que fa el mateix.”

Els reptes de les arts digitals
Hi ha un gran consens que el principal obstacle del sector són els pressupostos. “Els nostres productes són molt efímers, a vegades es projecten un sol cop durant quatre minuts i ningú els torna a veure mai més. Es fa difícil per al client destinar-hi un pressupost alt”, es lamenta Marc Colomines. Per Jordi Massó es tracta d’un problema de desconeixement. “No hi ha cultura sobre aquest camp i es pensen que els projectes es poden fer en pocs dies. La gent ha d’acabar marxant perquè se la valori.”

“Jo he treballat vint hores seguides asseguda davant de l’ordinador”, reconeix Mariona Omedes, “o en entregues molt bèsties que impliquen mesos de treball-dormir-treball-dormir-treball-dormir. No sé si tothom està capacitat per a aquesta feina.” Toni Jaume ho corrobora: “M’he vist moltes vegades en situació d’estrès, de no saber si val la pena fer el sobreesforç, però sempre l’acabem fent i tenim èxit.” Per en Sergio el més gratificant és “la sensació que estàs treballant en un camp que no té límits”.

En Marc recorda amb una il·lusió especial col·laborar amb el Medusa Festival, un festival d’electrònica per al qual van dissenyar una escenografia i uns visuals espectaculars. “Quan veus una massa de 50.000 persones treure el mòbil per gravar el que has fet, és que ho has fet bé.”