Barcelona Metropolis

Històricament, en aquests barris s’han trobat gents de procedències molt diverses i amb unes possibilitats econòmiques força baixes. Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, en aquest ordre, són els tres barris amb la renda familiar mitjana més baixa de la ciutat. Canyelles se situa en la desena posició pel final. Quant al número d’habitants, Vallbona i Torre Baró no sumen ni 5.000 veïns. A Canyelles en són gairebé 7.000 i, a Ciutat Meridiana, més de 10.000. Aquest darrer barri presenta a més una densitat de població de 28.000 persones per kilòmetre quadrat. Una animalada, tot i que queda lluny de la densitat de població del barri de La Florida, a L’Hospitalet de Llobregat, que amb més de 74.000 habitants per kilòmetre quadrat, és la més alta d’Europa. Les cases també són diferents segons el barri. A Torre Baró i a Vallbona destaquen els habitatges autoconstruïts, baixos. A Canyelles i a Ciutat Meridiana destaquen els edificis rusc, desenvolupistes i enormes, molts d’ells mancats de condicions per viure-hi dignament.

Passat (i present) de lluita veïnal

Filiberto Bravo és una institució a Ciutat Meridiana. Històric president de la seva associació de veïns, el seu patrimoni de lluita veïnal és una enciclopèdia oberta per a qualsevol que hi parli: “La visió del barri que té Filibert és la de la unió i la lluita social, però la visió de Ciutat Meridiana que pot tenir una dona que acaba de migrar des d’un poblet del Marroc és la de sensació de llibertat —explica Myriam Meloni—. Per aquesta veïna, disposar d’una comunitat propera on es cuiden els uns als altres però que alhora no es fica en la vida de l’altre és bàsic per al desenvolupament personal en llibertat”. Ciutat Meridiana, el Bellvitge de la frontera nord de Barcelona, és llibertat i és lluita i, tal com recorda un dels testimonis recollits a Linde, el d’Esperanza, també és dignitat de classe: “Quan ens van proposar venir a viure a Canyelles, vam acceptar perquè ens va agradar. [...] A la nit, només podia pensar en el pis —Esperanza vivia amb la seva família en una barraca al Carmel—, en com estava fet, la galeria... Una casa humil de classe obrera, però per mi era un palau... I encara ho és”.

Són barris aïllats, per bé i per mal. Fins que no van aixecar el pont del Congost el 2005, després de dècades de reivindicacions veïnals, Vallbona estava separada de Barcelona. Només un camí de cabres la connectava amb els barris contigus de Torre Baró i Ciutat Meridiana. Diu Arnau Bach que, per aquí, si hi ha un terreny més o menys pla, algú prepara tot el necessari i en un parell de dies els nens ja hi juguen a futbol. I si hi ha un descampat, els joves l’adequaran per assajar coreografies de música urbana: “La legislació és la mateixa que a la resta de la ciutat, però potser aquí hi ha més permissivitat. Tampoc necessiten canalitzar milers de turistes cada dia”. Remata la reflexió Myriam Meloni: “Allà, a Barcelona (sic), cada tros d’espai públic ha estat destinat a un ús, ‘aquí es camina, aquí es creua, aquí hi va la terrassa’, però aquí, en aquests barris, no. Acaba sent una qüestió d’interès econòmic. A la Barcelona dels turistes, cada tros de ciutat té un rèdit econòmic potencial enorme; aquí, no”.

La concepció centralista i productiva de l’aquí i de l’allà es difumina en aquests barris. És a dir, l’aquí sol ser la serra, el bosc; i l’allà, la resta de Barcelona, allò que s’estén més enllà de les autopistes. Per a un veí de la Barcelona a nivell de mar, però, Collserola, el Tibidabo, queden allà. Candel es referia a aquest tipus de barriades perifèriques amb aquell cèlebre Donde la ciudad cambia su nombre, i si bé és cert que els veïns (fins i tot la fotògrafa que ha passat més d’un any en aquests barris), diuen “anar a Barcelona” quan ja hi són (cosa que també passa als barris que fa segles eren vil·les independents), l’anhel històric dels veïns de Canyelles, Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana passa per superar aquesta alteritat i ser tractats igual que la resta de Barcelona.

Resignificar espais de vegades monstruosos

La relació amb la natura és molt més estreta en aquestes latituds de la ciutat. A Vallbona, per exemple, els joves encara aprofiten els últims vestigis del Rec Comtal per banyar-se, i per aquella zona es troben també els darrers horts de la ciutat. A Linde coneixem la història de Rosita, una femella de porc senglar que ronda la zona: “Quan la crido —diu Blas, veí del barri—, sempre ve a veure’m i passem l’estona junts. Això és natura pura. Aquesta casa és la meva vida, és tot el que vull”. Blas treballa la terra i ha criat animals, sobretot coloms, tot i que ja no ho fa per competicions, només per exhibicions. Quan la seva filla va morir, va enterrar les cendres al jardí. Tal és el seu arrelament.

En aquests barris, el paisatge canvia en pocs centenars de metres. Dels voltants de la serra passem a l’eixam de carreteres (C-17, C-33, C-58, AP-7), el no-lloc per excel·lència de la ciutat que ha estat reapropiat pels veïns. Si a Canyelles, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona han après a viure al costat de la serra, encara han hagut d’aprendre més a viure encaixats entre moles de formigó. Les connexions viàries d’entrada a Barcelona pel nord han marcat la vida d’aquests barris, tot separant-los de la ciutat i els uns dels altres. Ponts, passos elevats, entrades i sortides de les autopistes i columnes de diàmetres inversemblants que tot ho subjecten s’escorren entre els casots, els hortets i els descampats dels barris més septentrionals de Barcelona. Les fotografies d’aquests paisatges que trobem a Linde transmeten aquella aclaparadora sensació d’insignificança de la mida humana davant unes tals aberracions arquitectòniques.

Molts dels veïns que fan servir aquests no-llocs per reunir-se venen de realitats en què moltes persones havien de conviure en llocs molt petits, de forma que tota la vida social es feia al carrer, expliquen els autors del llibre. De la mateixa manera, molts dels pisos de Canyelles i Ciutat Meridiana són molt petits, i encara els habiten moltes persones, sovint amuntegades, de manera que, en certa manera, no només estan reproduint costums sinó que segueixen adaptant-se a les circumstàncies. “Al Raval també es veu això. Gent jugant a pilota, a criquet, al carrer. És una cosa molt cultural, i que s’hereta, això de l’ocupació de l’espai públic”, recorda Meloni. És una reapropiació de l’espai sense massa premsa, però efectiva. Els veïns d’aquests barris han resignificat el no-lloc tot omplint-lo de vida, reunint-se amb els seus cercles, aportant-li un ús, negant-li l’apel·latiu de no-lloc. En definitiva: “Es resignifica l’espai exterior dels habitatges per convertir-lo en un element a compartir per la comunitat”, explica Meloni.

Sota tones de ciment i miríades de cotxes que surten i entren i creuen la frontera de la ciutat en una mobilitat frenètica, sempre productiva, infinita i irritant, uns metres més a baix, arran de terra i aprofitant l’ombra dels ponts, els veïns fan un pícnic. I llueixen vestits regionals que porten setmanes cosint, i ballen, conversen i riuen i, de tant ser allà i haver fet seu el lloc, també han interioritzat el soroll constant i penetrant de pneumàtics que roden i motors que sonen, i això ja no els molesta.