Barcelona Metropolis

Aixecant la catifa de les violències sexuals

Anys després de parlar de manera gairebé exclusiva de “violència en la parella”, amb dificultats evidents per identificar-la i parlar-ne amb llibertat, l’explosió de fils de Twitter (#cuéntalo, #metoo…), els webs amb testimonis en primera persona i les manifestacions davant de processos judicials com el de La Manada han fet que —per fi!— es posi sobre la taula com aquestes violències havien estat summament silenciades per les arenes movedisses sobre les quals se sustenten: una manca d’educació afectiva i sexual més que evident, juntament amb els estereotips de gènere, tabús diversos i la moralitat més clàssica, que convertien la víctima en culpable. 

A aquest punt tan important de la revolució se suma el fet que, en el darrer any, les denúncies per violències sexuals han augmentat per la confiança que el doble judici serà menor, és a dir, que socialment la víctima obtindrà més comprensió i empatia, malgrat que judicialment encara ens enfrontem als mateixos procediments victimitzadors i sovint estereotipats que encara veiem de forma massiva a òrgans judicials. 

Ara bé, des que a l’any 1989 els delictes en matèria de violència sexual en el Codi Penal van deixar de ser recollits sota el capítol de “delictes contra l’honestedat” (un atac contra la moralitat de tota una societat) i van passar a ser considerats “delictes sobre la llibertat sexual” (individual), els canvis han estat mínims, i ens trobem de nou davant de demandes que apunten a una nova modificació. El repte ara és entendre que la violència sexual s’ha de combatre en termes estructurals, no a cop de reformes penals que de manera sensacionalista demanen augment de penes o la criminalització de més conductes. Perquè no és una qüestió d’anys, ni de saltar-se les garanties processals, ja que, precisament, no té sentit demanar la solució a un sistema profundament patriarcal, racista i classista com el repressiu (legislació, policia, jutjats…). Per això, és imprescindible que centrem les polítiques en la llibertat sexual de les dones i defugim la cerca de seguretat absoluta (espais protegits, discoteques segures…) ja que, a part de ser un objectiu impossible d’aconseguir, alimenta les pors, invalida el desig i, en definitiva, torna a jutjar les mateixes dones. Fins i tot les accions més benèvoles, com les que censuren determinats elements culturals suposadament sexistes (per exemple, quan el concert de C. Tangana es va eliminar del programa de festes de Bilbao), recauen en una lògica protectora que no deixa espai a la crítica i torna a col·locar les dones (molt sovint joves, amb tot el paternalisme del món) en el mateix lloc. És una gran conquesta que els espais d’oci siguin mirats a través de les ulleres liles, però hem de ser conscients que aquest debat, també dins del feminisme, és més urgent que mai. 

Caminant junts, moviment feminista i societat

És el moment de donar resposta als reptes de futur. Ampliem la mirada per veure com se’ns despleguen múltiples violències travessades pel gènere, que interseccionen alhora amb processos migratoris, origen, classe social, expressió i identitat de gènere, orientació sexual, diversitat funcional, salut mental… I anem més enllà de la identificada violència en la parella, intervenint especialment en els àmbits familiar, laboral i comunitari (tràfic amb finalitat de prostitució forçada, matrimonis forçats i servitud, mutilació genital femenina, agressions sexuals…). 

Tinguem en compte els diversos moments vitals: infància i adolescència, joventut, adultesa i gent gran. El sistema de protecció a la infància se’ns revela del tot insuficient per a la intervenció, ja que es basa en una lògica en la qual el que compta assegurar que tingui una persona que se’n pugui cuidar, que no respon a les situacions de violència masclista, on les nenes i els nens són sovint utilitzats com a moneda de canvi o vehicle per continuar perpetrant-la. Continuem amb un marc molt precari i sovint revictimitzador per a la correcta detecció i intervenció de les violències sexuals en infants, la denúncia de les quals pot acabar penalitzant les mateixes mares i professionals que la fan. Amb la mateixa urgència, cal revisar els espais d’atenció a adolescents per adaptar-los a les seves necessitats, temps i, sobretot, autonomia a l’hora de demanar ajuda. 

Tinguem clar que assenyalar les múltiples i quotidianes violències heteropatriarcals, lluny d’alimentar el victimisme —com alguns grups d’ultradreta usen per atacar el moviment feminista—, destapa una realitat a crits que cal identificar i rodejar per construir estratègies de resistència i superació, individuals i també col·lectives. Perquè és molt important que assumim aquests reptes amb una gran complicitat comunitària: veïnatge, comerços, transports, mitjans de comunicació, creacions culturals, espais d’atenció i educació…

Només així, atacant alhora des de molts punts, reduirem la complicitat (ometent, mirant cap a una altra banda, seguint la broma…) que tot acte violent necessita, podrem donar suport a les persones que el pateixen i fomentarem la reflexió personal sobre el gènere, l’ús de la violència i les relacions sexuals i afectives per crear nous referents. I això només ho aconseguirem escoltant-nos i afrontant els debats complexos que tenim sobre la taula, com a moviment feminista i com a societat.