Barcelona Metropolis

A La gent del carrer Montcada, Albert Garcia Espuche recull cinc-cents anys de vida d’un dels carrers més emblemàtics de Barcelona. L’autor elabora un fresc de la vida quotidiana d’un barri de dones feineres i homes d’ofici, un relat quasi poètic de vells carrers que ens expliquen unes històries que són també les nostres.

La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII), d’Albert Garcia Espuche (2020), editat per l’Ajuntament de Barcelona en dos volums de 475 i 725 planes respectivament, és un dels poquíssims llibres que poden ser considerats “una obra de vida” perquè, literalment, ha estat imprescindible dedicar tota una vida acadèmica per tirar endavant un projecte d’aquesta magnitud. Garcia Espuche, qui ja va documentar exhaustivament la vida quotidiana dels habitants del Born i els oficis de la ciutat al 1700, ens ofereix ara una obra exhaustiva que recull cinc-cents anys de vida d’un dels carrers més emblemàtics de la ciutat, el carrer Montcada.

El fru-fru de les sotanes, el bum-bum de les comares, la remor d’unes vides petites que es tornen immenses, és recollit per Garcia Espuche amb un amor i una delicadesa que traspuen per l’acurada descripció dels aixovars domiciliaris i de les possessions dels diversos propietaris que, segle rere segle, van ocupant les diverses cases del carrer. La documentació d’arxiu que s’exhuma ens permet traçar una microhistòria gairebé poètica i alhora precisa com pertoca a una obra d’ambició exhaustiva. Així veiem néixer tallers com el que Jaume Codina, el 1530, tenia a casa: “una fabrica o obratge de llanes per fer draps contrays, mescolats, setzens, vernins [teles fines], per la qual fabrica e obra tenia en casa llogats per majordom de dita llana e fabrica lo senyor Lluís Rossell, paraire” (vol. II, pàg. 466) i també morts doloroses o viatges incerts.

Tot bon afeccionat a l’urbanisme sap que pel que toca a la història filosòfica de les ciutats hi ha tres llibres que són, com diuen a França, incontournables. La ciutat antiga, de Fustel de Coulanges (1864), La ciutat en la història, de Lewis Munford (1961) i El llibre dels passatges, de Walter Benjamin (1927-1942, 1.ª ed., 1982) ens han ensenyat que les ciutats, si bé produeixen fenòmens inèdits, són també una continuació i una recreació del seu passat. Els vells carrers ens expliquen unes històries que són també les nostres. Els territoris ciutadans estan units, enllà dels segles, per un fil civilitzador que ens relliga al passat però que, inevitablement, en la societat burgesa, resulta del tot provisional.

Als carrers es troben, sovint a contracor, amos i serfs, propietaris i desposseïts, gent de tota la vida i forasters, en una peripècia quotidiana i en una confusa barreja de signes gairebé imperceptible per a qui s’hi troba. Però posada sota la mirada de l’historiador, i amb la distància dels segles, l’amalgama pren un sentit i una coloració magnífica. Com va escriure Walter Benjamin a la seva Crònica de Berlín: “qui pretén acostar-se al seu propi passat ha de captenir-se com un home que cava [...], perquè els estats de les coses son tan sols emmagatzemaments, capes, que després de la més curosa exploració ens entreguen els autèntics valors que s’amaguen a l’interior de la terra”. El llibre de Garcia Espuche fa impossible continuar mantenint el mite d’un carrer Montcada d’aristòcrates i grans casals i ens el mostra curull de dones feineres i homes d’ofici, amb períodes d’ufana i de grisor. Avui, el de Montcada és un carrer pres pels turistes i, en bona part, descafeïnat, com descafeïnada i “higienitzada” ha estat, per a bé i per a mal, la Barcelona Vella des que fa un segle es va obrir la Via Laietana. Però La gent del carrer Montcada de Garcia Espuche quedarà com un monument historiogràfic impressionant i com a record i homenatge a la Barcelona popular.