Hi ha qui voldria tenir una constitució més forta o deslliurar-se d’alguna afecció enfadosa; hi ha qui sempre té les butxaques buides i voldria tenir uns bitllets de més per poder-se donar algun luxe; alguns altres voldrien treballar i alguns més, treballar una mica menys... I entre tota aquesta gent que sempre troba a faltar alguna cosa, de vegades apareix algú com Núria Gispert, que no sap ben bé què és el que troba a faltar perquè està massa enfeinada pensant què li falta al veí.

Ella és mestra de formació, però la seva vocació autèntica és canviar el món. No, potser no us l’heu trobada fent una revolució de les que surten als diaris, perquè la seva revolució és més silenciosa. La va començar de ben petita i, com ella explica de vegades, de la mà del pare. Qualsevol progenitor l’hauria volgut convèncer que, amb catorze anys, era millor que passés la tarda del diumenge prenent un refresc amb les amigues que en una escola de Can Tunis ensenyant catequesi i tractant amb mares solteres i amb fills de famílies desestructurades. Però el seu pare era un metge que quan visitava un malalt pobre es preocupava més de com deixar un bitllet sota el coixí d’una manera discreta que de passar-li la minuta. A l’ombra d’aquest exemple, el compromís de Núria Gispert amb els més febles no podia sinó créixer.

La religió i la política han estat dues constants en la vida d’aquesta barcelonina nascuda un mes abans que comencés la Guerra Civil Espanyola. Molt lligada a la vida associativa de barris i entitats diverses, i als moviments d’oposició al franquisme, va acabar entrant en política i exercint com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona del 1979 al 1995, primer pel PSUC i posteriorment pel PSC. La política, per a ella, ha estat sempre un instrument no tant per adquirir poder com per posar el poder al servei dels qui el necessitaven més.

De la mà de l’aleshores arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, va participar en Concili Provincial Tarraconense el 1995 defensant els principis de solidaritat, però també la implicació de l’església en la cultura catalana. I, tres anys més tard, es va fer càrrec de la direcció de Càritas Diocesana a Barcelona i, després, també de Cáritas espanyola fins a l’any 2004. Aquests són càrrecs amb majúscules, d’aquells que a més d’un li haurien creat addicció. Però si ella és addicta a alguna cosa és a les persones, d’aquí que ara segueixi col•laborant amb tot d’organitzacions socials que es beneficien de la seva experiència i d’un estil suau i dialogant però decidit i poc disposat a fer concessions quan les necessitats d’algú altre estan en joc.

El 2002 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat; el 2013, el Parlament de Catalunya li va atorgar la Medalla d’Or; i aquest 2014 va ser una de les finalistes al premi Català de l’Any del 2013. El millor premi que li han concedit, però, no és dels que es veuen i es toquen. Ningú, ni ella mateixa, sabrà mai quantes vides ha canviat ni quants sofriments ha estalviat només per haver fet el que li semblava correcte: no resignar-se amb el món que li ha tocat viure, sinó lluitar per canviar-lo i per deixar-lo una mica millor del que l’ha trobat. Això sí que és fer la revolució.