Obre l’acte l’Alcalde Sr. Clos

Senyores i senyors benvinguts al pregó de la Mercè de l’any 2003.

Agraeïxo a la Consellera d’Educació, a alcaldes i alcaldeses i al Síndic de Greujes junt a d’altres autoritats que ens acompanyen a l’acte i al President del Forum de les Cultures, així com a tots vostés, estar presents en aquest acte.

Estem molt honrats de comptar amb Fàtima Mernissi, ja coneixedora de Barcelona. Ha estat ocasions diverses a la nostra ciutat.

La senyora Mernissi va nèixer a Fez, és historiadora, professora de la Universitat i consultora de la UNESCO.

S’ha especialitzat en defensar les dones i està implicada en ONGs ensenyant a comunicar-se als joves del seu país.

Ha rebut aquest any 2003 el Premi Príncep d’Astúries, de literatura. La seva novela « Sueños en el umbral » ha estat traduïda a 23 idiomes.

Ens sembla que al començar l’any del Forum de les Cultures és oportú que ens dirigeixi la paraula aquesta professora que sap barrejar les dues cultures, perque perdem alguns del prejudicis que tenim sobre la cultura islàmica o marroquiana. Li vull agraïr… (s’ha possat a parlar en francés i durant uns segons no sentim la traducció, per poder transcriure).

Sé que vosté ha fet un esforç per haver vingut a la festa del civisme i la convivència, a la nostra festa i haver acceptat la nostra invitació.

Parla la convidada.

Em sento honorada, gràcies. A l’acceptar la seva invitació, pensava sobre què els parlaria i vaig escollir la comunicació perque vaig comprendre molt, molt aviat que això era important.

Veritablement, la civilització real existeix perque té comunicació; una civilització que no es comunica, no és res.

Ho sento, perque parlo d’una manera desordenada.

Penso ara amb un personatge de Al-Andalus, que va viure sobre l’any 1400 i va escriure un llibre on s’explicava perquè els àrabs van perdre Andalussia i ell creia que era perque havien perdut la comunicació; quan a l’escola o a la universitat, el professor parla i l’alumne només escolta, les coses no van bé perque el mètode ha de ser ensenyar a l’infant a obrir-se a la llengua en un exercici de diàleg i el dia que els àrabs van perdre això van començar el seu declivi.

Vostés no tenen ni idea de la revolució mediàtica que hi ha al món àrab. A Marroc amb una parabòl.lica hi ha 70 canals de TV disponibles, fins i tot (per 200 euros) pots tenir 50 canals o si és més car fins a 200 canals i així podem reprendre el diàleg a la periferia. No al centre de les capitals, sino que hi ha diàleg entre els pobles de la perifèria.

Mostra una pintura i parla d’ella : diu que la va trobar al zuc (és un consell que li dóno al Sr. Bush, anar al zuc i parlar amb la gent) i vaig preguntar per el preu d’aquella artesania i em van demanar 80 euros. Això era molt per mí en aquell moment perque ja m’havia comprat unes polseres i no em quedaven tants diners, però l’autor o el mercader em va dir « no, això no és artesania sino que és una obra d’art, però si ara no tens prou diners t’ho pots comprar més endavant per Internet » i jo vaig quedar molt esverada, i li vaig dir : « Tú tens una pàgina web ? » i ell em va contestar, « jo, si no em comunico, em moro, per això m’és necessari estar connectat ».Al moment va parlar amb un altre comprador que parlava alemany i jo vaig preguntar com havia après l’idioma al desert, sense professora ni llibres i ell li va dir, « ja t’ho he dit, per Internet . Jo estic lluny de tot, però amb el satel.lit o la parabòlica estic connectat ».

A la regió del Sud del desert hi ha 450 ONGs que tenen una estratègia perque els joves no emigrin, i es quedin «in situ» i si tenen pàgina web es poden comunicar.

Aquesta és la seva estratègia : permetre la comunicació.

A la Universitat, en canvi, tot és burocràcia.

El meu somni seria que una ciutat com Barcelona tingui talents i persones que vulguin comunicar-se amb persones del meu món, com ara aquest personatge que us he descrit del desert.

El problema que tenim tots sobre la taula és el de la immigració; però jo crec que no s’ha de prohibir el moviment migratori, el que s’ha de prohibir és la violència.
Qui guanya : el cowboy o Simbad?

El cowboy dispara a qui troba i el Simbad viatja i aprén. Hi ha dos Simbads, un de marí i un altre de terra. El de terra no es mou del seu terreny mentres que el marí viatja, perque viu a Basora que és on hi ha el port i va cap a la Xina, a l’Índia i s’hi queda durant 6 mesos en aquelles illes interactuant amb la gent i després torna cap a casa. M’agrada aquesta idea de comunicar, perque pots apprendre i enriquir-te.

En el passat sempre hi ha hagut violència. Ens podem preguntar perquè necessitem un exèrcit ? Un com el del senyor Bush. Això no impressiona als àrabs. El que cal és avançar en el diàleg de totes les religions, de totes les cultures i s’hauria de reflexionar en com aconseguir un planeta per viure sense ser atacats… Dialogant, comunicant… s’hi podria arribar.

Em va frapar molt aquest estiu quan va morir molta gent gran tota sola a França. Quina mena de civilització és aquesta que abandona als vells?
Vull acabar sent molt optimista, ja que sé que els militars ja han perdut perque el que s’ha de fer és desenvolupar la comunicació i sóc una dona pragmàtica que ja tinc més de 65 anys.

És tot el que els volia comunicar…

Però… no he acabat.

A Marroc, com que ja em coneixen, no m’inviten a fer discursos, perque sóc molt desordenada i em deixo coses i ara també m’adono que he oblidat comentar que els volia parlar d’una dona ja gran.

Els explicaré la seva història : el seu marit és pobre, la seva feina era ser pescador i ara a l’edat de la menopausa va decidir aprendre a pintar, però no sabia que l’art s’havia de vendre al mercat. Quan la vaig interviuar em va dir que tenia por d’entrar a la galeria d’art perque considerava que era un lloc de rics. A ella li vaig preguntar si em podia fer un dibuix per portar-vos a vosaltres a Barcelona. Va pintar aquest que es titula « El vaixell de l’amor » ; s’hi pot veure l’home que treballa i al costat la dona que l’ajuda però també va dibuixar la sirena per demostrar que l’amor supera tots els obstacles. I aquest és el meu últim missatge, el de l’amor.

Moltes gràcies, diu el senyor alcalde, per les teves paraules que traspuen optimisme, el que ens proposes a través de l’al.legoria de la globalització i de l’amor com una forma de superar les dificultats.

L’impacte de les televisions que ens has explicat al teu món és molt important perque van en la direcció d’evitar l’extremisme i dóna un grau de l’increment que va tenint la comunicació i un exercici de conservar i recuperar l’idioma bereber.

Nosaltres estem molt propers a vosaltres, ja que de BCN a Alger hi ha pràcticament la mateixa distància que d’aquí a Madrid. Si hi afegim els segles en que a Espanya hem compartit cultura amb els àrabs, doncs encara estem més propers.

Comencem amb aquest acte l’any del Forum de les Cultures que ens introdueix en una forma de no caure en el pesimisme. Ens deia un antic pregoner de la lamentable fama del pessimisme, com si fos més prestigiós ser pessimista, la persona optimista és tillada de naïf o de ser algú que té idees infundades. Les teves paraules ens han infundat optimisme, amb la capacitat d’aquestes persones del teu país amb talent, les que vas conèixer en el « zoco » i no podem caure en la tentació del pessimisme.

Així, doncs, gràcies per les teves paraules, per la teva manera de dir-les i per acompanyar-nos en les Festes de la Mercè que espero que tots visquem amb convivència.

Que comenci la Festa!