Estimat Alcalde, estimats regidors i regidores, amics i amigues de Barcelona, conciutadans,
Aquest any he tingut el molt agradable privilegi de ser la persona a qui se li ha demanat de llegir el pregó de les festes de la Mercè. Un privilegi que agraeixo de tot cor als ciutadans i als seus representants, i que per a mi té una importància a més a més de pública, íntima i sentimental.
I com que se m’ha concedit aquest privilegi, permeteu-me que les meves paraules siguin un homenatge a la Barcelona que jo vaig deixar —aquella ciutat, en aquella situació i en aquells anys on vaig aprendre totes les coses que m’han servit a la vida, el terreny on van caure les llavors que després van néixer i van fer créixer les idees de cultura i compromís que encara avui arrossego.

Però per arribar a aquella Barcelona hauré de començar molt abans, en un punt que en termes personals anomeno els meus orígens com a barcelonina, tot i que en la consciència hi rondi com una boira confusa que em torna una vegada i una altra la memòria llunyana, la que va més enllà dels meus propis records perquè pertany a la memòria heretada. Una memòria que curiosament es concentra en algun lloc de la plaça de Sant Jaume. Veig el meu pare i la meva mare, tan joves i bells com són en l’única fotografia seva que conec i que conservo, juntes les cares i les mirades rialleres fixades en un objectiu que no s’endevina, rodejats d’amics en una plaça atapeïda de gent, com en les fotografies que he vist tantes vegades, celebrant l’adveniment de la segona República.

Veig el balcó de la Generalitat, amb cares que he après a estimar i que al cap dels anys seran una part important de les meves referències més sòlides, tan ple com l’he vist moltes vegades, en la recuperació de la Generalitat, per exemple, al sentir el "Ja sóc aquí" de Josep Tarradellas.
Em va costar ubicar la plaça de Sant Jaume en la ciutat de Barcelona i l’adveniment de la segona República en la nostra història, perquè jo encara no havia nascut quan aquestes coses passaven i en la meva educació no hi va cabre mai la data del 14 d’abril de 1931. El record que en conservo em devia arribar com la pell, el color del cabell o la manera de parlar, empès per veus i camins que amb prou feines reconec, veus estimades però, les mateixes probablement que d’alguna manera fosca i estranya em van trametre els anhels i les insuperables reivindicacions.

Però no vaig trepitjar la plaça de Sant Jaume fins que en tornar de França, on havíem passat bona part de la guerra civil, de tant en tant anàvem a parar des de l’internat a la casa del nostre avi del carrer Fernando, que la tia Maria l’anomenava sempre el carrer de Fivaller perquè, deia, Fernando era el nom del rei absolutista Fernando I, al qual s’havia enfrontat el conseller Fivaller —i ella, insistia, com que tant li era un Fernando Primer que un Fernando Setè, que tots dos eren absolutistes, seguia considerant-se de l’època en què Fivaller era el nom del carrer on vivia.
Potser ho he somiat, però entre les muntanyes de papers que hi havia pertot arreu en aquella casa gran i vella de recorregut fosc i torturat, em sembla veure-hi encara un pilot de paper de cartes i sobres apergaminats i groguencs pel temps, amb el nom de l’avi, però no pas amb l’adreça del carrer Fernando on havia viscut sempre, sinó precisament amb la del carrer Fivaller.

La nostra tia Maria, una d’aquestes ties que vivien sempre en les cases burgeses i que mai ningú no sabia ben bé de qui eren parentes, ens contava que els dos edificis principals de la plaça de Sant Jaume que estaven l’un al davant de l’altre, eren un l’Ajuntament i l’altre havia sigut la Generalitat —i a l’anomenar la Generalitat abaixava la veu igual que quan parlava de les vagues dels obrers que ella havia conegut "abans de la guerra". Hi havia dues grans figures de marbre, una a cada banda de la porta d’un dels edificis, i dissimuladament ens portava a veure-les: l’una, la del Conseller Fivaller, tenia la mà estesa, "mirant si plou", deia la tia Maria; i l’altra, la del rei Jaume I, també la tenia estesa però assenyalant la porta amb un gest com dient "sí que plou: entreu, doncs".
Vaig trigar molts anys a saber que l’edifici de les dues figures de marbre era l’Ajuntament, perquè els confonia, i no ho vaig aprendre del tot fins que, recuperada la democràcia però no encara la memòria històrica, cada un dels dos edificis va ser la seu de dues formes ben diferents d’entendre la vida pública, la cultura, la ciutadania i la pàtria.

Aquella Barcelona, lluny del mar encara, era trista i grisa i bruta, amb lluminàries esmortides, processons carregades de prohoms vestits de jaqué i capellans o canonges a tota hora amb sotanes de color d’ala de mosca o de color lila, roquet de puntetes i birrets i bonets al cap, que balancejaven encens al ritme de la processó.

Era la Barcelona de la cavalcada de reis que miràvem des del balcó mentre al saló més prohoms de la vida ciutadana i de la cultura parlaven incansablement d’un futur inexistent i callaven tot el que sabien i recordaven d’un passat que els forçaven a oblidar. Una vegada va venir Puig i Cadafalch a veure passar la processó del Corpus, i en obrir-li la porta l’avi, potser sorprès que encara no hi havia gaire gent al rebedor, li va preguntar: "Que potser he vingut massa de jorn?"

Una manera de parlar i d’utilitzar el llenguatge que se’m va gravar a la memòria i que he trobat a faltar quan he volgut aprendre les infinites i tantes vegades incomprensibles dificultats i barreres de la normalització de la Llengua.

Tornem a Barcelona. Era la de la plaça del Pi i les Galeries Maldà; de la Lionesa quasi a la cantonada del terrorífic carrer d’en Bot, fosc i pudent; del cafè de la Rambla, del Moca, de les Rambles d’ocells i de flors sota l’ombra dels para-sols de coloraines una mica destenyits; la de les parades del pessebre a la Catedral i l’ou com balla, i el Tenorio i les castanyes quan començava l’hivern; i els resultats del futbol als miralls que hi havia als cafès de barri, quasi les úniques vistes de la ciutat que teníem nosaltres, a més a més de les que ens oferia el llarg trajecte del tramvia 46 que, pel mòdic preu de 20 cèntims de pesseta, ens portava a la plaça Eivissa d’Horta i d’allà al col•legi, al carrer de Campoamor. Quan el meu pare va tornar de l’exili cap a la meitat dels anys quaranta gràcies als bons oficis del meu avi, que com tants altres havia establert boníssimes relacions amb els franquistes, i va veure l’estat de la ciutat ara en mans de l’Església i els militars —tan grisa, pobra Barcelona, amb tanta misèria, amb els edificis i les esglésies encara en ruïnes—, deia a tothom que el volia escoltar: "Caram, si sembla que la guerra l’haguem guanyada nosaltres".

Era la llarga postguerra, però també els anys del Dau al Set, de la vaga dels tramvies, del Semiramis, dels camps de concentració i de treballs forçats, de les presons plenes, de l’estraperlo i dels rics i nou rics ballant a la parrilla del Ritz. Però aquestes eren històries de les quals jo no en sabia res, entretinguda al meu col•legi d’Horta amb la història de les religions, les celebracions de l’any litúrgic i el cant gregorià amb què el Doctor Trens, una de les figures més senceres, intel•ligents i cultes d’aquells anys, oblidada avui com s’obliden tantes persones i tantes coses amb el pas del temps, ens feia viure en un altre món menys terrible, una mica virtual, val a dir-ho, però infinitament més bell: el món de la litúrgia. Un savi de moral laica encara que fos capellà, que ens va convèncer que no tindríem mai llibertat si no teníem llibertat econòmica i que si buscàvem una mà que ens ajudés la trobaríem al capdavall del nostre braç.

Però de la història de la ciutat, ¿qui ens n’havia de parlar si els programes d’història amb prou feines arribaven a la primera República i del mar de Barcelona només coneixíem, i encara de sentir-ne parlar, les golondrines?
Però els que hem nascut vora del mar —i potser també els que som de Barcelona— encara que el tinguem lluny o estigui amagat, comptem sempre amb el límit blau de l’horitzó i estem fets a l’aire humit i salí que al capvespre omple els carrers. I quan vivim terra endins busquem darrere de cada turó, des de cada terrat, la línia blava que ens ha de tornar l’orientació precisa per no sentir-nos perduts, saber on som i trobar el camí o la sortida.

De vegades quan érem a classe, em semblava tornar a sentir la música de les campanes de Sant Jaume, de Santa Maria del Mar, de Santa Anna, del Pi, del Carme o de la Catedral, que creia conèixer i reconèixer quan imaginava els campanars enlairant-se sobre la ciutat bromosa amb el castell de Montjuïc al fons —el castell del President Companys, que deia la tia Maria abaixant la veu. Altres vegades omplia l’aire el plany esquinçat de la sirena d’un barco, potser només era d’un transbordador, que s’escapava del port i s’escorria entre núvols i arbres i cases i pujava pels carrers fins a la muntanya i m’omplia l’ànima del perfum de la fantasia i l’aventura a l’adonar-me que de la ciutat llunyana estant hi havia qui sortia cap a paratges desconeguts. I una vaga inquietud intranquil•litzava la somnolència de la tarda immòbil sobre el llibre, al qual no hi havia manera de fer passar la pàgina. I em quedava extasiada com si sentís el pols de la meva ciutat, que tantes vegades hauria de sentir en el futur, a les set de la tarda asseguda en una terrassa de la Rambla de Catalunya, veient com es feia fosc i la llum adquiria una tonalitat marina i l’aire recalava sobre els arbres i el frec de les rodes dels cotxes contra l’empedrat humit del paviment. Enlluernada per la meva pròpia fantasia, em semblava llavors que per força Barcelona havia d’amagar un secret, retenir un poderós impuls, escriure en silenci una història oculta i poètica que se m’hauria de manifestar un dia o altre, quan s’obriria ella lluminosa, o m’obriria jo foradant les fronteres de la meva història, entre tanta injustícia i tanta misèria i tanta llunyania.

Per això quan vaig sortir de l’internat em va sorprendre descobrir una ciutat encara més carrinclona i adormida del que jo recordava, carregada d’autocensura i de por, tan beata com si sempre estigués en ple Congrés Eucarístic, colpejats els joves igual que els grans amb culpes misterioses i incomprensibles penitències que havíem d’acceptar per fer-nos-les perdonar.

Tristesa i avorriment es varen fondre quan vaig entrar a la Universitat, que tots els estudiants consideraven un desastre però que a mi em va omplir la vida de curiositat i suggeriments, i que em va fer descobrir unes altres Barcelones: la que, malgrat tanta repressió i tantes barreres com posaven els poders militar i religiós que dominaven les lleis i les consciències, havia sabut trobar una forma de canalitzar la protesta i començar a lluitar per la llibertat, la justícia i la igualtat; i aquella altra Barcelona, veïna d’aquesta, que s’ofegava amb el ranci món cultural del franquisme i que començava tímidament a buscar en el seu fer de cada dia altres veus i altres àmbits.

Potser per això, i en contra de tants moralistes afeccionats a desprestigiar el que no sigui seu, els anys seixanta em semblen tan enriquidors, tan apassionats, tan màgics. Anys que arribaren a la nostra vida carregant-nos amb el coratge que ens feia falta per transgredir la beata i hipòcrita moral que dominava la societat i desfer-nos del pes de tanta ignomínia moral, ciutadana i política com arrossegava i imposava la Dictadura. I aquesta transgressió, igual que la de la cançó, no té camí de tornada. Va ser llavors quan, com si m’haguessin ensenyat a llegir en un alfabet desconegut, vaig conèixer la Barcelona abocada a la professió; historiadors, editors, arquitectes, lingüistes, dissenyadors, models, fotògrafs, mestres, escriptors, pintors, cineastes, poetes, grafistes, actors, músics i fins i tot algun empresari, que enduts per la curiositat de saber què es feia arreu del món, van obrir un altre panorama a la ciutat: el de la voluntat d’una altra cultura, d’un nou compromís, d’una forma diferent de viure la vida i d’entendre les relacions personals.

Tots aquests professionals d’un grup ben heterogeni, tinguessin qualificatiu copiat de la veïna França o no, tenien en comú l’amor a la professió, l’antifranquisme visceral i la voluntat de trencar les absurdes barreres i censures morals i socials. De cop i volta, em semblava a mi, la ciutat s’havia omplert d’institucions culturals vives i obertes, i de cafès i llocs de lleure que van saber aglutinar tota aquella onada de vitalitat. Permeteu-me que recordi uns quants dels protagonistes d’aquells anys tan oblidats: Carlos Barral i Víctor Seix, directors d’aquella mítica Editorial Seix Barral; els germans Jordi i Mariona Sunyer, dels restaurants l’Estevet i la Mariona; Joan Roselló, que ens va regalar el Jambory de la plaça Reial; Pablo Bordonaba, de la Llibreria Cinc d’Oros; Albert Ràfols Casamada, director i fundador de l’Escola Eina; el Quimet i la Carmen Caballero, de l’Stork Club; els integrants de la Nova Cançó a la Cova del Drac; Víctor Jou, del Celeste; la llibreria Cristal City del carrer Balmes; Alfonso Milà i Leopoldo Pomés —i també el desaparegut senyor Orquín, del Flash Flash Tortillería; Leteradura, de Laly Govern; Ibáñez Escofet, director del Tele Express, i el meu germà Oriol, promotor entre altres locals del Pub Tuset i del famós i no menys mític Boccaccio, llocs tots on la gent es trobava sense cita prèvia, parlava amb entusiasme, discutia —sobretot d’arquitectura—, buscava llibres o escoltava música i es divertia; converses, trobades i llocs que ja fa temps que trobo a faltar a tot arreu.

Han passat molts anys i el temps s’ha cuidat de demostrar que aquella manera de donar la volta a les intencions dels que dirigien el nostre destí, tan característica d’una forma de ser barcelonina que es posa el vestit de la "rauxa" quan en té ben bé prou dels hàbits del "seny", i potser per això tan poc valorada per les autoritats culturals més convencionals del nostre país, no va ser només una foguerada d’optimisme i frivolitat, com diuen que va ser, que va néixer a redós d’influències estrangeres, va durar un parell d’anys i va desaparèixer. A banda dels artistes i professionals que han mort, i de dos o tres que s’han perdut en l’èxit, el consum o l’apatia, els altres continuen, continuem, amb la voluntat i la força de viure i gaudir de la vida, cadascun amb la seva energia i intel•ligència i amb la convicció ben intacta, creient en el que crèiem, defensant el que defensàvem, i lluitant pel que lluitàvem, amb uns altres enemics i amb unes altres armes, com correspon, perquè els anys ens han ensenyat que només exercitant la crítica i la protesta arribem a tenir criteri, i només amb criteri aconseguim forçar canvis i trobar el camí de la llibertat i del progrés.

Moltes vegades m’he dit que aquell secret, aquell misteri que amagava per mi la ciutat de Barcelona, malgrat ser tan pobra, tan apagada, tan esporuguida com jo, petita com era, la veia des de la classe del meu col•legi d’Horta, va ser aquesta mena de renaixement espontani que a mi, almenys, com si m’hagués arrancat el vel que em cobria els ulls, em va fer veure amb una claredat que em dura fins avui mateix quines eren les meves aspiracions ètiques i professionals, i al mateix temps em va mostrar la drecera estreta i tortuosa, tantes vegades oculta, que m’havia de portar al compromís, l’única drecera que pot fer possible un món millor. I estic convençuda que aquesta generació, tan poc valorada, com ja he dit, pels moralistes que, en paraules de Terenci Moix, són com la señorita de Valladolid que no ha estat convidada a la festa, ha estat un graó indispensable per a la Barcelona que tenim avui, perquè va ser un revulsiu, la vitalitat i l’energia del qual no ha parat buscar, de trobar, d’expandir-se.

Sigui com sigui, anomenar ara en aquest Saló de Cent de Barcelona uns quants protagonistes d’aquells anys que ja són morts, força oblidats alguns, esplèndids professionals tots, amics de l’ànima, ciutadans de primera, és l’únic que se m’acudeix per mantenir-los vius en la nostra memòria, perquè el seu record els sobrevisqui: Jaume Perich, Català Roca, Anna Bohigas, Fernando Guereta, Bel Gil Moreno, Ricardo Muñoz Suay, Juan Prost, Marina Curià, Antonio Gades, Gabriel Ferrater, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Xavier Miserachs, Alfonso Carlos Comín, Ovidi Montllor, María Antonia Gil Moreno, Enrique Las Casas, Albert Puig Palau, Anna Iglesias, Paco Camino, Carlos Durán, Cecilia Santo Domingo, Enric Sió, Terenci Moix, Xavier Regàs, Nuria Serrahíma, Antonio de Senillosa, José Agustín Goytisolo, Marcel Bergés, Pere Garcés, Mariano La Cruz, Josep Maria Carandell, Jacinto Esteva, Josep Elías, i podria afegir Manolo Vázquez Montalbán, José María Valverde i Manuel Sacristán, potser menys donats al lleure i la diversió però igualment membres de la renovació cultural i política de la ciutat.

Els que els hem sobreviscut hem assistit a la transformació de Barcelona: la mort del dictador, la recuperació de la democràcia i de les nostres institucions —per més que el carrer Fernando, tot i dient-se carrer Ferran, continuï portant el nom d’un rei absolutista i no pas el del conseller Fivaller—, i també els Jocs Olímpics i el que van suposar per a la reestructuració urbana de Barcelona, compromesa des de la Transició en la seva recuperació i reestructuració també cultural i social, com ho ha sigut el Fòrum de les Cultures.

Una Barcelona que ha crescut —que jo ja conec menys—, que finalment s’ha obert al mar i que segueix mostrant una de les seves facetes més característiques: la de ser una ciutat oberta, ciutat de la diversitat com ho ha estat des de la seva fundació. La ciutat de tots els que havent-hi nascut o no, l’han estimat com l’estimem nosaltres o com l’estimaven els nostres avis i besavis quan vingueren de qui sap on.

Perquè Barcelona és els fenicis i els grecs i els romans i els àrabs, Barcelona és els mercaders venecians que desembarcaren a les nostres costes o els francesos fugits de les lluites de religió que aquí es quedaren. Barcelona és els treballadors del teixit que vingueren de tot arreu al segle passat i que feren la revolució industrial. Barcelona és els de terra endins d’aquesta Península que fugiren dels feixistes franquistes i falangistes que els perseguien en els seus pobles llunyans. Barcelona és els murcians, els andalusos, els extremenys i els castellans que arribaren als anys quaranta, cinquanta i seixanta i ens ajudaren a fer-nos més grans i més industriosos. I tots els marroquins, colombians, equatorians, peruans o iugoslaus, russos o romanesos, africans o asiàtics que han deixat enrere les seves muntanyes i les seves valls buscant a Barcelona el pa i la feina que molts de nosaltres en segles i dècades anteriors vam anar a cercar a Cuba, a l’Amèrica Central o del Sud, a les Filipines o a Europa, per no passar gana com ells, o com ells fugint de la repressió i les persecucions polítiques. Això és el que feren els centenars de milers de barcelonins, catalans i espanyols quan la República fou derrotada pel feixisme.

Hem sigut i som un poble de marca, això és el que som. Hem vist passar tropes invasores o conqueridores, hem vist aturar-se als afores de les nostres muralles exèrcits d’imperis o de fugitius, i al cap dels anys, derruïdes aquestes muralles, hem vist la invasió d’estiuejants i de turistes que han acabat quedant-se, i hem acollit comunitats senceres que ens han donat el benefici de les seves artesanies, de les seves indústries, del seu saber.
Sabem qui som però no sabem o no volem saber d’on venim, i ens costa acceptar que tenim una manera de ser tan diversa, que es gestiona i es conforma en infinites formes de pensar i d’actuar, les nostres, però també les dels avantpassats que qui sap d’on vingueren, quina llengua parlaven, quines lleis tenien, quins déus adoraven.

Sempre he cregut que no tenim més pàtria que la infància, però si hem de parlar de la pàtria geogràfica, ni que sigui la petita pàtria que és per tots nosaltres Barcelona, l’entenc no només com el lloc on naixem, que en això no hi tenim cap mèrit, sinó com el lloc on la vida ens porta, allà on neixen els nostres fills, la terra que rep els beneficis de les nostres mans i de la nostra intel•ligència i la que per la voluntat convertim en la nostra terra, aquest tros de món on aconseguir els drets que ens pertanyen com a éssers humans, és a dir, una feina, una vida digna amb l’accés a la salut i a l’educació. I a canvi la comunitat rep el que tota persona carrega pel sol fet d’haver nascut en un lloc o un altre del món: la intel•ligència, la cultura i l’aportació econòmica al benestar dels conciutadans.

La pàtria, en contra del que pensen tants fonamentalistes amics de la involució, també s’elegeix, com l’han elegida cadascun de tots els que ens han precedit, i que amb la vida, l’experiència, la imaginació i la fantasia han posat el seu gra de sorra a la construcció d’aquesta ciutat d’avui que només els més simples pretenen explicar a partir de la més pura immobilitat i de la qual, volgudament o no, confonen el destí amb la petrificació de la nostra ànima col•lectiva, com si fos una roca que ni l’aigua ni el temps ni menys la Història poguessin modificar i a la qual ens hem de sotmetre si no volem passar per traïdors.

Però no és així, ni així és com ho hem d’acceptar, i per mostra tenim aquestes festes de la Mercè que comencem avui. Una festa és el vestit que les cultures es posen en cada ocasió per mostrar qui és i com es mou i balla i es diverteix el poble que la celebra. Una festa és un mirall per als forasters i una ratificació per a nosaltres del que som, del que seguim sent havent absorbit un any més la llum, el vent, la paraula i la vida que ens arriben de fora. I això no s’assoleix amb imposicions sinó precisament amb l’obertura a totes les formes de cultura i a tots els instruments per dur-les a terme. Així ho ha fet Barcelona i així ho continuarà fent si els déus ens són propicis.

I ara per acabar, si hi hagués en l’aire de la ciutat una fada que, com en els contes de la nostra infància, em demanés què vull per la meva ciutat, trencaria les nous i convençuda, demanaria:
– Que recuperessin el tarannà que sempre havien tingut la totalitat dels polítics, i no només uns quants, de negociadors, conciliadors i amants del debat per trobar solucions als problemes i conflictes que una ciutat, un país, ha de tenir sempre. Que perdéssim aquesta bel•ligerància forçada, quelcom de fals que té tan poc a veure amb l’esperit revolucionari, que de vegades practiquem com si la nova forma d’entendre l’oposició basada només en el menyspreu i la desqualificació ens volgués contaminar la vida pública.
– Que la ciutat trobés els mitjans per fer-se respectar pels que hi viuen i pels que hi vénen, de tal manera que els nostres carrers més antics, més populars, igual que els més nous, recuperessin netedat i seguretat i els seus visitants un civisme en el comportament que cada vegada sembla més deteriorat. Que fóssim capaços d’entendre que la llibertat d’un individu, d’un grup, acaba on comença la llibertat i el benestar de la comunitat que l’administració té al seu càrrec.
– Que els ciutadans de Barcelona reaccionéssim a la crida global contra la pobresa que es va fer en el Fòrum Social de Portoalegre al gener de 2005, per mobilitzar els homes i dones de tot el món i influir en els governs, que són els que més fàcil ho tenen per aconseguir-ho, i que ens afegíssim a la Campanya Pobresa Zero que tots coneixem, l’objectiu de la qual és acabar amb una de les vergonyes més espantoses d’aquest segle: que el 20% de la humanitat (entre els quals hi som nosaltres) visqui en l’opulència mentre el 80% s’esllangueix i mor de fam, misèria i malalties no forçosament incurables.
– Que Barcelona no hagués de renunciar a la llibreria Catalònia, com ha hagut de fer amb tantes llibreries i cafès com el Términus, l’Oro del Rin, el cafè de la Rambla, que foren utilitzats pels ciutadans durant generacions per parlar, per discutir, per llegir-se poemes i textos els uns als altres, per exercir la crítica i la ironia i el sarcasme, que conservaven viva la memòria històrica de la ciutat, i que fundades pels nostres avis i besavis, han caigut i cauen víctimes de l’especulació més destructora. Em deixa perplexa i trista que estiguem tan obsessionats per la llengua com si fos l’únic element de la identitat del país mentre ens dediquem sistemàticament a destruir-ne pam a pam la cultura i la memòria històrica.
– I per acabar demanaria que ni aquest any ni mai no oblidéssim que Barcelona és, i no perquè ho digui jo, "arxiu de la cortesia, estatge dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos, i correspondència grata d’amistats fermes, i en lloc i bellesa, única".
. . . . .
A tots vosaltres gent de Barcelona, doncs, als que sou aquí des de fa generacions, als que vinguéreu amb els vostres pares i els vostres avis o besavis, els que acabeu d’arribar, els que veniu només pel lleure o les vacances, als turistes, als curiosos, als interessats per la nostra ciutat i el nostre tarannà, siguin quins siguin els vostres déus i les vostres creences, i sigui quina sigui la llengua que parleu i escriviu, a tots, com a barcelonins i barcelonines que sou ni que sigui per uns quants dies, tinc l’honor de donar-vos la benvinguda a aquestes festes de la Mercè, precisament jo, que visc lluny de Barcelona però que l’enyoro cada dia amb la mateixa constància i recurrència amb què busco el mar darrere els turons lleus i daurats de la meseta on visc, el mar al qual aquesta ciutat s’ha obert definitivament i ja és al capdavall dels carrers, escenari privilegiat dels ports, passeigs i places que tant ens ha costat de recuperar. El mar de la meva petita pàtria: la privilegiada, contradictòria, històrica i estimada ciutat de Barcelona.