Sento al meu voltant la generositat d'una ciutat que em convida a protagonitzar un acte seu, gairebé íntim, les seves festes, un acte tan solemne i alegre com iniciar un ball o inaugurar un pont o botar un nou vaixell. Només he parlat una vegada amb Joan Clos, gairebé exclusivament d'educació, perquè segueixo amb gran interès el programa "Barcelona ciutat educativa", al que desitjo un gran èxit. Crec per això que el senyor alcalde ha volgut elegir en mi un home de l'ensenyament, a un catedràtic de batxillerat, a un mestre d'escola en definitiva, per anunciar les festes. Aquesta relació no resultarà estranya a qui ausculti el llenguatge. La paraula que en grec es designava el temps lliure, el temps festiu, era sjolé, d'on procedeix "escola". En èpoques de dur treball per a grans i petits, l'escola era un temps lluminós i feliç, allunyat d'aclaparaments, un temps protegit i indemne, posat fora de perill. Des de llavors ha plogut molt o hem oblidat molt les paraules. Sento al meu voltant la generositat de Barcelona, deia, i segons la lògica sàvia dels sentiments, els ben nascuts responen a la generositat amb gratitud, amb l'ànim commogut per haver rebut un regal. Gràcies, per tant, en aquesta festivitat de la Mercè, que és precisament la festivitat de la Mare de Déu dels regals, de les mercès.

Donar un pregó aviva la memòria de la meva infantesa. Recordo haver vist de nen la figura humil del pregoner, en els petits pobles castellans. Era un mínim altaveu, un internet peatonal i quotidià, que transmetia als veïns els bans, les novetats o els avisos. Voldria ser un pregoner a la manera antiga i exposar, més que paraules meves, els silenciosos indicis que percebo en l'ambient. "El temps està prenyat de presagis", deien els antics. I observaven les entranyes de les aus per descobrir el que el futur contenia. Jo em semblo més a aquests ‘pells vermelles’ de les pel•lícules, que enganxaven l'orella al terra per a detectar els galops llunyans.

I escoltant aquesta remor transmesa gairebé per contacte, vull començar aquest pregó de festa recordant la tragèdia d'una altra gran ciutat, Nova York. Més que demanar un minut de silenci, prefereixo usar la paraula per meditar el que aquest succés tan trist ens diu: que vivim un instant crucial, ple de possibilitats i perills, i que a nosaltres ens correspon decidir el futur. Més que a un joc d'atzar, a una moneda llençada a l'aire, el futur sembla a una partida d'escacs, que ens convé jugar bé.
Totes les personalitats que m'han antecedit en aquest grat menester de pregoner han parlat des de la seva vocació o des de la seva professió. Seguiré el seu exemple. La meva vida sencera l'he dedicat a estudiar la intel•ligència, especialment la intel•ligència dels individus. Però darrerament he canviat el focus de les meves investigacions. Per interès científic i també per utilitat social, em preocupa la intel•ligència dels grups -de les parelles, de les institucions, de les col•lectivitats-, la intel•ligència compartida. Per dir-lo d'una manera tosca: m'agradaria fer un "test d'intel•ligència per a ciutats", perquè, evidentment, hi ha ciutats intel•ligents i ciutats estúpides, com també hi ha parelles intel•ligents i parelles estúpides, famílies intel•ligents i famílies estúpides.

Aquesta idea de la intel•ligència de les organitzacions no va començar en la psicologia, sinó en els tractats de management empresarial. No creguin que parlar d'economia és una impertinència en aquesta ocasió tan festiva i solemne. La filologia em proporciona una divertida defensa. La paraula "mercè" procedeix del llatí merx-mercis, que significa "mercaderia", paraula de la qual també deriva "comerç". Estem, doncs, celebrant a la "mare de déu del comerç i de les mercaderies. El llenguatge, una vegada més, em resulta sorprenent.
Els deia que els empresaris van començar fa uns pocs anys a preocupar-se per aconseguir "organitzacions intel•ligents", que aconseguissin resoldre els problemes que un entorn vertiginós, competitiu fins la sang, i imprevisible, plantejava. Una organització intel•ligent és la què permet que un conjunt de persones no extraordinàries, pel fet d'estar treballant juntes, pugui arribar a resultats extraordinaris. És un plus que afegeix la convivència. En canvi, les organitzacions estúpides són les què resten enlloc de sumar. Aquelles que potencien totes les petites cobdícies, les mesquines revenges, les minucioses pors i enveges.

La nostra intel•ligència té una característica peculiar. És una facultat privada, cadascú tenim la nostra, però es desenvolupa sempre en un context social, que la fomenta o l'obstaculitza. Una ciutat intel•ligent és, doncs, la qual aconsegueix augmentar el benestar i les possibilitats vitals dels seus ciutadans. Que anima enlloc de deprimir, que possibilita enlloc d'impossibilitar. Que innova enlloc de repetir. Que posa a cadascun en les millors condicions per limitar la força del destí. "Ningú viu en comunitat per ser desgraciat", deien els filòsofs il•lustrats.

Barcelona passa amb molt bona nota aquest test de ciutats intel•ligents, cosa que, no podria dir d'altres ciutats espanyoles. Però la intel•ligència és sempre expansiva i, per tant, mai es contenta amb el que té. Confesso que em plauria col•laborar, com un imaginari pedagog urbà, a la satisfacció d'aquest desig. Em sembla que la ciutat tindrà un protagonisme renovat dins d'un món global de sobiranies nacionals permeables. La ciutat és el lloc on la nació adquireix rostre humà, perd els seus sentiments belicosos i fomenta els seus sentiments cordials. Fins i tot des del punt de vista econòmic, moltes ciutats, conscients de la nova situació, s'esforcen per augmentar la capacitat d'aprendre i d'emprendre. Un ajuntament es configura cada vegada més com a animador i font d'innovacions i d'idees.

I com pot millorar-se la intel•ligència de la ciutat? Un dels aspectes més decisius de qualsevol subjecte intel•ligent, sigui personal o social, és la manera com es defineix a si mateix. La idea que un té sobre si mateix és un dels components reals de la intel•ligència. Però ens equivocaríem al pensar que aquesta identitat es redueix únicament al que hom és o al que hom ha estat. Això és només l'arqueologia de la identitat. Sobre ella, i precisament sobre ella, cal definir el que es vol ser. Sobre la identitat rebuda, la identitat elegida. M'agradaria corregir Ortega: On ell va dir: "Jo sóc jo i la meva circumstància" caldria dir: "Jo sóc la meva realitat i el meu projecte. La meva realitat i el meu desig".

Barcelona, ciutat mediterrània, 'a la vora de la mar', com diu el poema d'Espriu, gòtica i renaixentista, artística i artesana, treballadora i hedonista, anima a emprendre un d'aquests projectes que tant van agradar en el renaixement: dissenyar una ciutat ideal. De fet ho ha intentat en diverses ocasions. La meva idea és que la gran construcció poètica de la ciutat s'aconsegueix unint algun aspecte de la tradició amb un projecte. La història és la història, sens dubte. Però tots, persones o ciutats, tenim la possibilitat d'elegir el nostre passat. No es tracta de falsejar-lo -el que va passar, va passar-, sinó de decidir quina part del nostre passat volem que sigui operant, que segueixi influint sobre el present. Elegeixo el meu passat quan el faig actuar. Es converteix en trampolí per impulsar-me, en inici de paràbola, en fust de columna que fonamenti un arc. Jo vaig néixer a Toledo i posats a elegir no elegiria el seu passat imperial. A ell es refereixen les fantàstiques descripcions de Cervantes: "Toledo, peñascosa pesadumbre", o de Góngora: "Esa montaña que precipitante ha tanto tiempo que se viene abajo". Són imatges de decadència nostàlgica, de blasons rovellats. Prefereixo pensar en Toledo com la seu de l'Escola de Traductors, lloc de mestissatge i unió, porta per on la ciència grega i àrab va entrar a Europa. Aquest és el passat de la meva ciutat que elegiria, i sobre ell construiria el projecte de nova ciutat: la ciutat de la traducció, de la trobada de llenguatges diferents.

Com veig a Barcelona en el meu imaginari? Si hagués d'elegir un lema, una d'aquestes empreses que figuraven en l'heràldica antiga, elegiria.

BARCELONA, LA TRADICIÓ CREADORA

El lema juga amb l'amfibologia. Significa, primerament, que Barcelona té una gran tradició innovadora: la reinvenció primerenca de la democràcia en aquest Consell de Cent, la poesia trovadoresca, la Renaixença, l'impuls industrial, l'Eixample, la renovació arquitectònica, Gaudí, el seu protagonisme en l'actual indústria cultural, la seva eficàcia en les Olimpíades, el projecte de ciutat educativa, el projecte del Fòrum de les Cultures. Quan aquests exemples es veuen de prop, posen de manifest una vigorosa tradició creadora, l'ànim d'una societat intel•ligent. Els posaré un exemple per a mi commovedor. Ildefons Cerdà proposa el nou traçat de Barcelona, que és aprovat en 1859. Comencen les obres, i molts peons baixen a buscar treball a la ciutat. Un d'aquells jornalers pràcticament analfabets sent fascinació pel poder de les lletres. Deixa el feina i comença a repartir les obres que s'imprimien en fascícles. S'anomenava Josep Espasa. Encara tinc a la meva casa una de les primeres edicions de la seva Enciclopèdia universal il•lustrada hispano-americana, una realització absolutament magnífica i megalòmana.

El lema Barcelona, la tradició creadora, té un altre significat. En un món global, que es troba confús, que ha perdut certeses, que sent por a dissoldre's, apareixen moviments de contracció perillosos. Cal no momificar-se ni volatilitzar-se, i això només pot fer-se transformant creativament la tradició. Prenc com a exemple a Gaudí. El que m'apassiona de la seva obra és aquesta transfiguració d'estils antics. Tots estem obligats a fer el mateix en un món vertiginós, que es desarrela. No podem viure en un perpetu començar de zero, ni tampoc podem emmandrir-nos en una història gloriosa. Els grecs, els nostres genials veïns en la gran casa mediterrània, varen endevinar secrets d'aquesta memòria creadora, i per això van pensar que les Muses, les divinitats protectores de les arts, eren filles de Mnemosyne, de la memòria.

Aquí veig amb claredat un bon projecte de Barcelona. Pot demostrar que és possible la tradició creadora. Així interpreto el propòsit del Fòrum de les Cultures del 2004. No és un aparador, no és un museu, és la demostració d'un projecte: unir tradició i futur, memòria i innovació, respecte i ruptura.

D'aquí a una setmana torno a Barcelona per participar en un congrés internacional sobre creativitat. Em sembla molt ben elegida la seu. Molt d'acord amb el lema que proposo. Confesso que l'activitat creadora em produeix una eufòria apassionada. Em sembla magnífic que un artista amb tan poc -un paper, un llapis, un violoncel, la seva veu- pugui fer tant. Aquesta és la nostra gran esperança, que uns éssers humans, poca cosa si els mirem amb deteniment, units, precisament per viure units d'una manera animosa, estimulant, valenta, estiguem capacitats de fer coses que semblarien impossibles. La felicitat, la pau, la justícia, per exemple. Al parlar de crear estic parlant de la gran creació, la qual s'expressa en forma de bons sentiments, d'honrades formes de viure, de l'orbe clar dels drets. És temps de prendre decisions. És moment apressat. I crec que estem aquí, en aquesta primera celebració de la Mercè del segle XXI per a declarar -tant de bo fos així- un gran temps de festa, un gran temps de creació, una decidida obstinació de fer per fi habitable el món.

Aquest és el pregó d'una festa. La festa és, abans de res, un temps assenyalat, una festa que trenca la monòtona successió dels dies. Lord Jehudi Menuhin, en un acte similar a aquest, parlava de la necessitat de recuperar el sagrat, aquesta possibilitat humana de transfigurar la realitat, donant-li una dimensió profunda i oberta. Doncs bé, quan els humans van voler sacralitzar l'espai construïren temples, i quan van voler sacralitzar el temps, van instituir festes. És significatiu l'ardor amb què els protagonistes de la revolució francesa, obstinats per crear un món de nova planta, es van obstinar a inventar festes solemnes, que guiessin la memòria de la recén nascuda humanitat.

La festa, doncs, guarda amb la mera diversió una relació superficial. Una cosa és saber divertir-se i altra saber celebrar. En aquest moment la diversió és un esdeveniment quotidià. Veiem una mitjana de tres hores diàries de televisió per a divertir-nos. Malgrat que ara l'experiència s'ha difuminat molt, la festa suposa un salt de nivell, és un breu portell pel qual s'endevina una realitat diferent. Per això, segueixen presents les festes religioses dintre d'una societat profana. No són tant una proclamació confessional, com una cridada a l'absolutament distint, que ens arriba des de l'alba dels temps. Per aquest motiu sobre festes paganes s'instituïssin les festivitats religioses i sobre les religioses, les laiques. Les festes de la verema, de la recol•lecció, dels solsticis, del començament de l'any, de la ciutat, formen un calendari gairebé mític, en el qual apareix una vaga premonició del meravellós. Fa anys, Max Weber, un famós sociòleg, va dir que la cultura moderna havia "desencantat la realitat". És cert. Doncs bé, la festa, amb el seu aire entre mitològic i infantil, comunal i transcendent, és un intent de reencantar-la. És a més, una celebració comunitària. Ens podem divertir en solitud, per parelles o en grups. La festa és un esdeveniment ciutadà, social, mancomunat.

Desitjaria per a Barcelona en aquestes dates l'alegria duradora d'un veler, la sòlida herència de les pedres i de les paraules, que el vent salti a la corda des del parc Güell a la Sagrada Família, que les sardanes infonguin en la nostra ànima el seu ritme alegre, solemne i incansable, i que tots els barcelonins, tots vostès, tots nosaltres, gaudim amb unes brillants festes de la Mercè.