Estimat alcalde de Barcelona, senyor Pasqual Maragall, estimat senyor José Mª Mendiluce, diputat del Parlament Europeu i president de l’Associació Europa per Bòsnia, estimats ciutadans de Barcelona, estimats amics,

Us felicito per la vostra gran festa tradicional, la Festa de la Mercè. Us desitjo a tots pau, salut i molta felicitat.

Sento un honor especial en adreçar-me a vosaltres en ocasió de la Festa Major de la vostra ciutat.

Voldria saludar-vos en nom de tots els ciutadans de Sarajevo, i no només en nom dels que encara viuen a Sarajevo, sinó també dels que són refugiats o viuen a la zona de la ciutat que ara per ara està controlada per l’exèrcit de Karadzic.

Voldria agrair-vos d’una manera afectuosa la vostra solidaritat, la vostra ajuda concreta, la vostra ferma amistat i també el vostre suport polític.

Per a nosaltres, els ciutadans de Sarajevo, els amics que es fan en els moments més difícils tenen una especial importància i són els amics que duren per sempre.

La ciutat de Sarajevo va néixer del creuament de diferents civilitzacions.

Els bogomils herètics, els catòlics, i els ortodoxos, musulmans i jueus expulsats d’Espanya, així com també una desena de sectes religioses, van trobar la pau precisament en aquesta ciutat.

Sarajevo representa, des de fa més de cinc segles, una autèntica trobada de diferents cultures, civilitzacions, costums i influències.

Però la seva particular bellesa rau en el fet que no és una simple suma de diferències; l’heterogeneïtat esdevingué una categoria universal, una cosa molt més complexa que una senzilla suma de diferents parts.

A més a més, cada fet nacional, cultural i religiós mantenia llur particularitat, i donava el millor de si mateix als altres, mentre es feia millor ell mateix.

Segons el cens de 1991, Sarajevo tenia quasi 600.000 habitants, dels quals un 42% eren bosnis musulmans, un 30% serbis, un 8% croats, un 20% que es declaren iugoslaus –la majoria d’aquests, matrimonis mixtos- i un 10% dels altres: jueus, albanesos, gitanos, eslovacs, macedonis, hongaresos, russos, polonesos, montenegrins, turcs, italians...

Tots celebràvem les festes de tots: el Nadal catòlic i ortodox; la festa musulmana com el Bairam i la festa jueva, el Pesah, i també la Pasqua catòlica i ortodoxa.

Teníem, així mateix, la festa de la ciutat, datada el 6 d’abril en commemoració de l’alliberament de Sarajevo del feixisme. Aquesta festa la vàrem celebrar durant molt de temps amb diferents manifestacions esportives, amb música i concerts; inaugurant exposicions, noves empreses i institucions públiques.

Però sobretot, aquesta era la nostra festa. La festa dels ciutadans de Sarajevo i la ressenya de la nostra creativitat individual.

Com cada any, també el 6 d’abril de 1992 s’havia preparat per a celebrar la seva festa; la ciutat estava guarnida amb flors i cartells.

Però la festa no va poder celebrar-se. El 6 d’abril de 1992 Sarajevo va ser atacada per les tropes terroristes de Karadzic i el seu Partit Democràtic serbi. Va ser llavors quan va començar el setge de la ciutat. Malgrat els esforços i les esperances perquè la guerra no esclatés, Iugoslàvia no s’ha pogut segregar sense una guerra sagnant.

Eslovènia i Croàcia, a finals del 1991, van votar en sengles referèndums separar-se de l’antiga Iugoslàvia. Bòsnia va quedar al mig i havia d’escollir entre quedar-se amb la resta de Iugoslàvia, cosa que significava unir-se a la Gran Sèrbia, o decidir-se per la independència i la sobirania.

En realitat, ni van haver-hi eleccions, perquè els serbis lideraven els partits que proclamaven el lema "Tots els serbis en un Estat i només els serbis en aquest Estat".
La guerra va demostrar exactament què volia dir aquest lema.

Amb proclamacions i propaganda que deien que els serbis no poden viure amb els altres pobles, que era millor que visquessin sols, es va obrir la porta als criminals de guerra, la majoria dels quals eren autèntics criminals abans de la guerra.

Es varen obrir els camps de concentració; s’assassinava els intel•lectuals i els empresaris destacats; es violava les dones; es destruïen els monuments culturals, les mesquites i les esglésies catòliques.

En el 70% del territori que van arribar a controlar els criminals de Karadzic, es va destruir tot el que no era serbi.
I Sarajevo, ara fa més de 3 anys i mig, es va convertir en un camp de concentració.

La ciutat està assetjada i bloquejada. Fa mesos que estem sense llum, aigua ni gas; sense transport públic; sense neteja regular. Han estat assassinades onze mil persones, seixanta mil han estat ferits i la meitat de la població s’ha exiliat.

I d’una altra banda, hi ha els cent mil refugiats que van arribar a Sarajevo dels pobles del voltant, víctimes de la neteja ètnica.

Malgrat tot, Sarajevo viu i somnia la sort que tenia abans.

Té esperança en una nova oportunitat.

Encara avui, Sarajevo continua sent una ciutat multiètnica, defensada per tots els seus habitants. Encara avui es pot sentir, quasi simultàniament, el so de les campanes de les esglésies catòliques i ortodoxes, al costat de les veus de la mesquita.

Sarajevo continua vivint i defensant-se, protegint així també els principis de la civilització moderna. En la ciutat, que és símbol de la vida conjunta, de la democràcia, de la diversitat i del mestissatge, no hi ha lloc per a la separació, l’aïllament ni la segregació.

Sarajevo només pot ser la ciutat unida i de cap manera dividida.

Ens heu ajudat molt fins ara. Continueu fent-ho, perquè Sarajevo es pugui conservar com una ciutat multiètnica, multicultural i plurireligiosa, i perquè es mantingui així tota la Bòsnia-Herzegovina.

Ha estat així durant mil anys i per això ha de continuar sent-ho.

Ajudeu-nos perquè juntament amb vosaltres i amb tots els nostres estimats amics, puguem celebrar la nostra festa amb llibertat, unitat i respecte.

Ajudeu-nos a sobreviure aquest hivern; ajudeu-nos a reconstruir la ciutat enderrocada.

Ajudeu-nos, perquè així ajudeu a vèncer el barbarisme i el feixisme.

Gràcies.