Fins que el vostre alcalde no em va convidar a pronunciar aquest pregó, mai no havia imaginat que tindria l'oportunitat de parlar sota aquest sostre. Per això, avui és un dia emocionant per a mi. Em sento honorat i complagut i no sé si estaré a l'altura de les circumstàncies. Els americans són capaços de desfer-se en llàgrimes quan entren al Capitoli de Washington, els anglesos tenen una reacció més flegmàtica davant del Parlament a Westminster, i pel que jo en sé, cap australià no ha plorat mai al vestíbul de la seu del Govern a Canberra... tot això ho podem fer més a prop de casa en un McDonalds.

Però el Saló del Consell de Cent, és diferent. Ningú que respecti la democràcia podria seure aquí sense sentir-se commogut. Aquesta sala és el símbol de l'impuls democràtic més antic i profund d'Europa. No voldria avorrir-vos amb lliçons d'història que tots coneixeu, però recordo molt bé la meva sorpresa quan me'n vaig assabentar. Els que no som catalans tendim a suposar que la democràcia va néixer a final del segle XVIII gràcies al geni polític americà. I és cert pel que fa al govern nacional.
Però en l’àmbit local, les arrels es remunten molt més enllà: a l'any 1274, quan Barcelona era la ciutat gòtica reina del Mediterrani i Madrid poca cosa més que unes quantes esglésies i un grup de cabanes de fang. Aleshores, el principal òrgan de govern de la ciutat estava regit per un grup de cent persones que no actuava només en representació de la noblesa i els comerciants de classe alta: per primera vegada al món, artesans i treballadors tenien més o menys la mateixa influència que terratinents i banquers. El Consell de Cent va ser l'òrgan protodemocràtic més antic d'Europa. I per tant és molt més que una relíquia medieval. Evoca nombroses associacions relacionades amb les grans qüestions de l'autodeterminació catalana en particular, i la independència cultural en general.

Des que vaig arribar a aquest país, als anys seixanta, hi ha hagut qualitats de Barcelona que no he deixat d'admirar. Les copsava fins i tot un estranger que no parlava ni una paraula de català i amb prou feines castellà. La més important és que Barcelona ha estat sempre la ciutat dels ciutadans: una ciutat on el capital negocia amb la mà d'obra, on la noblesa no actua amb prepotència davant el poble. Pel que fa als vostres avantpassats, tot ho feien per mitjà de contracte i no per dret diví. Aquest esperit, com tots sabeu, es resumia en les paraules "Si no, no", de l'únic i famós jurament de lleialtat de catalans i aragonesos al monarca. "Nosaltres, que valem tant com vós, juream davant vós, que no sou pas millor que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu totes les nostres lleis i les nostres llibertats, però si no, no." Fins i tot avui, quan pensem en la monarquia com una mena de fòssil decoratiu i essencialment inofensiu, aquestes paraules conserven el to afilat i colpidor de la veritat política: evoquen un grup de persones que no tenen cap dubte sobre elles mateixes. ¿O potser el meu entusiasme es deu al fet que vinc d'un país on el cap d'Estat encara és la reina d'un país estranger, Isabel II, situat a 2.000 quilòmetres de distància? Vosaltres, els catalans, sempre heu tingut el do de considerar la reialesa en la seva justa perspectiva. A la façana d'aquest edifici hi ha l'estàtua d'un comerciant del segle XV anomenat Joan Fiveller. En la dècada de 1850, el seu retrat va substituir la figura d'Hèrcules com a símbol de la resistència cívica. Per què? Perquè en el seu paper com a conseller va obligar el seguici del primer rei castellà de Catalunya i Aragó a pagar impostos a la ciutat pel bacallà que menjaven. Tot un heroi! Tant de bo haguéssim fet el mateix quan el president Clinton i els milers d'homes del seu servei secret van visitar Austràlia!

Quan els catalans del segle XIX volien un títol, senzillament anaven a Madrid i el compraven: és el mètode democràtic. Barcelona no s'ha deixat impressionar mai per la mentalitat de l'hidalgo, l'obsessió per les línies de sang i el llinatge que els estrangers trobem tan ridícula i que tant va afectar la resta d'Espanya. No hi ha cap església al món que es defineixi tan clarament i intensament com a església dels ciutadans com Santa Maria del Mar, i sempre que hi vaig, que és sovint, contemplo les pedres esculpides a la base de l'altar i les petites figures de bronze dels estibadors clavades a les portes de roure, que representen els treballadors del barri de la Ribera traginant la seva carrega... un record de l'església als homes que la van construir. Recordo com els catalans eren fervents sindicalistes en l’època en què la major part dels espanyols s'inclinaven davant del tron; i admiro profundament la realitat valenta i ferma que transmet la ciutat.
Quan vaig arribar aquí per primer cop, als anys seixanta, la major part de la gent que coneixia a Nova York i a Londres creia en el model imperialista de cultura. És a dir: en qualsevol època, el món de la pintura, l'arquitectura, etc. té un centre, un lloc que monopolitza l’energia i la invenció i les distribueix a les províncies de l'exterior. El centre i la perifèria. El centre transporta les noves proteïnes de talent que solen arribar pels marges. Ratifica el talent.Tot el que el centre no es digna a ratificar, és provincià. potser més o menys interessant, però no és ni molt menys tan important.

Al segle XVII, el centre era Roma. No et consideraven un artista format si no hi havies treballat, estudiat els seus monuments, entès les seves normes. Segons Nicolas Poussin, si no pelegrinaven a Roma, tots els artistes francesos estaven condemnats a ser uns strapazzoni, uns diletants.

Cap al segle XIX, el centre es va desplaçar a París. No conèixer París era inadmissible. Sentir-hi indiferència era analfabetisme artístic, una forma de suïcidi. Des de l'època d'Ingres i Velacroix fins a la de Degas, i més endavant a la de Picasso i Georges Braque -aproximadament de 1800 a 1950-, la supremacia de París com a incubadora i jutge de la cultura era acceptada com un fet. Després, cap als anys seixanta, el centre va semblar que es desplaçava definitivament a Nova York. I al cap de trenta anys, no hi ha cap centre, tret en l’àmbit del mercat de l'art. La intensificació de les comunicacions ha donat resultat: pensem en el món de l'art com una xarxa de punts connectats, no com un centre envoltat de províncies.

És una interpretació molt esquemàtica, però reflecteix, força acuradament, com s'han percebut aquests llocs com a condensadors culturals. La idea d'un estil internacional, creat al centre però aplicable a tot arreu, es deixava sentir de forma generalitzada. Es tractava d'una versió cultural benigna de la idea d'economia transnacional que avui encén debats apassionats i crítiques aferrissades. L'imperialisme crea provincianisme. El provincianisme sorgeix quan la gent comença a pensar que allò que fa, el que produeix, les imatges que troba per descriure's, no tenen cap valor fins que les jutgen els que viuen fora de la seva cultura. L'angoixa del provincianisme és preguntar-se sempre: " ¿és realment bona aquesta novel.la/obra de teatre/simfonia/pintura?", i estar condemnat a no trobar una resposta fiable amb els termes propis. La millor cura per a aquesta angoixa és adonar-se i afirmar que les cultures al nostre voltant no són una sinó moltes, i que el que significa poc per a alguns pot significar molt per a uns altres. Tot el gran art, en les seves arrels, és local. Prové de llocs específics i el seu valor sorgeix de la seva autenticitat com a experiència concreta, mai de la conformitat davant d'un estàndard internacional imaginat.

Això ja ho sabia, en principi, quan era jove, però Barcelona m’ho va confirmar i em va permetre aplicar-ho com a escriptor. Barcelona ha estat un dels llocs que em va alliberar per confiar en la meva pròpia experiència.

El gran deute que tinc amb aquesta ciutat és que em va salvar a mi, un provincià australià, de creure excessivament en la cultura internacional i, en conseqüència, condemnar-me a la sensació d'inferioritat cultural permanent, de marginalitat.

Deu semblar estrany que digui això d'un lloc on no he viscut mai, d'un país amb una llengua que aleshores jo no sabia parlar, i que ara només soc ç~ de llegir, amb una cultura de la qual jo coneixia tan poques coses quan vaig arribar. ¿Com un lloc així podia proporcionar a una persona com jo la confiança necessària com a escriptor?
M'he d'explicar.

L'any 1966 vaig venir a Barcelona per primera vegada. Jo vivia a Londres, on acabava de conèixer l'home que ara, 35 anys més tard, és l'amic que fa més anys que conec de tots els que encara viuen, un amic a qui estimo més que als meus germans, ja que vinc d'una obstinada família colonial irlandesa els membres de la qual quasi tots s'odien els uns als altres com escorpins en un sot. Aquest home era l’escultor Xavier Corberó.

Com pot ser que haguem acumulat totes aquestes dècades, tot aquest quilometratge, tu i jo, Xavier? Seria un miracle que tots dos encara fóssim joves. Però, tanmateix, com vaig sentir dir a un escèptic sacerdot catòlic sobre l'orgia pietosa de beatificació i canonització en què es complau el papa polonès: "Un miracle que és un veritable miracle val per dos miracles". El veritable miracle és que, després del nostre comportament quan érem joves a la Barcelona dels anys seixanta, en Corberó i jo encara siguem vius almenys temporalment.

Aleshores, era més fàcil d'imaginar que seríem morts que no pas que arribaríem als seixanta, i jo tenia tanta idea de Barcelona com de l’Atlàntida. L'únic que sabia de la ciutat és que trenta anys abans, en nom de la República, havia resistit Franco i n'havia pagat un preu molt alt; que George Orwell, un dels meus herois literaris -com és l'heroi de qualsevol escriptor d'assaigs en anglès- havia escrit un llibre titulat Hommage to Catalonia; i que era la ciutat d'un arquitecte molt peculiar anomenat Gaudí, reivindicat pels surrealistes francesos, que havia projectat un gran temple expiatori aparentment construït amb cera fosa i tripes de pollastre. I això era tot. Si la suma total del meu coneixement de Barcelona era insignificant, només puc dir en defensa meva que no era pitjor que el de la majoria d'europeus, i no diguem els australians. No només escàs, vergonyosament escàs. Tan vergonyós que ni tan sols ens en sentíem avergonyits. Els 1.500 anys d'existència de la ciutat havien produït només cinc noms que ens venien fàcilment al cap. Hi havia el violoncel.lista Pau Casals; l'arquitecte Antoni Gaudí, i els pintors Joan Miró, Salvador Dalí i Pablo Picasso, que havia esdevingut una mena de català honorari perquè havia passat alguns anys de la seva joventut a Barcelona i va utilitzar la ciutat com un trampolí per al seu salt a París.

Havíem sentit a parlar de Gaudí, però com que no sabíem res de les seves arrels profundament catalanes, la seva obsessió per la cultura artesana i la seva extrema devoció religiosa tan de dretes, estàvem totalment equivocats: pensàvem que era una mena de surrealista extravagant. D'altra banda, no hauríem reconegut el nom d'un arquitecte igualment important, Domènech i Montaner, i ni tan sols hauríem gosat pronunciar el de Puig i Cadafalch. No teníem ni idea de com havia sorgit aquesta obra singular d'urbanisme utòpic que és l'Eixample, ni qui era el seu autor, Ildefons Cerdà. Les poques guies d'arquitectura de la ciutat editades als anys seixanta eren malauradament poc fiables, incompletes, i mai en anglès. No hi havia pràcticament res sobre pintura catalana des de l'edat mitjana fins a la Renaixença. Cap visitant estranger, tret dels pocs especialistes que sabien català, podien familiaritzar-se amb els grans escriptors i poetes de la història catalana, des de Ramon Llull i Ausiàs Marc a l'edat mitjana fins a Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Josep Carner. Gairebé amb tota certesa, alguns dels millors escriptors de Barcelona mai no seran adults perquè la seva obra és o massa extensa o massa local, o ambdues coses. El gran Josep Pla, un dels millors prosistes europeus del segle XX, era un d'aquests escriptors. Però quanta gent avui dia vol aprendre català per poder llegir Pla?

Els amics de Corberó -escriptors, artistes, economistes principiants, polítics incipients, arquitectes sense clients, psicòlegs sense una clientela acreditada de dones pertorbades de classe alta- tenien l'esperança de canviar aquesta situació. Què volien? Imaginaven, una i altra vegada, que Barcelona esdevenia el centre de la cultura mediterrània. Volien contribuir a que Barcelona tornés a recuperar part del llustre que havia tingut mig segle abans del seu naixement, cap a 1880: una època que, l'any 1966, gairebé tothom havia oblidat, tret dels mateixos catalans. La majoria portaven Marx als gens; dos o tres eren directament marxistes; cap no era comunista. Retrospectivament, podem dir que si ho haguessin estat això hauria impedit que sortissin a la llum les qualitats que han salvat Barcelona com a ciutat i com a cultura: una creença ferma en la responsabilitat social del Govern combinada amb la convicció igualment forta que les cultures no es fan seguint les ordres d'una ideologia. Era la generació de catalans -poc coneguda en aquell moment com sempre ho són les generacions següents- que canviaria la ciutat.

I Déu sap que Barcelona necessitava ser redimida. Havia anat decaient al llarg dels anys que Franco governava a Espanya i que el seu tinent, Porcioles, n'era l'alcalde. Carregava amb el llast del que possiblement ha estat el govern de la ciutat més intel.lectualment inert i més històricament inconscient de la seva història; certament el pitjor des de l'època de Rius i Taulet, les patilles del qual van presidir la festa apoteòsica de la modernitat del segle XIX, l'Exposició Internacional de 1888. Barcelona s'havia convertit en una mena de princesa dorment, menyspreada i ignorada. Era un immens cendrer. Estava coberta amb un mantell de brutícia i sorra. S'havia guanyat el sobrenom de la Barcelona grisa. Els edificis que l'haurien fet famosa s'asfixiaven i dequeien. Fins i tot els grans monuments cristians, com la Catedral, s'alçaven al costat de repulsius edificis d'oficines moderns, blocs de formigó que expressaven menyspreu i contradeien la devoció religiosa del règim de Franco. L'insult suprem a la ciutat i a les seves possibilitats urbanístiques fou l'avinguda de General Mitre, aquella enorme esquerda antiestètica. El que es feia a les obres mestres de l'arquitectura barcelonina del segle XIX mai no s'hauria permès en edificis del renaixement o l'edat mitjana, ja que els primers eren considerats valuosos i històrics mentre que es pensava erròniament que els darrers estaven passats de moda o resultaven grotescs.

I l'esperó de tot plegat era la cobdícia desmesurada i oportunista dels promotors immobiliaris, que massa sovint actuaven en el teixit de la ciutat, no com a artistes, no com a cirurgians, no amb l'esperit de reconciliar els guanys i la necessitat amb els imperatius de la memòria, sense la qual no hi ha civilització possible, sinó com a carnissers amnèsics que alhora feien el paper de bons pares de família. ¿Tot plegat era el resultat d'una política deliberada i raonada? La resposta és no, no però...

No, però la decadència és una força molt poderosa, i també ho és l'amnèsia. No, però és difícil no veure en el deteriorament progressiu de Barcelona durant els anys de Porcioles el resultat d'un desig venjatiu d'entropia. Barcelona s'havia resistit al Caudillo i ara el Caudillo mirava de prescriure el pitjor dels remeis possibles. Hi hauria diners -sempre hi hauria diners- per construir edificis de formigó als afores de la ciutat. Però no hi hauria diners per a projectes com la restauració del gran emblema de l'esperit nacional català, el Palau de la Música, on cada totxo i cada mosaic reflecteixen la romàntica independència respecte a Madrid i una relació igualment romàntica entre l'Europa del nord i l'esperit català, i que en tot cas s'associa amb l'himne de Maragall a la identitat catalana, El cant de la senyera.

Però, aquest cop van guanyar els bons. Quan els americans ignorants, per a qui el terme "liberal" és un terme insultant, que significa fantasies utòpiques i esperances perdudes, em pregunten amb un to de superioritat i burla si la generació de 1968 ha arribat mai a aconseguir res de seriós en l'àmbit de la vida humana a gran escala, els contesto que en un dels primers llocs de la meva llista hi ha la reconstrucció de Barcelona per part de les administracions successives de Narcís Serra, Pasqual Maragall i ara Joan Clos.

Admeto sincerament que quan dic això no sóc imparcial. Si no hagués estat per Maragall mai no hauria gosat escriure el meu llibre sobre Barcelona. Una nit, e11988, estava sopant amb Pasqual Maragall i Margarita Obiols just al darrere de l'Ajuntament. Jo em lamentava i em queixava de la gairebé total manca d'informació sobre la ciutat en llengua anglesa. ¿Per què Barcelona no tenia cap biografia cultural en una llengua que no fos el català? Tots dos van somriure. "Escriu-la tu mateix", van dir-me. "No, no ni pensar-ho. Ni tan sols parlo català." "Tant és", van contestar. "És una llengua molt fàcil".

Fàcil per a vosaltres, maleïts catalans, vaig murmurar, veient-me escorxat per una multitud enfurismada de nacionalistes catalans per ser un foraster pretensiós i ignorant. Però la idea se'm va quedar al cap i els meus amics em van ajudar. Us diré un secret. Nosaltres, els escriptors, no escrivim un llibre quan ho sabem tot sobre un tema. L'escrivim perquè no en sabem res i volem conèixer-lo. Per això, amb una mica de sort, l'escriptura no morirà mai. La curiositat i la por de demostrar la pròpia ignorància, la mantindrà viva. Amb una mica de sort.

De totes maneres, en els vuit anys que han transcorregut des dels Jocs Olímpics, Barcelona ha estat sovint present als diaris estrangers, tot i que em pregunto algunes vegades si l'abast i l'èxit de la seva transformació, i sobretot el respecte i la sensibilitat per l'autèntica història, s'entén completament fora d'Espanya. Potser no, però s'hauria d'entendre. A Austràlia, el meu país, el passat és minso. Quan era petit, la major part de les coses eren o incomprensiblement antigues o empipadorament noves. D'una banda, tenies el paisatge, i l'antiguitat gairebé geològica de la cultura aborigen, les pintures a la roca dels quals se situen a l'albada de la imatgeria de l'ésser humà, 25.000 anys abans dels toros de Lascaux.
De l'altra, quilòmetre rere quilòmetre s'estenien avorrides novetats i una completa ignorància de la manera com els edificis i els llocs esdevenen espais de memòria social compartida.
Així que quan vaig començar a venir a Barcelona, fa 35 anys, els vincles entre el passat i el present del seu teixit eren, per contrast, molt vívids per a mi. Creaven una textura meravellosament rica. Part de l'èxit que ha aconseguit Barcelona en els anys recents ha estat augmentar aquesta riquesa, fer-la més explícita.

Barcelona ha experimentat tres grans espasmes constructius, separats per llargues recessions en les quals es feia molt poca cosa.

La primera va ser a l'edat mitjana, i es va crear Ciutat Vella, en general, finançada per l'església i els consells de ciutadans.

La segona va tenir lloc entre 1870 i 1910, quan es va elaborar el pla i els continguts de la Nova Ciutat, l'Eixample, la major part finançada amb capital privat.

La tercera es va produir després de 1975 i es va finançar amb diners públics. El seu gran èxit va ser clarificar i fer més visibles les dues primeres ciutats, i crear el que s'ha anomenat una nova infrastructura de funcionament. La jutgem, no amb els criteris dels edificis singulars –tot i que certament en el darrer quart de segle se n 'han construït de molt destacables- sinó en termes del funcionament de la ciutat com a organisme més o menys racional. No només com a espectacle turístic -tot i que certament ho és- sinó com un lloc més habitable i humà per a tots els ciutadans. En la meva opinió, aquesta tercera Barcelona és el millor exemple del món del que es pot fer en el teixit d'una ciutat combinant diners públics i imaginació individual. Contrasta profundament amb la mena de pensament emblemàtic i superficial que ens ha ofert absurditats sense sentit com el Millenium Dome de Londres -aquest monument que s'ajusta a la política de Tony Blair, una enorme bufeta d'aire tebi. Tot plegat durant l'època en què els conservadors americans feien el que podien per eliminar la despesa pública en art: suprimir les subvencions públiques per a la radiodifusió pública, per al teatre, per a la restauració del patrimoni arquitectònic, per al cinema i la pintura, i per a tot el que es trobava sota l'encapçalament de cultura. Bé, doncs, mentre se succeïen aquests actes d'autocastració ignorant -perquè amb tots els diners que s'estalviava el contribuent americà ens poguéssim arribar a comprar tot just mig helicòpter-, jo pensava en el que havien aconseguit a Barcelona els homes i les dones de bona voluntat. Persones per a les quals, malgrat el que diguin els conservadors catalans sobre el "ser autèntic" del camp català, sigui quina sigui la nostàlgia de cadascú pel folklore, la botifarra i la llar de foc a la casa pairal, aquestes coses són fonamentalment somnis. Bé, la botifarra potser no. Sabem, tanmateix, que els catalans són tan propensos a l'enyorança que poden sentir aquesta emoció exaltada per coses que no han abandonat mai, o de les quals només n'han sentir parlar. Però també sabem que en el darrer segle i mig, des que va començar el modernisme, la ciutat i no el camp ha estat el gran motor i condensador de cultura, i així és com Barcelona ha servit no només a Catalunya sinó també a tota Espanya, sempre que Espanya ha estat disposada a escoltar. La cultura, sempre crítica amb ella mateixa, sempre en debat ,no és tan sols la mantega sobre el pa de la vida: n'és el pa. Això sempre ha estat reconegut com una realitat a Barcelona, i aquesta és una altra raó per la qual em sento tan a prop de la vostra ciutat incomparable.