I és que ell va néixer a Sant Adrià del Besòs el 1965 i es va llicenciar en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. La lletra escrita, i si és possible impresa, és la seva vida, tal com va descobrir de petit amb una tria d’autors que anaven de Machado a Lovecraft passant per Edgar Allan Poe. Ja ho era quan va trobar una de les primeres feines, repartint diaris a primera hora del matí. Potser no era la feina de la seva vida, però, endormiscat encara, se sentia satisfet que el que repartia no fossin flors ni pizzes, sinó lletres que s’ajuntaven en unes paraules que formaven frases que contenien idees.

 

De les seves idees agredolces en vam tenir constància per primera vegada a Saló de lectura, un programa de BTV pel qual mitja Barcelona encara dóna les gràcies a Emili Manzano. Allà, va ser dels primers a retre homenatge a un Quixot a punt d’aniversari. Ho feia parlant sobre l’obra però també encetant una col•lecció apassionant d’objectes kitsch (de cendrers a clauers) relacionats amb el cavaller de la trista figura. I així ens va demostrar, com ha fet tantes vegades després, que les coses cultes i les populars no només no estan tan lluny sinó que de vegades són les dues cares d’una mateixa cosa.

 

En les seves obres, molts assajos i algunes fabulacions divertidíssimes, Pérez Andújar parteix sovint de les seves passejades (sol o amb la mare), per descriure amb esperit de cronista l’ànima i la mística de la Barcelona metropolitana, aquella que creua de Sant Adrià a Barcelona sense adonar-se’n perquè, en el fons, un municipi i l’altre són aspectes diferents d’una mateixa realitat. I així s’ha convertit, com ell mateix ha dit algun cop, en una mena de cronista de «la Internacional dels blocs de pisos».

 

Àcid o més aviat provocador per convicció, la tendresa té també un paper en la seva obra, com ho demostra Los príncipes valientes, la seva estrena en la narrativa de l’any 2007. Però el que realment el complau és molestar ni que sigui una mica, perquè quan algú sent que li han tocat allò que no sona, possiblement és que té poder i que la crítica ha estat encertada. Ja ho sap tothom qui hagi llegit les dues versions de Catalanes todos, la del 2002 o la del 2014.

 

Apassionat del cinema i premi Ciutat de Barcelona del 2014, es va endinsar en l’univers dels nous immigrants de la perifèria amb Milagro en Barcelona, una obra que conjuminava dos talents (el literari de Pérez Andújar i el fotogràfic del colomenc Joan Guerrero) que apuntaven en una mateixa direcció: elaborar la crònica d’una ciutat invisible. És un recordatori que potser cal fer una passa més enllà i transgredir una frontera o un terme municipal per veure Barcelona en tota la seva plenitud, que mai no s’ha de perdre de vista que un centre no ho és mai per si mateix, sinó que és precisament la perifèria que l’embolcalla la que el converteix en el que és.