La Custodia Moreno Rivero va néixer a Granada el 1943, però era tan petita el 1947, quan va arribar a bord del conegut Sevillano a l'Estació de França amb els seus pares i un germà de dotze anys, que gairebé no recorda res més que el viatge interminable i el fred terrible que va sentir en arribar a la ciutat. Com tantes altres, la família havia estat víctima d'una estafa i li havien llogat un pis a Barcelona... on ja vivien tres famílies més. No van tenir cap altre remei que instal·lar-se en una de les barraques del carrer de Raimon Casellas (les barraques "del Santo", a causa d'una imatge del Sagrat Cor que encara hi és), un dels nuclis que es van anar construint al Carmel i a Can Baró. En aquell moment només hi havia una vintena de barraques, però amb els anys van arribar a ser prop de 550 a tota la zona, construïdes sense cap mena de planificació urbanística ni els mínims serveis. Potser a Barcelona hi havia més oportunitats que als pobles o a les ciutats d'on venien, però les condicions de vida d'aquells migrants no eren pas fàcils.

A les barraques on vivia la Custodia, per exemple, no hi havia clavegueram sinó un cubell on fer les necessitats, no hi havia electricitat sinó espelmes o llums de carbur i no hi havia més aigua corrent que la que rajava de la font. No és estrany que, havent de viure en condicions més pròpies d'altres temps que no pas de mitjan segle XX, els habitants d'aquelles precàries barraques pensessin més a resoldre el present que no pas en el futur i que, per tant, hi hagués tan pocs veïns (i encara menys veïnes) d'aquells barris que arribessin a la universitat.

Amb una clara consciència de la seva condició de dona, la Custodia tenia clar que ella volia millorar la seva vida, però que el seu destí no podia ser ni treballar de perruquera ni esperar un príncep blau que l'alliberés... o l'esclavitzés. Per això, mentre treballava com a administrativa a la Clínica Barraquer, amb 14 anys, va començar a estudiar el batxillerat a les nits i, un cop va obtenir el títol, es va llicenciar en infermeria a l'escola universitària del Nen Déu. Havia d'esperar que la família s'adormís per poder posar-se a estudiar a la llum de les espelmes en un dormitori que era, també, el menjador de la casa.

Però, a més, entre classe i classe, aquella jove estudiant d'infermeria reclamava els seus drets i els del barri, on ja se la coneixia per la seva personalitat reivindicativa i decidida, exigint els mínims serveis dels quals gaudia la resta de la ciutadania. Des del 1968 estava implicada en la lluita veïnal, però també en la lluita feminista, promovent l'educació sexual i la informació sobre els mètodes anticonceptius entre les dones del Carmel els anys 70. Un cop casada, l'any 1972, la Custodia va canviar la barraca per una casa d'autoconstrucció que els seus pares havien anat edificant al Carmel durant els caps de setmana.

L'any 1971, ella sentia l'aleshores alcalde Josep Maria Porcioles prometre que un any més tard ja no quedaria cap barraca al Carmel. Però les barraques van seguir allà molts més anys, tot i que el 1974, quan la Custodia presidia l'Associació de Veïns del Carmel, van arribar al barri el clavegueram i l'aigua corrent.

La promesa desaparició de l'últim nucli de barraques del barri es va fer esperar fins al novembre del 1990, quan l'alcalde Pasqual Maragall convocava els líders veïnals i la premsa de la ciutat i agafava personalment una gran maça per donar el cop de gràcia a una de les últimes barraques del carrer de Francesc Alegre. Al barri, però, encara hi mancaven serveis i quedaven pendents moltes reivindicacions. D'acord amb les associacions veïnals amb les quals havia treballat fins aleshores, la Custodia va acabar sent consellera independent del Districte d'Horta-Guinardó en les llistes del PSC; posteriorment, regidora independent en la candidatura de Maragall a l'Ajuntament i, finalment, comissionada per al desenvolupament integral de la zona nord del districte d'Horta-Guinardó.

Ja jubilada, avui segueix fidel al compromís veïnal, social i polític que ha propugnat sempre. I és que ella ha seguit defensant els drets dels veïns i les veïnes, però també la memòria de les barraques i de totes aquelles persones que van lluitar per millorar les condicions de vida dels que hi vivien. L'any 2009 li van lliurar la Medalla d'Honor de la Ciutat que ella s'havia guanyat per mèrits propis, però que també va ser un premi per a tots aquells lluitadors i lluitadores que, en plena dictadura, van aconseguir, d'entrada, perdre la por; després, demanar solucions a les seves necessitats diàries; i, a més, promoure uns canvis socials i polítics que han fet de la Barcelona d'avui una ciutat més justa.