El fons fotogràfic d’Humberto Rivas, que ja es conservava provisionalment a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i ara passa a dipositar-s’hi de manera definitiva, inclou el següent:

• 23.193 negatius, plaques i diapositives de diferents mides, així com els contactes.
• 6 maquetes de fotomuntatges.
• 200 tiratges originals realitzats per l’artista que representen els temes que caracteritzen la seva obra (des de personatges coneguts fins a bodegons i paisatges urbans).
• Un lot de documentació.

La biografia d’Humberto Rivas

Humberto Rivas va néixer a Buenos Aires l’any 1937, però la seva trajectòria està lligada de manera íntima a Barcelona, la ciutat que el va acollir des del 1976 juntament amb la seva companya, l’artista María Helguera (a la imatge, en una fotografia de l’any 1978), i la seva família, un exili forçat per la dictadura argentina.

Va crear un primer estudi de fotografia publicitària en un moment en què el país vivia la Transició i l’escena fotogràfica assajava l’experimentació. En aquest context, les imatges d’Humberto Rivas, de caràcter objectiu, es van fer lloc ràpidament dins l’escena de la ciutat, i els seus retrats van ser molt ben acollits pels fotògrafs del moment.

Testimoni d’una època, l’obra de Rivas inclou molts paisatges (alguns dels quals, com els de la sèrie Huellas, mostren les empremtes de la Guerra Civil Espanyola) en els quals ens parla d’absències i presències a partir d’uns espais urbans decadents i buits.

A més, però, va fer molts retrats de personalitats lligades a la política i a la cultura catalanes, a més de moltes fotografies de personatges anònims o directament marginals que ens parlen d’una altra Barcelona, més enllà de la visió més oficial i superficial. És el cas del retrat que li va fer a Violeta la Burra l’any 1978 (a la imatge), una de les instantànies més conegudes de l’autor.

Amb una faceta pedagògica notable, Rivas va passar per equipaments docents de la ciutat relacionats amb la fotografia, com el Centre Cívic Can Basté, per això la plaça situada al darrere de l’edifici avui porta el nom del fotògraf.

La seva presència a Barcelona va contribuir notablement a la renovació del llenguatge fotogràfic, enfocant la realitat amb una mirada avantguardista i sense necessitat de limitar-se estrictament al documentalisme.

L’artista va guanyar guardons destacats: des del Premi Nacional de Fotografia l’any 1997 fins al Premi d’Arts Plàstiques de l’Ajuntament de Barcelona (1997) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic, que li va ser concedida pocs dies abans que morís, l’any 2009.