Per Jordi Bianciotto. Periodista musical

El seu Rolls Royce daurat, amb matrícula de l’estat de Nevada i el cognom ‘Cugat’ inscrit amb majúscules, sovint palplantat a la porta del Ritz (avui Palace), a la Gran Via de Barcelona, era un símbol que ens transportava a un altre temps, la imatge viva i llampant del somni americà, i la passarel·la cap a un imaginari de fantasia, sensualitat i exotisme. De tot això es va envoltar Xavier Cugat, el xicot nascut a la plaça de l’Oli, a Girona, per conquistar Hollywood i introduir les músiques llatines en l’imaginari dels nord-americans a l’era del swing i de les grans orquestres.

L’espectacle ‘I sing a song about bananas’ portarà al Teatre Grec, el 28 de juliol, la història d’aquest català universal, una mica desatesa en les darreres dècades malgrat els atractius de la seva lliçó de vida i la vigència del seu tropicalisme sonor. Ara que tant parlem de l’assalt de la llatinitat en el mainstream global, de Bad Bunny i dels duets de Maluma amb Madonna, pensem que el nostre ‘Coogie’ va incrustar la conga, el mambo i el cha-cha-cha, sempre a la seva imaginativa manera, al bell mig de Manhattan, com a director de l’orquestra del Waldorf-Astoria, i que va divulgar aquests ritmes al cinema associant-los a un hedonisme mundà. Xavier Cugat, bon vivant i as del màrqueting, sempre envoltat d’esveltes senyoretes, lluint pipa i chihuahua, i posant-se tots els públics a la butxaca amb el seu somriure trapella i les seves caricatures.

DE L'HAVANA ALS ESTATS UNITS
A Ester Nadal, directora escènica del muntatge, i a Helena Tornero, que signa la dramatúrgia, se’ls haurà girat feina, perquè són molts els perfils del personatge que han hagut de capturar, amb l’ajut dels actors Anna Moliner, Xavier Ruano i Ferran Vilajosana, i de les músiques subministrades per l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, sota la batuta de David Pastor. Començant pels seus orígens aventurats: la criatura nascuda amb el segle passat, l’1 de gener del 1900, que va emigrar amb els pares a Cuba (47 dies de travessia) i que va trobar la vocació musical a l’Havana. Als vuit anys tocava el violí en un cinema amb Moisés Simón, l’autor d’'El manisero', i als onze, a l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional de L’Havana, on va poder departir amb astres internacionals, de pas per l’illa, com Enrico Caruso.

Va ser el mateix tenor qui el va aconsellar d’anar-se’n als Estats Units, i Cugat es va veure, com aadolescent, dormint al Central Park novaiorquès a l’aguait de les primeres oportunitats. Pur relat de self-made man, beneficiat d’aquest primer i alt contacte, que el va ajudar a introduir-se en els cercles de l’espectacle. Aquell Cugat tendre alçava el vol observant el gust nord-americà i intuint un camí en els ritmes d’origen tropical. Disposició total a cremar etapes amb rapidesa, tant en l'àmbit professional (de les presentacions al Carnegie Hall al salt a Los Angeles) com en el personal: casoris successius (fins a cinc en total), entre els quals aviat hi trobem la diva cubana Rita Montaner, l’actriu mexicana Carmen Castillo i la model Lorraine Allen. Aliances que van jugar un paper en la seva projecció com a gran seductor.

VALENTINO, CHAPLIN, SINATRA
Vist amb la distància, enlluerna el seu do per ser al lloc correcte en el moment precís o, més aviat, per construir constantment, amb el seu enginy i intel·ligència, les condicions adequades per als seus interessos. Perquè Cugat es va fer amb tota quanta vedette de l’època: Rodolfo Valentino el va colar per tocar el violí a ‘Els quatre genets de l’apocalipsi’ (1921), Charles Chaplin va adaptar la seva versió de ‘La violetera’ (al principi, no acreditava el seu autor, José Padilla) a la pel·lícula ‘City Lights’ (1931), i Frank Sinatra va fer amb Xavier Cugat and his Orchestra un dels seus primeríssims enregistraments, la cançó ‘My Shawl’ (1933), inspirada en el clàssic català ‘La mare de Déu’. A ‘Coogie’ li agradava afirmar que Cole Porter va escriure ‘Begin the Beguine’ per a ell, que Ary Barroso el va tenir en el cap a l’hora de compondre ‘Aquarela do Brasil’, i que Margarita Cansino va esdevenir Rita Hayworth seguint els seus consells, i de vegades les seves històries fan pensar en el protagonista de ‘Big Fish’, de Tim Burton, que convertia cada episodi de la seva existència en una faula difícil de creure literalment, fins que al final de la pel·lícula, a l’hora del sepeli, la desfilada dels personatges de carn i ossos certificava que tot el que havia explicat era ben cert. A Chicago, el mateix Al Capone li pagava el sou cada nit, i a Las Vegas va inaugurar el Flamingo i el Caesar’s Palace. Etcètera. Episodis, alguns, que passen de vegades força inadvertits en la historiografia musical anglosaxona, i que ens insinuen que hi pot haver una manera ‘cugatiana’ d’explicar el segle XX.

FRIVOLITAT I ESPECTACLE
Una manera de ser al món que va partir del lligam amb la música clàssica: sense els seus coneixements de Bach, Beethoven o Brahms no hauria tingut Cugat els recursos per portar la música llatina a aquell estadi de frondositat. En l’altre extrem, va saber treure partit de la frivolitat i del factor espectacle, començant per posar una noia exuberant al capdavant de l’orquestra, com ara Lina Romay o la que va esdevenir quarta esposa, Abbe Lane, i projectant-se com a gran galant a pel·lícules com ‘Escola de sirenes’, al costat d’Esther Williams, entre sincronitzades coreografies kitsch i dolls d’aigua multicolor.

Els anys daurats de Xavier Cugat van ser al costat d’Abbe Lane, al llarg dels anys cinquanta, al voltant d’àlbums com ‘Meet Cugat and Abbe Lane’ (1954), i de posades en escena d’alt voltatge, on ella lluïa corbes o estenia les cames llargues al damunt d’un piano de cua blanc. Escenes censurades a l’Espanya franquista, com aquell ‘Me lo dijo Adela’ que va interpretar sibil·linament ‘Susana y yo’ (1957). El rock and roll tot just començava a treure el nas, i Cugat va treure partit d’un so calent i trepidant que els nord-americans sovint etiquetaven a l’engròs com a ‘rhumba’ i que s’alimentava de diversos patrons rítmics, del mambo al merengue i el cha-cha-cha, amb incursions a la samba o el tango. Apoteosi d’un clixé llatí de postal setinada, cop de maluc, maraques i posta de sol romàntica sobre l’oceà.

EL PRECURSOR
Cugat va ser precursor, sense saber-ho, del so ‘exotica’, explorat per creadors com Les Baxter i Martin Denny, i reivindicat per corrents del pop alternatiu a partir dels anys noranta (grups com Combustible Edison o els populars Pink Martini). Amb Baxter fins i tot va compartir diva abracadabrant, la peruana Yma Sumac, una altra de les veus amb qui va treballar, com també la portuguesa, avesada al culte a la fruita, Carmen Miranda. Músiques d’un país llatí inexistent, simbiosi de troballes i ocurrències: trompetes de mariachi i tambors afrocubans, arranjaments  orquestrals amb ancestres de ‘big band’ i d’educació clàssica europea, arpes màgiques i cors que s’enfilaven cap a les estrelles.

Amb aquest llenguatge sonor i fent valdre el seu carisma personal i el domini del nom com a marca (va arribar a tenir la seva cadena de restaurants, Casa Cugat, on, també aquí, barrejava sabors: tacos mexicans i gazpacho andalús), va dominar Xavier Cugat tota una era sense perdre el somriure, va encadenar matrimonis (el darrer, amb la murciana Charo Baeza) i, en temps de crepuscle, es va retirar a Catalunya després de tota una vida a ultramar. La seva existència havia transcorregut, en bona mesura, d’hotel en hotel, així que deu ser natural que triés el Ritz per tancar el trajecte a la seva manera, envoltat de luxe fins al darrer sospir, fets els noranta anys, explicant una i altra vegada la prodigiosa història de la seva vida per als qui volguessin escoltar-la.

SEGUEIX LLEGINT: De Manel a Nico Roig. El pop català en 5 cançons